La faula en Monterroso és una espècie de sinècdoque del gènere que explora dos camins. Dos modes. El primer és efectiu. Es fa a l’interior de la faula: utilitza tòpics per a aconseguir l’objectiu; configurar el regne animal amb el motlle, imatge i semblança humana. Tanmateix, en el segon, habita una astúcia més profunda que requereix una lectura més atenta. Si la faula està condemnada a aplicar dictàmens moralitzadors, Monterroso no sols s’escapoleix d’aquesta finalitat sinó que li dona la volta, i fins i tot, el destopifica. Converteix la faula en un element hipertextual i, amb això, aconsegueix una cosa fantàstica. L’humà narrat. L’humà-camaleó o l’humà-mico no són usats tant com miralls etològics de l’humà, sinó com a cadenes narratives que el burlen.
La seva escriptura es riu de l’humà des d’un exterior que, suposadament, li queda lluny. Els animals no són tant el seu defora més ignot, sinó el seu interior més profund. Són el calidoscopi que ens ensenya el ridícul per sentir-nos privilegiats.
