La codificació d’una llengua és, probablement, un dels processos més polítics, verticals i autoritaris que hi ha, normalment vinculats a projectes d’uniformització nacional o imperial. Antonio de Nebrija, autor de la primera gramàtica castellana, potser va ser qui ho va deixar més clar, quan va escriure allò de la “llengua, companya de l’imperi”. Però el mateix esperit perseguien els normativitzadors francesos que, en el procés de construcció nacional començat per la Revolució, descobrien amb horror que només una quarta part de la nova ciutadania de la república tenia aquesta llengua com a materna; o la conversió en italià del toscà –que tenia major prestigi gràcies al poder econòmic florentí– durant el procés d’unificació d’Itàlia el segle XIX.
Aquesta norma, però, té excepcions i una de les més notables és la de la llengua catalana. Si la normativització i codificació de Pompeu Fabra ja va tindre aspectes èpics, per la dificultat del procés, almenys tenia darrere la Mancomunitat d’Enric Prat de la Riba. Al País Valencià, en canvi, cap institució va impulsar, col·laborar o ni tan sols donar suport a l’acceptació d’un estàndard gramatical i ortogràfic que permetera al valencià entrar en la modernitat i garantir la seua supervivència, que es va esdevenir per mitjà d’un procés absolutament autogestionat des dels mons culturals, literaris i periodístics, plasmat en les anomenades Normes de Castelló, que van veure la llum en desembre de 1932 a la capital de la Plana, enguany fa noranta anys.
Desídia de les autoritats
“Cap institució valenciana va fer res en el camí cap a la normativització lingüística –explica el filòleg i sociolingüista Vicent Pitarch– i no sols no van ajudar, sinó que van intentar dificultar-lo, com per exemple va fer la Diputació de València, amb la creació del Centro Cultural Valenciano, [antecedent de l’actual Reial Acadèmia de la Cultura Valenciana] que fins i tot tenia el nom en castellà i que va intentar impulsar una normativa boicotejada per tot el món cultural, que preferia acostar-se a la proposta de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)”.
De fet, aquesta denúncia de la desídia institucional es pot comprovar en l’article “Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes” on l’historiador Lluís Revest apuntava: “Per a arribar a la unificació ortogràfica no veiem més que un camí. No és el de les autoritats, que ja està vist que ningú reconeix, ni el de la imposició, sinó el de l’acord”, afirmava Revest des de la revista Taula de Lletres Valencianes, el 1930. L’escrit –més un manifest que un article– demanava “l’establiment d’unes normes fixes que deixen fora del gust o del caprici personal les formes gràfiques del valencià” i exigia una resposta concreta. Aquesta va arribar des de les revistes Acció Valenciana, Avant i el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, l’editorial L’Estel, els periòdics Las Provincias i Diario de Valencia, i també escriptors a títol individual, com Teodor Llorente, Francesc Caballero o Salvador Guinot. “Cap institució pública va signar el manifest, cap ajuntament i, per descomptat, cap diputació, encara que potser ni tan sols els ho van demanar. En tot cas, és una prova de com estava l’ambient”, continua Pitarch.
El filòleg Vicent Pitarch assenyala que “les institucions no només no van ajudar, sinó que algunes, com la Diputació de València, van boicotejar el procés”
Aquell era un moment –amb la fi de la dictadura de Primo de Rivera a l’agenda– de gran convulsió política i social, que el valencianisme va aprofitar per a posar fil a l’agulla en la titànica tasca d’assegurar la modernització i codificació del valencià i fer-ho, a més, segellant la unitat de la llengua des de Salses fins a Guardamar.
