Han passat gairebé cinc anys des que Anna Gabriel Sabaté es va exiliar a Suïssa, quan els Jordis i una part del govern ja eren a la presó. Des d’aleshores ha plogut molt: un ple d’investidura de Carles Puigdemont suspès, el nomenament i la inhabilitació de Quim Torra, la sentència del Procés, la resposta de la tardor del 2019, un continu de detencions, judicis i condemnes, els indults. L’exdiputada de la CUP i actual secretària general del sindicat suís UNIA al cantó de Ginebra, concedeix a la Directa la primera entrevista després de tornar a trepitjar els Països Catalans. Ho fa des de Sallent (el Bages), on va néixer, viure i militar i d’on també va ser regidora. El mes de juliol va comparèixer davant del Tribunal Suprem a Madrid i li van retirar l’ordre de crida i cerca. Posteriorment, el dia 14 de setembre, va declarar davant del jutge Pablo Llarena com a processada per un presumpte delicte de desobediència i va quedar en llibertat amb càrrecs, però sense mesures cautelars. Conversem amb Gabriel Sabaté a l’Ateneu Popular Rocaus, un espai emblemàtic del seu poble que ella mateixa va contribuir a fundar. El nom de l’ateneu fa referència a la masia dels germans Guitó, tiets del guerriller Marcel·lí Massana, morts a trets per la Guàrdia Civil l’any 1949 després de ser detinguts sota l’acusació de donar refugi a membres dels maquis.
Fa gairebé cinc anys que et vas exiliar a Suïssa, un país que concentra moltes històries d’exilis. Catalans, com Mercè Rodoreda, Aurora Bertrana o Josep Tarradellas, però també de l’època de les dictadures de l’Amèrica del Sud, entre d’altres. Aquest passat i present ha generat xarxes de suport?
Un dels projectes que se’m desperta estant a Suïssa és muntar un centre internacional de l’exili, perquè com a fenomen mundial –que té conjuntures locals, estatals, nacionals o regionals– no té cap lloc que reculli des de la literatura de l’exili fins a l’art creat a l’exili, les microhistòries de vida, les formes d’establir-se en els exilis, de continuar lluitant i militant o no, els dolors, els patiments, els trencaments, els desarrelaments… Hi ha organitzacions de comunitats d’exiliats, unes més fortes que altres en funció també de la realitat del país d’origen; algunes encara militen, d’altres estan més dispersades. Suïssa, doncs, té alguns exilis de principis o mitjans del segle XXI, que ens expliquen, per exemple, que els avis venien d’Iran, fugint de la revolució dels aiatol·làs, però no constates que sigui una comunitat organitzada, i també hi ha un exili colombià, xilè o argentí que, amb expressions com HIJOS [organització de drets humans de l’Argentina de fills i filles de desapareguts durant l’última dictadura], encara existeixen i organitzen activitat política i intenten intervenir en el seu país. Potser és una ocasió per pensar si una de les nostres aportacions al món podria ser crear aquest centre.
Qui i com t’ha ajudat a construir una vida de normalitat excepcional?
Existeix una comunitat catalana organitzada, però no és una xarxa o una comunitat pensada o preparada per acollir persones exiliades: organitza activitats, intenta mantenir viva la llengua, celebrar algunes festes o diades. Algunes persones a títol individual s’apropen i et fan saber que estan disposades a ajudar-te, però la xarxa que es va construint en arribar és sobretot de militants suïssos d’orígens diversos, que fan possible que em pugui instal·lar, trobar un habitatge, una feina i començar a desenvolupar-me en un país estranger. Crec que els militants anticapitalistes o d’esquerres tenim un avantatge: la xarxa anticapitalista sí que existeix i s’activa de seguida.
Suposem que has conegut altres exilis a Suïssa. Què n’has après?
“Tens la sensació que la condició d’exiliada t’acompanyarà tota la vida, i ja t’ha posicionat diferent en el món i en tu mateixa”
Tenim molt present la revolució del 36, la guerra i l’exili. Moltes de nosaltres i de la nostra generació hem viscut acompanyades per aquesta història més recent. Quan arribes a un lloc en qualitat d’exiliada, aprens que l’experiència que podies tenir present o més referenciada no és l’única. Però la concretes, és una concreció d’una història pròpia que és la de molts pobles i moments històrics. Un dels patiments més grans és que fins i tot ens han negat que ho fóssim i la batalla d’esmentar-nos com a exiliats o no és molt dura de viure. Veus altres comunitats a qui tothom reconeix com a tal i nosaltres fins i tot hem hagut de batallar la condició. Amb les persones que han viscut exili hi ha uns codis compartits, quasi t’entens sense haver de posar paraules. Tens la sensació que la condició d’exiliada t’acompanyarà tota la vida, i ja t’ha posicionat diferent en el món i en tu mateixa. Algú deia que l’exili és el fenomen en què t’arrenquen de tu mateix, surts de tu mateix; la sortida no és d’un lloc, d’un territori, d’un país, és de tu mateix perquè passes a ser una altra persona.
