Quan Antonio Pellegrino va decidir tornar al seu poble natal per a sembrar Ianculidda i Russulidda, varietats de blat locals gairebé desaparegudes, tothom li va dir que amb aquella agricultura antiga no es guanyaria la vida. Havien passat uns pocs anys des del G8 de Gènova del 2001 i ell, que hi havia participat com a estudiant, ja s’havia començat a fer algunes preguntes sobre el prodigiós miracle de la globalització. Pellegrino va créixer a Caselle a Pittari, un petit poble de la Campània situat en un penya-segat del parc nacional de Cilento, l’Alburni i la Vall de Diano. Des de petit s’havia acostumat a l’olor del pa acabat de fer i als forns fumejants de llenya. A Caselle in Pittari, de fet, feia segles que es conreava blat, i cada any els pagesos seleccionaven les varietats més boniques per a l’any següent, però vivien i treballaven en condicions miserables. Durant les dècades de 1950 i 1960, l’arribada de varietats híbrides modernes més productives i dels fertilitzants químics va marcar un canvi radical en la vida d’aquells agricultors. Tothom va començar a gaudir d’una certa abundància i van enviar la seva descendència a la universitat. Pellegrino era fill d’aquella generació, que havia sortit de la misèria i la fatiga. Però quan estudiava a San Gimignano, va començar a fer-se preguntes sobre l’alimentació, la globalització i la creixent dependència internacional de matèries primeres com el blat.
Vint anys després, totes aquestes preguntes s’han fet realitat. La pandèmia, primer, i la guerra en curs a Ucraïna, més endavant, estan demostrant la vulnerabilitat de les cadenes de subministrament globals. Béns de primera necessitat, com l’energia o el blat, escassegen cada cop més. Hi ha, tanmateix, associacions i cooperatives que fa anys que intenten construir cadenes de subministrament curtes i de proximitat, que respectin el medi ambient i les persones que hi treballen.
La cooperativa Monte Frumentario ha construït una xarxa de projectes d’elaboració de farina, pasta i pa a partir de produccions de cereals curtes i de proximitat
L’any 2004, amb un grup d’amics, Antonio Pellegrino va decidir tornar al sud i comença a sembrar blat. “Sentíem la necessitat de tornar a menjar el nostre pa i, a la vegada, de redescobrir un patrimoni cultural que s’estava perdent –assegura. Per això, amb la primera sembra, vam donar vida al Palio del Grano, un concurs de sega, una festa popular que gira al voltant dels grans”. Han passat divuit anys des de llavors i d’aquell grup d’amics una mica friquis ha nascut la cooperativa social Monte Frumentario – Terra di Resilienza. Una xarxa d’empreses i persones que, des de la selecció de llavors fins a l’elaboració de farina, pasta i pa, ha construït una cadena de producció curta i de proximitat que s’ocupa del conreu dels cereals, que defineixen com “els grans del futur”. Grans de blat cultivats sense adobs químics que s’adapten any rere any al context, al sòl i al clima. I que garanteixen la sobirania alimentària i la biodiversitat.
Tazio Recchia, un home d’uns cinquanta anys, d’ulls blaus i maneres amables, explica per què aquest treball de foment de la biodiversitat és tan important per al futur dels aliments i per fer front a la crisi climàtica. Recchia és el director de la Xarxa de Llavors Rurals, membre de la cooperativa Monte Frumentario – Terra di Resilienza i un profund coneixedor de les llavors, les plantes i la natura. “Algunes d’aquestes llavors provenen d’aquella part de Síria que es troba a la Creixent Fèrtil, entre Jordània i el nord-est de l’Iraq, on van néixer les primeres civilitzacions i l’agricultura”, explica. “Són mescles complexes que han estat elaborades per genetistes i científics com Salvatore Ceccarelli i Stefania Grando, que van tenir la intuïció de teoritzar i posar en pràctica la millora genètica participativa”. La millora genètica participativa feta al camp juntament amb la pagesia és un tipus de millora capaç d’augmentar la producció agrícola de les petites explotacions a la vegada que l’agrobiodiversitat.
