Fukushima va ser una gran lliçó per la indústria nuclear, perquè va evidenciar que les estimacions de risc sísmic fetes fins a aquell moment eren errònies, fins i tot als països més preparats en la matèria com el Japó. Però també va demostrar que el reactor nuclear no és l’únic element que queda exposat davant de les sacsejades. Una parada del sistema de refrigeració pot ser suficient per posar una instal·lació nuclear fora de control. Tan paradigmàtic va ser l’accident que en els documents de regulació de la seguretat nuclear internacional ja es parla de manera recurrent de l’“era post-Fukushima”.
L’Estat espanyol és dels pocs territoris del planeta on trobem centrals nuclears construïdes sobre una falla activa, que pot produir terratrèmols grans i desplaçar la superfície terrestre. És el cas de la central nuclear de Vandellòs II, construïda a pocs centenars de metres de l’anomenada falla del Camp. El Consell de Seguretat Nuclear (CSN) ja era coneixedor de la situació abans de l’accident de Fukushima, l’any 2011. CSN i Enresa –l’empresa pública que gestiona els residus nuclears– van encarregar a la Universitat de Barcelona un estudi d’aquesta falla a finals dels anys noranta. L’informe, publicat el 2001, està disponible al web del CSN i en ell s’explica clarament que la falla pot arribar a produir sismes superiors a una magnitud 6.
L’alarma, però, no va saltar fins que el Grup Regulador de Seguretat Nuclear Europeu (ENSREG) va assenyalar aquest fet greu al seu document de valoració presentat l’abril de 2012, on es destacava que als informes sobre la resistència als sismes publicats per les centrals espanyoles arran de l’accident al Japó només s’estaven contemplant les dades de registres històrics de terratrèmols
i no les dades geològiques sobre el potencial de les falles.
Aquesta apreciació, entre altres condicionants, va donar lloc a una bateria de mesures que estan detallades als documents que el CSN publica al seu web i explicades en diverses jornades divulgatives, l’última de les quals va tenir lloc l’octubre del 2021.
Les mesures es resumeixen en dues: un primer paquet de mesures a “curt termini”, consistent a exigir a les centrals que demostrin que totes les estructures, sistemes i components poden suportar el que es coneix com “el sisme de referència” sense perdre la seva funcionalitat. Segons consta a l’informe nacional sobre les proves de resistència fetes per les centrals (CSN, 2012), els valors màxims d’acceleració sísmica del terreny calculats eren raonables i assolits per la totalitat de les centrals. Tot i això, una dada fonamental pot ajudar a entendre la possible infraestimació del risc, ja que el sisme de referència actual de les nuclears va associat a un valor d’acceleració (0,3 g) que es va superar durant el terratrèmol de Llorca l’any 2011, de magnitud 5,2. Els resultats d’aquestes mesures a curt termini no van satisfer del tot l’ENSREG, que va considerar que s’havien de revisar encara més els valors màxims esperables tenint en compte les dades geològiques actualitzades.
Per això, va sorgir una segona mesura “a llarg termini”. Per mitjà d’instruccions tècniques específiques per cada central, es va demanar millorar el coneixement de la perillositat sísmica en els terrenys sobre els quals estan construïdes les instal·lacions tenint en compte la seva caracterització geològica. El CSN va demanar el 2015 l’aplicació d’un SSHAC –una metodologia per avaluar el perill sísmic mitjançant un comitè d’expertes, desenvolupada als EUA– a cada una de les cinc centrals en funcionament. El SSHAC és un procés de revisió que busca tenir en compte totes les incerteses i models possibles i que mai s’havia implementat a Europa.
Urgència amb retard
Tot i que el calendari d’entregues que demanava el CSN especificava que el procés de revisió havia d’estar acabat el 2019, no ha sigut fins a l’abril que el SSHAC espanyol ha arribat a l’informe final, marcat per un endarreriment de dos anys que s’ha atribuït a l’impacte de la pandèmia.
Un informe de la UB advertia l’any 2001 que la falla del Camp, situada a tocar de Vandellòs, pot produir sismes de magnitud sis a l’escala de Richter
El 2015, arran de la demanda del SSHAC, les empreses propietàries de les centrals nuclears organitzades en l’Associació Espanyola de la Indústria Elèctrica (AELEC, antiga Unesa, formada per Endesa, Iberdrola, EDP i Viesgo) van encarregar l’estudi a un equip internacional especialitzat. Per la gestió de l’estudi, Unesa va subcontractar Iberdrola, que va començar un macroprojecte científic involucrant equips d’institucions públiques i privades. Es calcula que hi han intervingut més d’un centenar d’expertes i s’ha fet una inversió milionària, tot i que se’n desconeix la xifra total.
Una vegada rebut l’estudi, set anys després de demanar-lo, el CSN ha d’avaluar ara les implicacions en la seguretat nuclear de l’Estat recollides en l’informe i ha de decidir si les centrals estan preparades o no per a les noves estimacions dels moviments del terreny en cas de terratrèmol. Per fer-ho, el CSN –que no compta amb especialistes en la matèria– subcontractarà el seu homòleg estatunidenc (l’NRC).
Proximitat a falles
Cada any que passa, la ciutadania s’exposa una mica més al risc de patir les conseqüències d’un accident nuclear per causes naturals, en particular, terratrèmols. La central de Vandellòs II no és l’única que presenta una situació de vulnerabilitat davant del risc sísmic. Tot i que a una major distància, també les d’Ascó i la de Cofrents estan situades en zones a prop de falles actives. Segons es dedueix dels mapes de falles i dels estudis científics previs a l’accident de Fukushima, referits a la base de dades Falles del Quaternari Actives a Ibèria (QAFI) de l’Institut Geològic i Miner d’Espanya, Ascó estaria situada a menys de quinze quilòmetres de la falla del pla del Burgar, la central de Cofrents se situa aproximadament a seixanta quilòmetres a l’oest d’algunes falles de la costa valenciana i a cinquanta quilòmetres al nord de la falla de Jumilla, una de les més llargues de la zona. Més enllà de la proximitat a falles actives, les quatre centrals se situen en terrenys que han patit sismes històrics importants: Vandellòs i Ascó queden a distàncies d’uns 12 i 25 km, respectivament, del lloc on es va produir el sisme de Tivissa (1845) d’intensitat VII i equiparable al de Llorca del 2011. Pel que fa a la central de Cofrents, la regió ha patit sismes històrics importants, entre els quals en destaquen el terratrèmol d’Estubeny (1748, d’intensitat màxima XI) i el de Tavernes de Valldigna (1396, d’intensitat màxima entre IX i X), que han estat relacionats amb magnituds de 6 o superiors.
El sisme de referència de les centrals espanyoles es basa en un valor d’acceleració que es va superar en el terratrèmol de Llorca del 2011
Amb tot, Vandellòs és la planta que sembla poder estar exposada al perill més gran: la longitud de la falla del Camp, sobre la qual està situada la central, és suficient per a produir terratrèmols de magnitud entre 6 i 7, segons es recull a la QAFI. Aquestes magnituds i la proximitat a la font sísmica fan que el terreny pugui arribar a moure’s amb acceleracions superiors al valor avui establert com límit màxim (0,3 g) comprometent la seguretat de la central. Encara que la zona del reactor estigui dissenyada per suportar aquestes acceleracions, algunes de les estructures fonamentals per al funcionament correcte, com són els generadors dièsel o els sistemes de refrigeració, es veurien molt probablement afectades. Si Fukushima va ser una lliçó per al planeta, sembla que la magnitud de la tragèdia ens queda massa lluny perquè els nostres responsables en prenguin bona nota.