Què és el més difícil de viure tan lluny de casa?
El fet de ser una persona estrangera en un país on necessites papers per a la vida quotidiana. És a dir, aquesta etapa més material, d’aconseguir les condicions pràctiques per adaptar-te a la quotidianitat. Alhora, si la lluita continua al teu país, vius l’exili d’una manera i, evidentment, quan la situació política és l’actual, l’exili es buida molt de contingut; o jo, particularment, ho he viscut així. A més, aquest exili nostre ha tingut una etapa de pandèmia mundial i de tancament de fronteres. Viure en un país que no és el teu, sentint les fronteres de forma molt clara i nítida, perquè ningú podia travessar-les, va ser molt complicat. Havia previst l’exili, però no havia previst l’exili i una pandèmia alhora.
Durant aquest temps, has estat allunyada dels focus mediàtics. Per què?
La meva arribada va tenir molt ressò mediàtic a Suïssa, vam aparèixer a tots els mitjans. Reivindicava la meva condició d’exiliada –Suïssa la incorpora de seguida–, denunciava una situació i calia avisar que si arribava una demanda d’extradició, presentaríem una sol·licitud d’asil polític, amb tot el que significa que un país de la Unió Europea tingui una ciutadana que demana asil polític en un país de l’espai Schengen. L’Estat espanyol mai no va demanar l’extradició i aleshores em vaig dedicar a instal·lar-me, a buscar feina i a construir-me un entorn, perquè em semblava que era lògic i conseqüent amb el que som les militants de la CUP. En un moment donat, podem tenir un càrrec públic que ens dona una certa visibilitat, però tot està pensat perquè tornem a la base. En el meu cas és molt estrany perquè la meva base no era l’Ateneu de Sallent o el nucli d’Endavant del Bages, estic a Suïssa i és diferent: el moviment antifeixista i el moviment sindical. Considero que era el lloc on havia de tornar, que no he de tenir una presència mediàtica, que toca que la tingui el col·lectiu, la meva gent, el moviment, l’esquerra independentista que encara intervé políticament al país, i que no vull contribuir a alimentar el personatge públic. Vaig tenir la sensació que no vaig poder triar massa el vessant icònic de la legislatura del 2015 al 2017, van ser un cúmul de circumstàncies. Era portaveu del grup parlamentari i havia d’assumir aquest rol, però quan vaig deixar de ser diputada sí que vaig voler reivindicar el meu marge per decidir si volia continuar sent un personatge públic o no i, clarament, vaig decidir que no.
Des de l’exili, quin treball has pogut fer en relació amb el conflicte polític a Catalunya?
Tinc la sensació que el que s’ha viscut com a feina que es podia fer des de l’exili és justament la part més institucional: el sistema d’organitzacions de les Nacions Unides o per mitjà de les eurodiputades en el Parlament Europeu, un àmbit institucional en què he tingut un paper discret. En primer lloc, perquè no he continuat tenint un càrrec públic i, en segon lloc, perquè altres organitzacions amb més capacitat, més recursos i més voluntat han liderat aquest espai d’intervenció a les Nacions Unides. He fet una feina en un altre nivell, em relaciono sobretot amb gent suïssa i és en les pràctiques de militància quotidiana que he aprofitat per interpel·lar la gent en relació amb el que estava passant al nostre país. Algú pensarà que això no és res, que no té importància, i que el que compta és fer actes públics amb repercussió mediàtica a les Nacions Unides. Això està molt bé, però que el moviment antifeixista de països europeus conegui la nostra realitat i estigui disposat a donar un cop de mà si fa falta o que la gent del carrer, treballadores, o les militants del meu sindicat coneguin la meva història i la repliquin és molt important. Vull precisar, contràriament al que s’ha comentat, que Suïssa no ens ha donat papers a canvi de no tenir una presència pública, sinó perquè hem presentat un contracte de treball. Suïssa no ha imposat cap condició.
Què et va fer marxar a l’exili el 2017 i què ha canviat perquè hagis decidit comparèixer ara davant del Tribunal Suprem?
