Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Les treballadores de la música valenciana es planten davant els contractes oportunistes del 8 de març

Una vintena de dones treballadores de la indústria musical valenciana s’han organitzat per denunciar la campanya de recerca de dones músiques per part d’ajuntaments, organitzacions culturals o sales de concerts en dates assenyalades, com el 8 de març o el 25 de novembre. El Col·lectiu de Dones Treballadores de la Música Valenciana lamenta que certs espais “no fan res durant tot l’any” per normalitzar la presència de la dona damunt dels escenaris i aprofiten aquestes dates per “rentar-se la cara”

 

Ester Fayos | @EsterFayos
Fotos de Maria Carbonell i Clàudia Marconell

El Col·lectiu de Dones Treballadores de la Música Valenciana, format per una vintena d’artistes, tècniques de so i d’il·luminació i d’altres professionals vinculades al món de la música, denuncia el creixent interés de contractar dones músiques per part d’organitzacions culturals, institucions públiques o sales de concerts, amb l’objectiu de commemorar el Dia Internacional de la Dona Treballadora, mentre que la resta de l’any es veuen “abocades a la precarització i condemnades a la invisibilització”. El col·lectiu apunta que no es tracta d’un cas aïllat, sinó que aquestes dinàmiques es repeteixen tots els anys durant el mes de març o en altres dates assenyalades, com el 25 de novembre, Dia Internacional contra la Violència Masclista. Per això, a banda de donar suport i unir-se a la vaga general feminista, moltes també han decidit no formar part dels actes i concerts que s’organitzen al llarg d’aquest mes per celebrar el 8 de març.

El col·lectiu es va crear el passat mes de febrer, quan programadors culturals i representants d’ajuntaments valencians van començar a cridar a algunes de les integrants per organitzar concerts amb motiu del 8 de març. El detonant va ser quan la producció del programa Comediants, de la televisió valenciana À Punt, va emprendre una campanya de recerca de dones instrumentistes per conformar la banda que acompanya els seus directes, formada exclusivament per homes la resta de l’any, i realitzar així un programa especial pel Dia de la Dona Treballadora. “Després del que va passar amb À Punt, hem tingut la necessitat d’organitzar-nos per tirar endavant un discurs que feia molt de temps que defensàvem”, explica Noe Clarx, compositora, vocalista, instrumentista i membre del col·lectiu.

Noe Clarx, compositora, cantant i instrumentista

 

Les treballadores coincideixen en el fet que aquest tipus de contractacions “oportunistes” es fan perquè els organitzadors puguen “penjar-se la medalleta” i demostrar que lluiten per la presència femenina als escenaris, però “estan fent totalment el contrari”, critica Clara Calvo, teclista de Candela Roots. I reivindica: “Volem que hi haja un compromís real, perquè no es pot permetre que continuen havent festivals amb un cartell format per 17 grups i no hi haja cap grup de dones. S’ha establert una dinàmica patriarcal al món de la música en què els homes estan dalt de l’escenari i les dones baix aplaudint-los”.

El fet de visibilitzar les dones músiques només en dates concretes o cridar-les per a organitzar concerts benèfics i unes altres causes no remunerades també té unes conseqüències socials, que es poden resumir, principalment, en la reducció de les dones a un “gueto” i en etiquetar-les únicament com a “grup de dones”, segons Laura Albert, més coneguda pel seu nom artístic, Làuder, tècnica de so, música, DJ i una de les impulsores de Fusa Activa, un col·lectiu musical feminista que busca difondre els projectes antipatriarcals relacionats amb la música, potenciar la participació de les dones damunt dels escenaris i crear xarxa dins de la mateixa indústria.

El fet de visibilitzar les dones músiques només en dates concretes o cridar-les per a organitzar concerts benèfics i unes altres causes no remunerades també té unes conseqüències socials, que es poden resumir, principalment, en la reducció de les dones a un “gueto” i en etiquetar-les únicament com a “grup de dones”

A la invisibilitat que sofreixen les dones damunt dels escenaris se suma la masculinització de la indústria musical i la precarietat i desigualtat salarial entre homes i dones, tal com també ocorre en la resta d’àmbits laborals. En el procés de contractació de les bandes de música, un ajuntament, local, festival o col·lectiu es posa en contacte amb el grup, i les integrants d’aquest o la seua mànager posen damunt la taula el caixet, és a dir, una quantitat de diners determinada. “Les dones músiques posen el seu caixet, que és igual de digne que el dels seus companys homes, però a elles sempre les volen pagar menys i ens precaritzen”, assegura Sandra Gràcia, road manager d’El Diluvi i membre del col·lectiu. Aquesta precarietat fa que les artistes hagen de fer front a molts més obstacles que els seus companys de professió i, moltes vegades, els grups acaben desapareixent. “Si a les dones no se’ns dóna l’oportunitat, no podem seguir ni professionalitzar-nos, invertint en nous discos, promoció… És tot un bucle”, sentència Calvo.


