Abans de l’entrevista, hem fet un pacte amb Gustavo Duch: no podem revelar les coordenades del lloc on som, perquè vol que aquesta “cruïlla entre dues civilitzacions” –tal com l’anomena– romangui protegida. D’una banda, ens arriba el brogit dels vehicles que entren i surten de la ciutat de Barcelona; per l’altra, una fotja passeja pel camí, un espiadimonis vola a prop de l’aigua i escatainen un grup de gallines. Al llarg d’un tram a l’aire lliure del Rec Comtal –que va abastir Barcelona entre els segles X i XIX–, s’arrengleren horts amb bancals i esclata l’aroma de les figueres. Amb unes caixes de fruita com a cadires, arrenquem a xerrar sobre crisi i alimentació amb aquest veterinari, escriptor i activista per la sobirania alimentària, que avui dia coordina la revista Soberanía alimentaria, biodiversidad y culturas.
El preu de la cistella de productes bàsics s’ha disparat. L’únic que ha fet la guerra a Ucraïna és agreujar una situació que ja existia?
No ens equivoquem si entenem la guerra d’Ucraïna com una guerra alimentària. Rússia, la UE, els Estats Units i la Xina volen controlar Ucraïna perquè és un territori amb molt poder agrícola. Així com tenim clar que la guerra d’Iraq va ser pel petroli o que les negociacions amb el Marroc són pels fertilitzants del Sàhara, l’interès per Ucraïna rau en el fet que té les millors terres fèrtils d’Europa. Parlar de terra fèrtil avui és com parlar d’or, és un bé molt preuat que no es pot fabricar i cada vegada n’hi ha menys. L’afany de control d’Ucraïna és pels gasoductes però també, i no és un fet menor, per l’interès agrari del seu territori.
De fet, l’anomenen “el graner d’Europa”.
Quan va començar el primer conflicte, el 2013, Europa estava intentant pactar amb Ucraïna un tractat de lliure comerç per assegurar-se el seu graner. El president ucraïnès del moment era més prorús i no va voler signar-lo. Aleshores va esclatar el conflicte intern i va arribar un nou president proeuropeu. Va haver-hi jugades tendencioses d’Europa per desestabilitzar una regió que no estava pactant el que desitjava. Al mateix temps, Rússia es va annexionar la península de Crimea. Ambdós volien controlar terres. Europa ho feia amb diplomàcia i Rússia ho ha fet amb una invasió. Alhora, la Xina hi va comprar terres que equivalien a una extensió similar a tot Galícia i els Estats Units hi van desembarcar amb multinacionals com Cargill i Monsanto per fer contractes de futur, és a dir, comprar les properes collites. L’escassetat de terra fèrtil és un fet i comporta un problema d’alimentació planetari. Qui controli la terra fèrtil controlarà el món.
Quins impactes té el fet que Ucraïna no estigui exportant cereals ara mateix?
“Ara tenim us sistema finit i que assassina. Si els microbis moren, el carboni que els donaven les plantes acaba a l’atmosfera”
És important destacar que la collita anterior a la guerra va ser rècord. Segons el Ministeri d’Agricultura ucraïnès, es van exportar 46,51 milions de tones de cereal, sis més que l’any anterior. La mancança de cereal en alguns països del sud global és deguda a l’increment dels preus, que ara s’han disparat per raons merament especulatives. Els fons d’inversió estan jugant a apostar pels cereals, especulen amb la por al que pugui passar en un futur. I és cert que, per raons estructurals, els aliments continuaran encarint-se, però ara la guspira és especulativa. Han apujat tant els preus dels cereals com dels fertilitzants, que són derivats del gas natural, i Rússia n’és una gran productora. Aquests dos increments afecten els costos de producció. Per exemple, si ens centrem en Catalunya, tenim una pagesia majoritàriament dedicada a cultivar cereal i uns camps que funcionen amb fertilitzants. Per tant, els seus costos s’han multiplicat per tres. Alhora, els preus també pugen a l’altre gran sector català, a la ramaderia intensiva, perquè els porcs viuen gràcies a aquests cereals i en tenim tants que el pinso també s’ha d’importar. A banda, les instal·lacions consumeixen molta llum, que també s’encareix.
Efectivament, també hi ha una crisi energètica. Fins a quin punt el sistema agroalimentari actual depèn d’uns combustibles fòssils finits?
