“Qui els pot salvar del no-res en què viuen si no és la veu d’algú dels seus que en parli?”
La fàbrica. Miquel Martí i Pol.
Ningú escolta ningú. L’escolta l’hem externalitzada, diu Pérez Andújar a la ràdio, i és tal qual. La polarització extrema s’ha instal·lat com a única forma de relació possible a l’espai públic, però potser és en el món de l’educació on resulta més preocupant: com ensenyarem a dialogar als més petits, si se’ns està oblidant com es fa? I si alguna cosa resulta especialment odiosa, és la instrumentalització que es fa dels nens i nenes més pobres. Ara resulta que tothom hi entén i que els canvis que es volen fer (o no) al sistema educatiu són per ajudar-los. Els últims en pujar al carro: Esade #oletu. El centre de polítiques econòmiques d’una escola de negocis, el pur cor de la bèstia, del business, del fucking money man s’ha sumat a la batalla contra els profes i l’horari intensiu amb l’argument de les desigualtats educatives. Però si a aquest centre els únics nens pobres que han vist són els dels webs de les ONG! El 93,1% dels profes que han entrevistat diuen que l’horari intensiu és millor per als nens, però els estudis que ells han trobat diuen el contrari. Debatem-ho, però no fotem: d’educació, en sabran les educadores, no els joves taurons d’Esade.
Amb taaaaanta gent tan amoïnada pels xavals amb menys recursos, una s’imaginaria grans millores als pitjors centres. Però no. El mateix dia que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va fer el seu lamentable anunci del 25% de classes en castellà, un profe supermotivat del barri de la Florida (sort d’ells) em va convidar a la seva classe de català de 4t d’ESO. El que trobo és el mateix que al carrer però concentrat. Adolescents catalans (ho són o ho seran) mig adormits i el 95% d’origen migrant em reben en una aula massa petita per a tanta hormona i tanta primavera. Enganxats uns a altres com garlandes de figuretes. Acostumats a no tenir espai des de petits. Ni casa pròpia, ni habitació pròpia, ni taula per estudiar pròpia. Molt abans que fessin cap classe en català a la seva vida ja havien après quin és el seu lloc al món. Que vinguin els dos superinspectors aquests que han de controlar que no oblidem el castellà. Que comencin pels centres d’alta complexitat i deixin en pau la resta, que aquí ja complim per tothom. Ja fem aquest servei al país.
Deixar-los de parlar en català és condemnar-los a no sortir mai del barri. Ho sabem molt bé les que érem adolescents quan va començar la immersió
Que vinguin els il·luminats de l’Asociación por una Escuela Bilingüe que han portat el nostre sistema educatiu als tribunals. Que vinguin a conèixer els centres als quals mai portaran els seus fills. L’escola és aquí l’únic contacte que els nens i nenes tenen amb el català. Per a la majoria com si fos francès o anglès. No es creuen que sigui una llengua d’ús real: “¿De verdad, profe, hablas catalán todo el rato?”, “Di algo en castellano, a ver cómo suenas”. Deixar-los de parlar en català és condemnar-los a no sortir mai del barri. Ho sabem molt bé les que érem adolescents quan va començar la immersió i que, fins que no vam arribar a la universitat, no vam descobrir que, efectivament, hi havia tot un món allà fora on tothom parlava català, tota l’estona. La sorpresa també de la gent de comarques en descobrir el contrari. Els Catarres no havien nascut. No vam ser la Jennifer de ningú. Tan intensos, tan espontanis, tan directes com som (i tan classistes com poden ser aquests qualificatius), malgrat el nostre bon català escrit de millors del barri, el nostre accent ens delatava. Montserrat Roig als noranta ens explicava com ningú: “Els joves habitants de les ciutats construïdes pels especuladors perquè la gent hi morís a poc a poc sense viure-hi, el saben llegir i escriure, però no el parlen perquè no se senten banyats en la llengua. No els arriba l’aigua de les paraules”. No ens arribava l’aigua de les paraules i, quaranta anys després, continua sense arribar a les perifèries del Besòs i el Llobregat.
Que vinguin també els superfilòlegs que creguin que només amb la llengua fas un país. El novembre passat la Bofill denunciava que el Departament d’Educació i la majoria d’ajuntaments encara no havien activat les mesures previstes al Pacte contra la Segregació Escolar del 2018. Encara aquest curs, un de cada tres alumnes de matrícula viva és assignat a un centre segregat. Sorpresa: el 91% de municipis amb algun centre segregat té també centres on gairebé no hi ha alumnat vulnerable. Centres “no corresponsables” en diuen, en comptes de centres culpables de racisme i exclusió. I vinga a fer tallers dels drets dels infants. Però només dels “nostres” infants. A l’institut d’alta complexitat que visito m’expliquen que estan arribant tots els nens i nenes que no havien arribat durant la pandèmia. La matrícula viva ha portat fins a vint xavals nous aquest curs. Pràcticament una classe sencera. Això no hauria d’estar passant. Molts arriben sense català ni castellà a unes aules ja endimoniadament complicades. L’únic projecte lingüístic possible és, llavors, que parlis i et contestin. Com puguin.
Molts arriben sense català ni castellà a unes aules ja endimoniadament complicades. L’únic projecte lingüístic possible és, llavors, que parlis i et contestin. Com puguin
“Profe, ¿tú, de verdad, en tu casa sigues hablando catalán?”. Els costa creure-ho perquè no coneixen ningú que el parli més enllà dels profes. Que vinguin la Neus Ballús o la Carla Simón. Que les necessitem. Que vinguin a explicar-ho amb afecte i sensibilitat. Prou ja de mirar només pelis franceses de perifèries. Aquí tampoc hi ha equipaments públics per a joves. Ni prou parcs ni prou pistes. Ni prou recursos per atendre la diversitat. Ni per acompanyar-los quan acaben l’ESO o el batxillerat. Els meus veïns i veïnes més joves del que segur que no tenen la culpa és del fet que no es parli castellà als patis de l’Eixample, perquè ells no surten del barri, si no és virtualment. Aquí, un agrupament escolta és un exotisme. Ni acampades, ni rius, ni muntanyes, ni paisatges idíl·lics on aprendre a estimar una terra o a, senzillament, mirar ben alt o ben lluny. No estan entrenats per a això. Aquí necessitaríem Erasmus a Ripoll o a Alcarràs perquè descobrissin que sí, que la gent parla català tot el dia i amb tothom, des de la panxa de la mare.
El 75% de classes en català? On s’ha de signar? No fa ni una setmana una veïna marroquina, amb l’amazic com a llengua materna, descobria esvalotada que una altra peruana volia organitzar un grup d’aprenentatge de quítxua al local veïnal, i que a l’Amèrica del Sud no només es parlava el castellà. Poques còmplices millors per protegir la llengua que moltes de les mares dels adolescents d’aquests barris. No cal una carrera de pedagogia per saber que el català és casa teva quan no és només la llengua de l’escola o de la feina, sinó la dels afectes, i que cal que t’obrin les portes. La millor manera d’estimar el català és que et diguin que t’estimen en català. És que estimis tant a algú que no concebis dir-li en una altra llengua que no sigui la seva. Només així, només llavors, t’arriba, com a una onada joiosa, l’aigua de les paraules. #EscolaenCatalà