De qui és la responsabilitat?

Per a Noe, el mateix engranatge capitalista i patriarcal és el culpable que continuen perpetuant-se les desigualtats de gènere a la indústria de la música, “que entén que les dones han de ser productives i han de complir uns estereotips perquè el sistema puga aprofitar-se”. Des del col·lectiu, apunten que els responsables directes de la invisibilització i precarietat de les dones són els professionals que es dediquen a la programació i a la producció cultural, així com els seus companys músics i el públic que consumeix música, el qual, segons defensen, ha de repensar els seus models d’oci i apostar per alternatives reals, amb valors coherents i inclusius.

“Que els festivals es trobaren amb la negativa dels grups d’homes a participar, perquè s’estigueren solidaritzant amb nosaltres, seria la mesura més directa”, subratlla la teclista de Candela Roots, qui pensa que alguns dels seus companys de professió no són coherents amb els valors que prediquen, en negar-se a actuar en els festivals que perpetuen el feixisme i el racisme, però en no fer-ho en aquells que perpetuen el masclisme. En aquesta línia, Làuder també exigeix que renuncien als seus privilegis des de l’autocrítica de les conductes patriarcals, a banda de no abanderar cap missatge “que no els pertoca i millorar l’educació emocional”, ja que el feminisme no “és només una major presència de dones en un espai, sinó també actituds de respecte i cures”. Flora Sempere, vocalista d’El Diluvi, responsabilitza també a alguns mitjans de comunicació: “Que no es facen ressò de les reivindicacions del col·lectiu és molt trist”.

Flora Sempere, vocalista d’El Diluvi

 

Les quotes paritàries són una altra de les reivindicacions del Col·lectiu de Dones Treballadores de la Música Valenciana, que les consideren un mitjà, però no l’objectiu, ja que aposten per un canvi transversal que no només permeta un augment de la presència de les dones als escenaris, sinó també la completa feminització del sector, on també tinguen visibilitat les dones racialitzades, lesbianes, transsexuals i aquelles amb diversitat funcional. “Hem d’eixir d’eixe món que s’ha creat totalment hetero i patriarcal. S’ha d’eixir d’eixa norma i crear els nostres propis espais”, puntualitza Gràcia.


Més exigència cap a les dones, actituds paternalistes i judicis innecessaris

Moltes vegades les dones treballadores de la música es veuen obligades a suportar comentaris masclistes, mirades, gestos, expressions i actituds condescendents i paternalistes per part dels seus companys de professió, “fins i tot agressions, assetjaments i abusos”, indica Làuder. Qualifiquen aquest sector com a un “espai molt hostil”, en què acaben fent “una carrera de resistència” i on es veuen exposades a una gran quantitat de crítiques i exigències que, per contra, els homes no estan acostumats a rebre.

Qualifiquen aquest sector com a un “espai molt hostil”, en què acaben fent “una carrera de resistència” i on es veuen exposades a una gran quantitat de crítiques i exigències que, per contra, els homes no estan acostumats a rebre

La baixista de Candela Roots, Karla Palacios, i la seua teclista han hagut de suportar tota mena de judicis de valor per part d’altres músics que toquen els mateixos instruments que elles. Segons denuncia Calvo, és “molt frustrant i ofensiu” que un membre d’altre grup estiga opinant sobre com toquen o, inclús, que les expliquen les seues tècniques o que se sorprenguen de què poden fer bé el seu treball. Noe s’ha trobat en la mateixa situació. Malgrat que estudia música des dels 5 anys, recorda que sempre ha patit molt de paternalisme i s’ha sentit molt coartada a l’hora de produir la seua música: “He suportat que em digueren on he de connectar el jack de la meua guitarra o que no es tinguera mai en compte el meu criteri”.

El col·lectiu també fa una crida a l’autocrítica, així com a la sororitat i al suport mutu entre totes les companyes, ja que l’escena musical femenina està regida “per la cis-heteronormativitat, on estan ben presents els valors racistes consagrats als processos imperialistes de colonització i neocolonialisme”. Per això, es comprometen a transformar aquests privilegis i a tendir les seues mans perquè totes les dones puguen veure’s representades en la música.