Cada setmana, desenes de contenidors carregats d’aparells electrònics arriben al port d’Accra, la capital de Ghana. Provenen d’Europa i els Estats Units i, en la seva immensa majoria, acaben llançats en els diferents abocadors que hi ha escampats arreu del país. “Els nens deixen de tenir infància per passar els seus dies entre aquestes escombraries, i això els provoca greus problemes de salut”, explica Mike Anane. Per a aquest conegut activista mediambiental, la impunitat amb què les empreses del nord global envien els residus a Ghana, afegit a la desídia de la comunitat internacional per acabar amb aquesta pràctica il·legal, ha transformat aquest estat africà en un territori empobrit i contaminat. Fa poc, per la seva tasca de denúncia, Anane (Accra, 1962) ha estat guardonat amb el Premi d’Honor 500 que atorga el Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient.
Quan t’interesses per la presència de residus electrònics al teu país?
A principis de l’any 2000, mentre treballava per a alguns mitjans de comunicació. Conscient que a Àfrica la nostra relació amb la natura és estreta, perquè bevem dels rius i la bona qualitat de l’aire és vital per sobreviure, em va sorprendre que al port de Ghana arribessin contenidors plens de neveres, televisors, ordinadors i altres aparells electrònics. Aleshores la càrrega era escassa, però al cap de quatre anys es va disparar fins a 600 contenidors cada mes. Una xifra que s’incrementa quan s’apropa el període nadalenc.
Qui s’ocupa de portar-los?
Es tracta d’empreses europees i nord-americanes que reben el material d’institucions públiques, sobretot d’universitats, hospitals, bancs, l’exèrcit i altres organismes. Doncs bé: en lloc d’extreure els
components per reciclar-los, els envien cap al port de Ghana, vulnerant així el Conveni de Basilea, que
prohibeix el transport transfronterer de deixalles perilloses.
Qui és el principal culpable?
“El 20 % de material en desús que arriba a Accra va al mercat de segona mà. La resta, a abocadors”
Primer, els grans fabricants, perquè produeixen aparells amb un cicle de vida limitat que, no sols són difícils de reutilitzar, sinó que contenen plom, mercuri, cadmi i altres minerals que, per la seva elevada toxicitat, provoquen greus impactes en el medi i la salut. Molts infants, a causa dels vapors que es desprenen amb la ruptura de monitors de tubs de raigs catòdics (CRT, per les seves sigles en anglès) i altres aparells, tenen mals de cap persistents, problemes respiratoris, dolors de pit i, en un percentatge important, contrauen càncer. Es registren avortaments espontanis o tenen nadons amb greus malformacions, mentre que la crema que es fa dels plàstics i els cables per extreure el coure allibera vapors que malmeten el sòl i els aqüífers, amb la consegüent mort de peixos i l’enverinament de les fruites i verdures.
La responsabilitat també recau en els països del nord global?
Sens dubte, perquè malgrat haver ratificat el Conveni de Basilea, permeten l’enviament del material. Per extensió, les empreses de reciclatge, que reben subvencions per donar utilitat als aparells, cosa que no fan. Els posen en vaixells que atraquen a Accra, on les persones que miren de treure’n profit es queden amb una mercaderia de la qual només el 20 % acaba a botigues de segona mà. La resta, el 80 %, es llança en abocadors on centenars d’infants i adolescents extreuen minerals per vendre’ls a canvi de menjar.
Les autoritats no fan res per impedir-ho?
És complicat, perquè els contenidors arriben de nit i de forma molt discreta, cosa que impedeix el seu control. A banda, la pobresa i els conflictes que assolen el país fan que no es prenguin mesures perquè els electrodomèstics no circulin i acaben dispersats pel territori.
Hi ha pressions per silenciar-ho?
Jo en rebo contínuament. Sobretot amenaces anònimes per telèfon que venen de fora de Ghana, darrere de les quals estic convençut que hi ha les empreses o els països del nord a qui no els interessa que es facin públiques les exportacions il·legals.
Algun dia s’acabarà amb aquesta situació?
De moment, les denúncies han ajudat que grups de consumidors en prenguin consciència. No sols a Ghana, també a Nigèria, que pateix una situació similar. En tot cas, la solució vindrà quan s’endureixi la normativa internacional sobre el transport transfronterer i, encara més important, quan s’obligui als fabricants i governs a eliminar l’obsolescència planificada perquè els productes es puguin reutilitzar i reciclar fàcilment.
Ets optimista, malgrat tot?
Sí, però cal pressionar les institucions comunitàries, ja que Ghana s’ha convertit en l’abocador més gran del món. I els efectes sobre el medi i la salut pública són devastadors.
