A principis de maig es van celebrar les eleccions per la renovació de Stormont, el Parlament que acull l’assemblea legislativa del nord d’Irlanda, territori sota control de la Gran Bretanya. El triomf del Sinn Féin ha suposat un tomb històric. Per primera vegada, un partit republicà favorable a la reunificació política de l’illa s’imposava en els comicis, superava l’unionisme britànic i es perfilava com a primera força en una regió autònoma creada fa un segle per mantenir i blindar l’hegemonia protestant.
La victòria a les urnes de la formació –antigament vinculada al grup armat IRA– és una anomalia, però també evidencia l’assimilació del partit en l’statu quo construït després dels acords de pau de Divendres Sant de 1998. A més, marca un altre punt d’inflexió: per primera vegada en 104 anys, el republicanisme és majoritari a tota l’illa.
La partició d’Irlanda fa poc més de cent anys va ser una aposta britànica per assegurar-se el manteniment del control sobre tot el territori. El nord era el seu motor econòmic i la zona més industrial. Durant segles, s’hi va establir població d’origen britànic, que va esdevenir majoria per sobre de la comunitat catòlica d’ascendència irlandesa autòctona, històricament discriminada.
Això havia impedit que fins avui hi hagués una majoria nacionalista al territori britànic d’Irlanda del Nord. En el passat, el sistema electoral també havia afavorit les classes benestants protestants i als sectors favorables a la unitat amb el Regne Unit. De fet, fins als anys setanta no es va establir un sistema de vot universal i, malgrat això, la població nacionalista va continuar infrarepresentada. A partir dels acords de pau de 1998, aquesta infrarepresentació es va anar reduint, encara que no del tot.
Per què guanya el Sinn Féin?
En les darreres dècades, el Sinn Féin s’ha presentat com un partit normalitzat en el sistema. Les generacions que no van viure la duresa dels Troubles –el conflicte armat que es va estendre entre el 1968 i el 1998– no es veuen interpel·lades pels mateixos codis que les precedents. El republicanisme ha fet una lectura concisa d’aquesta realitat de canvi de cicle polític, cosa que li ha permès consolidar-se fins a convertir-se en la primera força.
Les eleccions de maig, sumades a les de l’any 2020 a la República d’Irlanda, han convertit el Sinn Féin en el partit majoritari a tota l’illa per primer cop en la història
Des del pas al costat que va fer el seu carismàtic líder, Gerry Adams –encara molt associat al llegat de l’IRA– el partit ha captat la necessitat d’emprendre noves formes de fer política. A les eleccions de l’any 2020 a la República d’Irlanda, la formació substituïa un lideratge de caràcter personalista per un de més col·lectiu, fent valdre figures vinculades a causes socials i a lluites comunitàries. Durant la campanya electoral, també deixava en segon pla la demanda històrica de la reunificació d’Irlanda, un element que encara defensa formalment, però que és menys present en la retòrica diària. Al nord d’Irlanda, el Sinn Féin també es va centrar en qüestions socials en els recents comicis, i va expressar en més d’una ocasió que, malgrat la seva aposta per reunificar l’illa, no veia necessari parlar-ne constantment.
A partir dels acords de pau, el Sinn Féin ja no podia viure del llegat de l’IRA ni de reivindicar la millora de les condicions de vida de la comunitat catòlica, que a poc a poc es va anar introduint en un mercat laboral del qual havia estat marginada, més per la necessitat de reactivar l’activitat econòmica que no pas per una aposta política real que posés els sectors populars i els seus interessos al centre.
La incertesa arran del Brexit va provocar que el Sinn Féin accentués el perfil de bon gestor –des de 2007 ha ocupat posicions de poder en els diferents governs nord-irlandesos, juntament amb el Partit Unionista Democràtic (DUP)– i es postulés com a referent del vot útil d’esquerres. La seva meta era evitar que el seu recent pas pel govern i el flirteig amb polítiques neoliberals que ha comportat li passessin factura, intentant preservar l’aliança i la predisposició a cooperar amb elits i poders fàctics.
