El 29 d’abril, Ruth Ferrero, coneguda acadèmica especialista en l’Europa de l’Est, publicava un article sobre la invasió d’Ucraïna, “Guerra curta, guerra llarga”, en el qual explicava que cap de les dues opcions solucionaria el conflicte. Una guerra curta, en tot cas, ja no és possible, i les conseqüències de la seva prolongació són molt evidents. A part del creixent nombre de persones mortes i refugiades, podem enumerar alguns dels perills que s’hi associen: el risc d’una escalada armamentística amb implicació d’altres actors, la possibilitat d’un “accident”, fins i tot nuclear, en un context de violència militar i fragilitat geopolítica, la divisió de la Unió Europea i la seva dependència redoblada respecte a l’OTAN i als EUA, les crisis energètica i alimentària i l’agreujament del canvi climàtic.
Qui és el responsable d’aquesta prolongació? Per a un sector de l’esquerra, les suspicàcies de la qual mai van més enllà de l’OTAN, els EUA tindrien el pla d’afeblir Rússia i provocar un canvi de règim. Per a altres analistes, més atents a les ambicions de Putin pel que fa al seu pati de darrere, seria més aviat l’autòcrata rus l’interessat a desgastar i dividir Europa, ara que ha hagut de renunciar al seu propòsit inicial de controlar Kíiv. Probablement, les dues interpretacions tenen fonament. Al contrari del que pretenen alguns antiimperialistes sumaríssims, aquesta mai va ser una guerra per delegació entre els EUA i Rússia. Ucraïna i els ucraïnesos existeixen, tenen dret a triar les seves aliances i han estat víctimes de l’acció criminal d’una Rússia que, com diu Jesús Núñez, “no ha aconseguit atreure amistosament cap veí a la seva òrbita des del final de la guerra freda”. Ara bé, és veritat que Washington aprofita l’oportunitat que li brinda l’abús imperialista de Putin per a ressuscitar l’OTAN, declarada fins fa poc “en mort cerebral”, i lligar curt una UE desunida que, en tot cas, no deixa de buscar la seva pròpia definició geopolítica. Rússia, per la seva banda, condemnada a una fugida cap endavant per la seva pròpia irresponsabilitat destructiva, mobilitza tots els seus recursos –militars, econòmics i propagandístics– per afeblir Europa: aquesta Europa decadent i postmoderna, enemiga de “la tercera Roma”, la qual, no ho oblidem, compta amb el suport de molts quintacolumnistes, fins i tot en funcions de govern (pensem en Orban). Sigui com sigui, la prolongació de la guerra es deu, en últim terme, a la resistència inesperada del govern i el poble ucraïnesos, als quals ningú, em sembla, pot retreure que no es rendeixin.
L’excitació bel·licista inicial està donant pas a una indiferència encara més perillosa
Entre les conseqüències de la prolongació de la guerra n’hi ha una, tanmateix, que mai se cita: el fet que ens estem acostumant a ella. A les trinxeres, milers de joves, que fins fa tres mesos pujaven fotos de viatges, sopars i bodes a Instagram, han naturalitzat en pocs dies les armes i la mort com a forma de vida. És difícil avaluar les seqüeles psicològiques d’aquestes rutines catastròfiques, tant en la immanència feroç de la guerra com en la futura complexió de l’Europa de l’endemà. Aquest costum, que permet la supervivència sota el foc, és inseparable de la banalitat radical dels crims de guerra, i afectarà políticament no sols als ucraïnesos i russos supervivents sinó al conjunt dels europeus.
Però també, lluny de les trinxeres, ens estem acostumant a una guerra de la qual, pel mateix motiu, els nostres mitjans de comunicació cada vegada se n’ocupen menys. L’excitació inicial, amb el seu vessant tràgic i el seu vessant frívol, i fins i tot el bel·licisme que tant ens inquietava, estan deixant pas a una indiferència més perillosa, perquè accepta la idea mateixa de la guerra, que a Europa no formava part de les nostres vides des de la Segona Guerra Mundial. Ni tan sols ens mostrem ja bel·licistes; ens sentim resignats i, encara més, gairebé alleujats. No ha esclatat la tercera guerra mundial; no s’ha produït l’apocalipsi nuclear; han passat tres mesos i no ha passat res. Per aquesta via del costum no sols anem incorporant sense consciència tots els danys insidiosos situats per sota de l’explosió –els econòmics, energètics i socials– sinó que obrim el camí a futures degradacions i conflictes. La guerra, com el treball precari, la corrupció dels polítics, el feixisme i la covid, estan ja, per dir-ho així, dins de nosaltres.