La crisi energètica afecta de ple els preus de l’agricultura i la ramaderia industrial. Necessiten petroli per a tot el procés productiu. Per començar, és necessari per produir fertilitzants i pesticides. Alhora, les segadores, per exemple, en gasten molt i, finalment, també fa falta per bellugar les mercaderies. I hem de tenir en compte que els agrocombustibles depenen de l’expansió de monocultius de soja, de blat de moro o de palma, majoritàriament a països del sud, on la petita pagesia és expulsada del seu territori. L’agricultura i la ramaderia industrial depenen d’uns límits planetaris que hem superat i, per tant, han entrat en col·lapse. Amb això vull dir que sense la guerra, ens trobaríem en el mateix atzucac.
Justament has parlat de la importància de la terra fèrtil, que els fertilitzants i pesticides malmeten…
Col·lapse significa “unió de lapsus”. Això és el que tenim, una unió d’errors, i un error importantíssim és haver eliminat la immensa vida microbiana de la terra. Les arrels de les plantes no només pugen els aliments de terra cap a la planta, són bidireccionals. És a dir, les plantes retornen oxigen a l’atmosfera i capturen CO2 que baixa per les arrels per donar a menjar als microbis sota terra, un zoològic microscòpic que està enganxat a les arrels. Aquests microbis mengen, s’alimenten gràcies al carboni que els proporciona la planta i, a canvi, donen a la planta els altres elements que hi ha al subsol. Així funciona la vida, el secret és invisible i està sota terra, allà on passa tot. Amb el petroli, els fertilitzants i els insecticides ens ho carreguem. Per exemple, ja no hi ha abelles, que ajudaven a la pol·linització perquè els pesticides les maten. Només calia respectar el cicle per no perdre la fertilitat de la terra, un sistema abundant i infinit. Però no ho hem fet i ara tenim un sistema finit i que assassina. Si els microbis moren, el carboni que els donaven les plantes acaba a l’atmosfera.
Per tant, la tecnologia no pot substituir els processos naturals ni superar els límits dels recursos? Fent referència al teu darrer llibre, quins són els “contes” que ens expliquen en nom del “progrés”?
En aquest llibre, Cuentos del progreso, pregunto a un pastor: què faries si poguessis decidir a on van els fons europeus Next Generation? I ell respon: “No serà que el problema són els diners?” El primer gran mite és creure que amb diners ho arreglem tot. Totes les respostes que estem donant van lligades a inversions, tot ho resolem amb mirada d’homo economicus. La primera pregunta que ens hem de plantejar és: segur que hem d’invertir? A vegades es tracta de desinvertir. Després, òbviament, cal decidir en què invertir. La biodiversitat és molt necessària i és insubstituïble, té una funció i manté un cicle. Estem trencant les baules del cicle i la tecnologia no el pot refer. Les renovables no són innòcues, també depenen d’uns materials minerals que, com el petroli, són finits. A més, destrueixen el territori, però només poden arribar a substituir el 20 % de l’energia que gastem, que és elèctrica. Amb l’electricitat no s’adoben els camps, no podrem transportar soja i no mourem segadores. No podem parlar d’energies alternatives sense encarar el debat de l’ús energètic excessiu del nostre model de civilització i preguntar-nos a què destinem l’energia. El punt principal és substituir la nostra supèrbia de creure’ns una espècie animal privilegiada o amb més drets que la resta.
Abans feies referència a l’especulació alimentària. Com funcionen les borses, com la de Chicago, on cotitza la soja, el blat, el bestiar, la llet o els metalls?
S’especula amb els contractes. Perquè s’entengui: li pregunten a un pagès a quant li estan pagant la collita de blat i li ofereixen una compra de la collita d’aquí a tres anys per un euro més. El pagès decideix vendre-la per no arriscar-se a què abaixi el preu. Qui ha comprat la collita futura al pagès va a la borsa amb el contracte i algú altre li compra per un preu superior, perquè la conjuntura fa preveure que el preu pujarà. Així doncs, s’està especulant amb un contracte, el preu del qual va apujant artificialment. Els anys 2008 i 2009 es va estendre la por intencionadament: hi havia molta inversió arriscada en cereals i era necessari que apugessin els preus.
Fins i tot Jennifer Clapp, vicepresidenta del panell d’experts de l’ONU sobre seguretat alimentària, ha dit que els governs han fallat a l’hora de frenar l’especulació excessiva. Qui es beneficia d’aquesta especulació?
En darrer terme, el sistema alimentari està controlat pels fons d’inversió, que són qui està darrere de grans empreses com Bayer o Monsanto, que cotitzen en borsa. El sector mou molts diners i en l’agricultura encara hi ha grans empreses d’origen familiar que ocupen un lloc important del rànquing, com Cargill, el número u en compravenda i comercialització de gra. Catorze membres del clan familiar que controla Cargill tenen fortunes que superen els mil milions de dòlars. També cal tenir en compte el paper dels estats en la inversió especulativa alimentària.