Per què és important? Perquè en un context cada cop més incert necessitarem plantes capaces de tolerar temperatures i condicions diferents de les actuals. Les mescles de poblacions evolutives, obtingudes amb millora genètica participativa, contenen diversitat: algunes són altes i d’altres baixes, algunes resistents a la sequera i d’altres a les pluges abundants. Pujant o baixant a diferents altures resistiran millor els atacs externs. Per exemple, les varietats que pateixen més amb la sequera produiran menys enfront de les varietats més resistents, i en el moment de la collita de llavors per a l’any següent, ja s’haurà adaptat a aquesta condició climàtica. La millora genètica practicada al laboratori per centres d’investigació o multinacionals de llavors –com Bayer-Monsanto, Corteva, ChemChina i BASF, que controlen més del 60 % del mercat de llavors– ha tingut com a objectiu gairebé exclusiu augmentar la productivitat, la resistència a les malalties i la uniformització dels cultius.
Aquestes lògiques purament econòmiques i de mercat han fet que l’agricultura sigui cada cop més industrial, basada en el monocultiu i l’ús d’adobs químics que asseguren la maximització de la producció. Països amb grans extensions com el Canadà, o les regions del mar Negre entre Rússia i Ucraïna, històricament aptes per als cereals, s’han consolidat de fet com a productors de blat i blat de moro a escala mundial. Si és cert, com sostenen molts professionals del sector, que la producció a gran escala ha permès oferir grans quantitats d’aliments a una població mundial en creixement, cada cop és més evident que aquesta agricultura té uns costos socials i ambientals enormes, en termes de sòl, aire i salut, que no es calculen i han provocat una pèrdua enorme de biodiversitat pel que fa a les llavors i de pràctiques agrícoles centenàries. “Una farina feta amb glifosat, importada del Canadà o d’Ucraïna, no pot costar cinquanta cèntims. Hauríem d’agafar aquest valor i calcular les externalitats negatives, per exemple, els costos de la contaminació o els costos sanitaris associats a l’augment de diabètics, que recauen sobre la comunitat i sobre el servei nacional de salut”, afirma Michele Sica, un altre membre de la cooperativa Monte Frumentario.
Blat ferit de guerra
Mai com fins ara s’havia parlat tant de blat. El conflicte en curs a Ucraïna i les sancions a Rússia estan demostrant com d’extremadament volàtil és aquest sistema de dependència de les matèries primeres importades, com ara el gas, el blat i els fertilitzants químics. En poques setmanes, s’ha trencat la cadena d’interdependència econòmica entre països, fent aflorar totes les contradiccions que poden agreujar les crisis anteriors als països més vulnerables. Tal com explica Eugenio Dacrema, analista econòmic del Programa Mundial d’Aliments, “el risc és que en pocs mesos cessi la producció de dos dels exportadors de cereals més importants del món. Ucraïna i Rússia exporten al voltant del 30 % del subministrament mundial de blat. Al mateix temps, un acusat creixement dels preus dels fertilitzants podria provocar un menor ús d’aquests i afectar negativament els rendiments de la propera collita –assenyala Dacrema–, i això podria repercutir de manera particular als països més pobres, on el preu de les matèries primeres es reflecteix d’una manera més incisiva en els preus al consumidor”. Si Itàlia, per exemple, importa al voltant del 3 % del blat tou i dur d’Ucraïna, països com Egipte, Algèria, el Líban o Tunísia corren el risc de trobar-se a la vora d’una crisi alimentària.
El canvi de model productiu global amb la puixança del cereal canadenc, rus, o ucraïnès va coincidir amb la implantació de fertilitzants com el nitrat d’antimoni
Durant segles, regions com Sicília, la Campània, la Pulla, Tunísia o Formentera –el seu nom deriva del llatí frumento, és a dir, blat– s’han considerat el graner de la Mediterrània. El canvi de model productiu global amb la puixança del cereal originari de llocs com el Canadà, Rússia i Ucraïna, que va reduir els preus i maximitzar les quantitats, va coincidir amb la comercialització dels fertilitzants de nitrat d’amoni. No és casualitat que una varietat de blat, la valenta, anomenada així en homenatge als soldats de la Primera Guerra Mundial, es va desenvolupar gràcies a l’ús del nitrat d’amoni, utilitzat per Alemanya com a component d’artefactes explosius. Durant la guerra, es van adonar que aquest nitrat alliberava nitrogen al sòl, fent les plantes més vigoroses. Així, les indústries bèl·liques es van reconvertir després de la guerra per a produir fertilitzants per a l’agricultura industrial. Encara avui, el nitrat d’amoni és un dels components principals dels fertilitzants químics, exactament el que Rússia va deixar d’exportar el mes de febrer. Com diu Pellegrino, “el blat i la guerra sempre han estat a prop i aquesta història ens demostra una vegada més que és urgent tornar a menjar el nostre pa”.