Cap al final del 1931, i amb el padrinatge de la Societat Castellonenca de Cultura –entitat paradoxalment molt crítica amb el procés, perquè optava per l’aplicació directa de les normes de l’IEC– que no soles comptava amb un gran prestigi, sinó que també tenia certa fama de neutralitat en les diferències que dividien el camp valencianista. “A Castelló hi havia una dreta un poc més culta i era conscient que si volia escriure en català, necessitava un codi que el fera mínimament operatiu –destaca Pitarch–, però aquesta era excepcional, perquè tota l’operació va ser impulsada només per sectors republicans, perquè els conservadors es desentenien totalment de qualsevol cosa valenciana”.
Lluís Revest va ser l’encarregat de redactar les normes, mentre que el poeta Carles Salvador va preparar un diccionari ortogràfic. El 2 de desembre del 1932 tenia lloc la històrica reunió a la Casa Matutano, del carrer dels Cavallers de Castelló, on representants del Centre de Cultura Valenciana, la revista El Camí, l’Agrupació Valencianista Republicana, l’editorial l’Estel i la Societat Castellonenca de Cultura van consensuar unes normes ortogràfiques modernes per al valencià. Després encara va ser necessari aconseguir el suport de tot el món cultural, literari i periodístic, i per això es van imprimir uns fulls d’adhesió que van signar 47 persones i catorze entitats, gairebé totes aquelles que en aquell moment escrivien en valencià i, fins i tot, algunes que mai n’escriurien ni una línia.
Aquest procés des de baix i buscant el consens obtindria beneficis immediats, i entitats que havien estat molt reticents a l’aprovació d’aquestes normes, com el Centre de Cultura Valenciana, les publicarien al seu butlletí. També ho faria el diari Las Provincias i més tard, durant la Festa del Llibre del 1933, l’Ajuntament de València, ja en mans republicanes, en un reconeixement implícit d’acceptació.
“Cal pensar que el món cultural en valencià era molt xicotet i potser per això les normes van aconseguir reeixir –reflexiona Pitarch– perquè aquesta era una qüestió totalment popular. Les elits econòmiques i polítiques havien desconnectat per complet del valencià i la seua aposta era totalment castellana. En certa forma, el procés no va ser detectat per l’Estat que no va ser fins després, ja aprovat, quan va començar a posar-li impediments”. Ara bé, Pitarch també és conscient del limitat impacte social d’aquella nova normativa: “El País Valencià continuaria sent dual i el poder no se sent lligat a aquestes normes o a cap esforç de recuperació del valencià. De fet, aquestes normes no se socialitzarien fins a l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), el 1983, a partir de la qual, el seu ús creix exponencialment”.
Vertebració del país
Però la codificació i normativització del català al País Valencià no es diferencia d’altres processos similars en el fet que darrere també hi tenia un projecte polític. “La qüestió de la llengua és una qüestió política a tot arreu –alerta Vicent Pitarch– i ací es va dissimular un poquet pels motius que tots coneixem, però no és casual que les entitats valencianistes i republicanes impulsaren el procés, ja que ho veien com un pas necessari per a vertebrar el país. I la seua tàctica d’adaptar les normes fabrianes, valencianitzant-les, es va demostrar encertada”.
La codificació en format de llengua moderna va fer fracassar els plans de la societat cultural Lo Rat Penat de potenciar un valencià dialectalitzat i folklòric
Aquesta codificació en format de llengua moderna va fer fracassar els plans de la societat cultural Lo Rat Penat de potenciar un valencià dialectalitzat i d’ús bàsicament folklòric. “Fins i tot durant el franquisme, Lo Rat Penat manté tendències molt fortes que defensen la unitat de la llengua i que no poden erradicar, i això és possible només gràcies al desinterés de les elits pel tema lingüístic. És només a partir de la mort del dictador i durant la Transició, que l’entitat aposta obertament pel secessionisme lingüístic”, apunta Pitarch.
Un secessionisme i una dialectalització que sempre han fracassat en bona part per la solidesa de la proposta aprovada a Castelló ara fa noranta anys. El que Joan Fuster va definir com “una victòria sobre nosaltres mateixos”.