Els acords de Divendres Sant imposaven una fórmula de govern al territori amb un ministre principal corresponent a la llista més votada i un viceprimer ministre per a la segona amb més vots, el que ha forçat una cohabitació complexa entre els principals referents de l’unionisme probritànic i el republicanisme irlandès, marcada per constants trencaments i lapses amb l’autonomia bloquejada per la manca d’entesa. La darrera, el juny de l’any passat, quan la coalició es va tornar a trencar a causa de la crisi per la sortida del Regne Unit de la UE, una fractura la responsabilitat del qual el Sinn Féin ha sabut atribuir al DUP i al rebuig d’aquest partit al protocol d’Irlanda del Nord. Aquest mecanisme –fruit dels acords del Brexit– pretén mantenir una frontera laxa amb la república irlandesa per evitar una barrera física entre territoris i mantenir el nord en el mercat únic europeu. Això fa que els controls duaners de mercaderies procedents del Regne Unit es facin als ports del nord d’Irlanda, cosa que genera un gran rebuig entre els partits unionistes i particularment entre les comunitats de tradició lleialista d’extrema dreta.
Crisi unionista
Tanmateix, el triomf del republicanisme no implica que la situació política del nord hagi canviat radicalment. No hi va haver un gran trasbalsament de vots entre partits de tradició unionista o nacionalista, sinó més aviat una fragmentació del vot protestant. Històricament, el seu electorat tenia un lideratge clar de línia conservadora i de retòrica supremacista centralitzat en el DUP.
Aquest partit, antic garant de l’statu quo i de la xarxa clientelar que sostenia els privilegis de la comunitat protestant, s’ha vist desgastat amb el Brexit. També ha passat a ser considerat culpable del bloqueig i incapaç de sostenir un govern. Això ha fet que perdés força davant d’una nova formació més moderada i de caràcter liberal, el Partit de l’Aliança d’Irlanda del Nord (AP), que ha rebut el suport de certes elits i és favorable al protocol d’Irlanda del Nord.
En aquest context, el Sinn Féin ha sabut jugar millor la seva estratègia electoral i s’ha inserit en el terreny de debat propi del sector unionista, a on les coses han canviat per deixar pas a noves forces. Això no obstant, el DUP encara és el primer partit entre l’unionisme protestant, i la llei estableix que s’ha de formar un govern compartit entre el primer partit nacionalista i unionista. Igual que en el passat, el Sinn Féin i el DUP es veuen obligats a posar-se d’acord per formar l’executiu, una tasca molt complicada en la situació actual.
La condició del DUP per acceptar que el Sinn Féin ocupi la posició capdavantera en el govern és que s’avingui a anul·lar el protocol d’Irlanda del Nord i a crear una frontera dura amb la república, una petició que no és acceptable pels republicans.
Cap a on va el republicanisme?
El partit ja ha fet moltes renúncies. Va quedar fora del govern de la República d’Irlanda, malgrat haver-hi guanyat les eleccions. A més, després d’haver fet un procés d’assimilació en el si dels dos estats, tampoc està clar que pugui tirar endavant amb el seu objectiu clàssic de la reunificació.
Ara es troba en una cruïlla a on ha de decidir entre plantar-se o optar per conformar un govern al nord a qualsevol preu. Les elits i països com els Estats Units ja s’han afanyat a demanar la formació d’un executiu tan aviat com sigui possible, però això no resoldrà els dubtes en el marc del republicanisme.
Cada cop hi ha més veus crítiques amb el pragmatisme del partit des de moviments socials, grups en defensa de la llengua irlandesa i del dret a l’autodeterminació
Fa temps que hi ha crítiques a les polítiques del partit des que va assumir responsabilitats de poder. Aquestes creixen i ja no són de grups dissidents que s’han organitzat al marge en escissions armades, ni de partits situats a la seva esquerra, sinó que es troben dins de la mateixa organització, a on fins fa poc tothom tancava files. Les crítiques també són punyents des dels moviments socials, grups en defensa de la llengua irlandesa o sectors independents que promouen campanyes per un referèndum d’autodeterminació.
En aquesta situació, el Sinn Féin no només ha de decidir quins límits posa per estar al govern, sinó que també ha de triar si estar al costat de les que volen construir una república socialista irlandesa o acabar completament assimilat a l’statu quo i als interessos de les elits econòmiques.