Tenim un sistema agroalimentari basat en la concentració, sense transparència ni control públic?
“No produïm llenties, cigrons o pèsols perquè dues terceres parts de la terra agrària catalana es dediquen al cereal per als porcs”
Hi ha una desregulació administrativa que afavoreix aquestes empreses i un tractat que protegeix les inversions per mitjà dels tribunals d’arbitratge. A més, la Política Agrària Comunitària (PAC) beneficia l’agroindústria. La Generalitat de Catalunya té una servitud total davant de les grans corporacions porcines i totes les inversions i projectes de l’agroindústria reben el seu suport, com l’ampliació del port per augmentar la sortida de potasses, que són fertilitzants químics, o les infraestructures per fer arribar la soja a les grans elaboradores de pinsos. Alhora, es posen entrebancs a qui vol fer agricultura de petita escala.
És possible un sistema alimentari més sostenible, més equitatiu i amb major resiliència?
Sí, però hi ha molta mediocritat. Els departaments saben perfectament que aquest model és insostenible, que Catalunya és vulnerable, que ens hem equivocat depenent del petroli, matant el subsol i la biodiversitat. Però tenim un sistema democràtic, de governança, que no està preparat per fer els canvis que caldria. Calen postures polítiques valentes, atrevides, fins i tot de desobediència, per sortir de la roda. Si qui governa pensa a curt termini, amb les eleccions com a horitzó, el que trobem són respostes mediocres, de cara a la galeria. No hi ha respostes valentes quan se sap perfectament què s’ha de fer.
Què s’ha de fer?
Hi ha menjar, però molta gent no pot accedir-hi i passa gana. Alhora, el 40 % del que es produeix es llença. Per tant, el model actual no funciona. El problema resideix en el fet que s’ha permès que l’aliment sigui una mercaderia que viatja atreta per una força magnètica: allà on hi ha més poder adquisitiu. Cal reconvertir tot el sistema agrari. El 80 % de la població catalana viu en el 2 % del territori i la pagesia no arriba a l’1 % de la població activa. Avui dia, Catalunya està configurada d’una manera que posa les granges de porcs al centre, fet que té grans impactes ambientals, alhora que obliga que dues terceres parts de la terra agrària catalana estiguin dedicades a cereals per als porcs. No produïm llenties, cigrons o pèsols, perquè hi ha cereal. Per tant, primer cal atomitzar les granges de porcs, reduir-ne el nombre i que siguin petites granges extensives d’animals que mengin recursos que no mengen les persones. Reduir la indústria porcina i criar més ovelles, vaques i cabres. Només fent això, s’alliberaria un munt de terra, perquè no has de produir cereal per donar menjar als porcs i pots tornar als conreus per a les persones. Alhora, si ho acompanyes d’una reforma agrària perquè la terra estigui repartida, hi incorpores molta mà d’obra. Podrem tenir agricultura en tant que tinguem gent al camp, perquè no podem dependre del petroli. Això és de sentit comú i factible. Durant la transició es poden fer moltes coses. Per exemple, es podria expropiar la terra de l’empresa Tarradellas per interès públic, perquè està contaminant tots els aqüífers, i incorporar-hi pagesos. Alhora, penso que haurien de ser funcionaris o rebre una renda bàsica universal. Haurien d’estar protegits, no dependre del mercat, igual que un metge o un mestre, i els preus de l’alimentació haurien d’estar fixats. Cal valentia política.
També caldria adaptar la nostra dieta?
Sí, perquè per ara ho estem fent molt malament. Som l’única espècie animal que ens creiem amb el dret a escollir la nostra dieta. L’oreneta no escull, és insectívora; la vaca no escull ser herbívora, ho és. No escollir permanentment el que mengem permet un equilibri per al productor i per a la terra, que ara, per exemple, està preparada per fer tomàquets. No pot haver-hi un abús de la carn en les dietes, però necessitem herbívors perquè, en el sistema terra, per al cercle de nutrients és molt important el paper que desenvolupen: la ramaderia que es belluga trepitja la terra, caga llavors, ressembra constantment i dona de menjar als microbis, que tornaran a donar a menjar a les plantes. Sense herbívors el cicle es trenca. El veganisme radical que criminalitza els pastors treu els animals del circuit quan són part de l’ecosistema. Hem de recuperar la ramaderia extensiva i donar suport als pastors, perquè aquests animals cuiden la terra i la fertilitzen. Nosaltres també hem de formar part del cicle de la vida.
