Una sobretaula de diumenge, el meu fill de dos anys mirava un catàleg vell de joguines, d’aquells de Nadal, amb pàgines blaves i pàgines roses. Asseguts al sofà, un amic de quatre anys passava les pàgines al seu costat. Jo, de reüll, me’ls mirava, esperant –resignada– el comentari joiós sobre la pàgina de cotxes. Quan de cop, passen pàgina i “eeeecs quin fàstic, això és de nenes”, diu el gran, davant els ulls d’incomprensió del petit. A mi, se’m va disparar el cervell i totes les seves alarmes, en qüestió de segons vaig revisar tot l’argumentari bàsic, el vaig baixar al seu nivell, em vaig aturar, i el vaig tornar a revisar. Aquesta no me l’esperava –no encara– i vaig escopir, amb un somriure incòmode als llavis: “Jo també soc una nena, i no passa res”. El gran no va respondre i el meu fill em va mirar amb amor.
No crec que fos la millor resposta del món –ho reconec– ni estic convençuda que m’entenguessin, però vull pensar que en el seu cap, o almenys al del meu fill, va quedar la idea que les nenes no fan fàstic. Ara hi penso i hauria pogut dir senzillament això: “Les nenes no fan fàstic”. En fi, la maternitat és així, la pròxima vegada, i sospito que n’hi haurà més d’una, ho faré millor. Des d’aleshores li he donat moltes voltes a què dir, a com respondre, a com contrarestar aquests missatges que arriben a les criatures des que neixen. I la conclusió de la meva cerca imperfecta sobre feminisme per a infants molt petits és que no hi ha argumentari possible. No hi ha manera de baixar-ho per a criatures de dos anys o menys, ni de protegir-les de forma total del masclisme inherent a la nostra societat. Són massa petites per a classes teòriques i com que són tan petites ho absorbeixen tot. És la seva feina, aprenen de l’entorn. És supervivència i evolució.
No hi ha manera de protegir de forma total a criatures de dos anys o menys del masclisme inherent a la nostra societat
Amb dos anys, encara no tenen clar, si més no, no de forma conscient, que la societat està dividida fortament en dos gèneres, i això no hauria de ser dolent, de fet, pot ser una oportunitat. El meu fill, ahir, em va dir que em “podria deixar barba, com el papa”. Li vaig dir que m’ho pensaria. També em diu que vol que “tots portem calçotets” –a la qual cosa, per cert, també li vaig dir que sí. Un dia li compraré un tutú per si li ve de gust posar-se’l, com el Mic en un dels contes que tenim. Però clar, si no entenen el dualisme de la nostra societat –que per sort s’està esquerdant, però encara no de forma prou evident– no els hi podem explicar què és el feminisme. I quan comencem a poder-los-hi explicar, ja fem tard. Els hi hem d’ensenyar amb la pràctica. De la mateixa manera que no els hi podem explicar què és la por, sinó que quan en tinguin, els hi direm “tens por, i no passa res”. El problema és que totes les pràctiques o vivències que tenen al seu costat estan marcades en l’àmbit de gènere. I per això jo no porto calçotets. I per això, el nen de quatre anys, de què parlava al començament, encara que ningú li ha dit que els nens valen més que les nenes, ja ha assumit que les joguines de nenes fan fàstic.
Com a mares feministes, dialogants i pacifistes donem moltes explicacions als nostres infants. Ara està molt de moda educar emocionalment. Els parlem de reconèixer sentiments, però després som nosaltres les que perdem els papers quan ens fan una rabieta o es neguen a vestir-se al matí. Ens ha passat a totes. Penso que amb l’educació feminista ens passa el mateix. Ens toca predicar –i molt– amb l’exemple. I aquí entren els pares (en les famílies que n’hi ha). Necessitem que els pares siguin un exemple de radicalitat feminista. I diria més, sobretot, si la personeta que tenim davant és un nen (o sigui, s’identifica com a nen). Si els homes de referència dels nostres infants no actuen de forma feminista en la quotidianitat, els nostres infants –nens, nenes o el que vulguin ser– no podran contrarestar el què els arriba de forma automàtica des de la societat.
Si els homes de referència dels nostres infants no actuen de forma feminista en la quotidianitat no podrem contrarestar el què els arriba de forma automàtica des de la societat
Jo ja sé que parlar d’homes feministes fa molta mandra entre les feministes. Però, parlar de pares no vol dir posar els homes al centre, ni que els pares substitueixin a les mares, etc. Parlar de pares és posar als nostres infants al centre. Parlar de pares és posar les piles als nostres companys –en les parelles en què hi ha homes– perquè siguin exemples feministes fins a l’extrem que la igualtat de gènere es mereix. Les nostres criatures necessiten viure en el feminisme cada dia per interioritzar-lo i menys anar a manis o llegir contes de princeses valentes, ni tan sols vestir en gènere neutre –que sovint acaba sent vestir-les a totes de nens. Un detall interessant, tots els estudis apunten que les mares lesbianes ho fan millor, això d’educar en el feminisme, i més concretament als nens. Ja que els seus fills, com a adults, tenen millor gestió emocional i són més autosuficients en les tasques domèstiques. Així que, tornem a aprendre de les companyes queer: com podem les parelles heterosexuals ser més similars a les parelles de lesbianes? Com poden els pares ser més similars a una mare lesbiana?
El repartiment de tasques en parelles de dones no es fa per rols de gènere après, sinó per aptituds o capacitats de cadascuna. La gestió emocional és més femenina –en termes generals– que no masculina, em refereixo a la masculinitat tradicional. O sigui, en les mares lesbianes la gestió emocional és més expressiva o comunicativa, en lloc de repressiva o agressiva. Les mares lesbianes s’informen més sobre maternitat i s’autoavaluen més. El feminisme per a pares comença perquè es mirin a ells mateixos. Menys fotos amb biberons a Instagram i més faldilles i ungles pintades! Més parlar de sentiments i menys de Twitter. I no estic parlant de la gestió de les tasques domèstiques, que dono per descomptat que s’ha de fer a parts iguals… Mare meua, si a la Directa encara estem reclamant que els homes posin rentadores. Estic parlant de la gestió emocional i de trencar els estereotips de gènere. De maximitzar la feminitat dels pares o homes de referència i la dels nostres infants, sobretot la dels nens (de fet, la dels homes en general, pel bé de totes, però això ja escapa aquest article).
El problema, tanmateix, és que hi ha por. Hi ha por a ser femení, a feminitzar els nostres fills, a mostrar-se vulnerable, emocional o a convertir-los en uns pàries. O encara pitjor, a què tingui ploma. Ara bé, sense nous models, sense nous rols, quan amb quinze anys la nostra filla s’enamori del nen més gallet de la classe –o el nostre fill sigui aquest gallet– vindran els remordiments i la incomprensió per part nostra. Aleshores, desitjarem que tot sigui diferent, però ja haurem fet tard.