En el seu moment, l’aposta per l’exili no es pot debatre de forma col·lectiva i àmplia, com tenim per costum entomar els debats –les assemblees de la CUP i l’esquerra independentista són conegudes. No es va poder fer en aquestes condicions a les portes del referèndum i després, la situació va arribar a ser molt asfixiant. Algunes de nosaltres teníem seguiments quotidians que no sabíem ben bé si eren de l’extrema dreta o d’algun cos policial. La sensació que l’Estat estava fent pressió i ho continuaria fent era evident. Teníem la certesa que estaven escoltant totes les converses que hi havia al local nacional de la CUP, vam identificar un cotxe amb un dispositiu d’escolta. Per tant, la discussió o plantejament de l’exili es fa amb un grup molt reduït de persones. Es creu que l’exili pot ser una de les respostes a la repressió de l’Estat, però es fa un debat en abstracte sense saber quines persones poden arribar a citar. Teníem la certesa que citarien persones de la CUP i jo, en particular, creia que seria una d’elles. Em plantejo de forma no abstracta o teòrica què faig davant la situació repressiva, la concreto en mi i dic: “Seré una de les persones que sortirà”, perquè estic preparada per sortir a l’exterior, perquè estic preparada per denunciar la repressió de l’Estat. Emprens aquest camí de l’exili que és incert i precari alhora perquè saps que no l’has fet acompanyada d’un debat profund amb la teva gent. En aquests quatre anys i mig llargs, han passat moltes coses: la situació no és la de 2017-2018, hi ha una sentència entremig que fixa a qui castiga, amb quina intensitat i per què. Aquest moment ens permet donar una certa base de si jo, que soc a dins la causa, estaré subsumida amb el tipus penal de la sedició o la desobediència. Després arriba la pandèmia, una alteració de moltíssimes coses, moments estranys per a tothom. I ara semblava que podia ser un bon moment per plantejar la tornada, entenent que hi havia uns precedents que ens donaven prou certesa que el tipus que acabaria quedant fixat, com a molt, seria el de desobediència, i és el que s’ha pogut constatar. Hi havia riscos que la indagatòria de la fase d’instrucció obrís ventall, però anàvem bastant preparades a escala jurídica per defensar que el tipus quedés subsumit en el que contenia la interlocutòria de processament. Per tant, canvia el context polític, també les circumstàncies personals i hi ha una pandèmia entremig. La combinació dels factors et fan prendre la decisió. No és fàcil, perquè tu surts dient “no vull comparèixer davant del Suprem perquè no hi trobaré justícia” i això no ha canviat; surts per denunciar una situació repressiva que encara hi és. Algú pot pensar que les condicions d’aleshores encara hi són, i en part sí, però hi ha altres elements de context que han canviat de forma substancial. Convé que l’exili tingui un significat polític, si no, és molt dur de sostenir, per la mateixa persona i pels entorns. Dol moltíssim que no tornis al mateix temps que ho poden fer les altres companyes que són a l’exili, això és el que pesa més, però l’única resposta que pots donar és continuar implicada i lluitant perquè tothom pugui recuperar la llibertat.
Amb l’acusació penal que pesa en contra teu i atenent les mesures cautelars que s’havien determinat en casos similars de càrrecs electes, en principi no hauries d’haver patit per ingressar a la presó en règim preventiu. Hi ha res que et feia pensar el contrari?
“En aquell moment faig el pas per una qüestió de consciència col·lectiva i també per una situació personal, de la mateixa manera que ara torno també d’acord amb la situació que hi ha a escala col·lectiva i també amb una circumstància personal”
És molt difícil preveure el que passarà, no sabem què hagués passat. En tot cas, teníem indicis suficients per pensar que si em citaven i em processaven, ho farien per un delicte greu. Però més enllà de la situació personal, quan debatem utilitzar l’exili com altaveu públic, hi ha persones que són a presó, hi comença a haver moltes persones que s’ajunten en aquesta causa complexa i diem: combinem la privació de llibertat amb la sortida a l’exterior. Hi havia altres persones a Brussel·les i nosaltres obrim una via en un altre país que no és de la Unió Europea. L’anàlisi es fa tenint en compte el context global i quina pot ser la nostra aportació. Per tant, hi ha anàlisi global, d’oportunitat política de la idoneïtat de denunciar la repressió des de l’exterior i alhora, una concreció en mi, perquè al final soc una de les dues persones citades de la CUP. No sabíem si seríem dues o deu, ni tampoc quina seria l’acusació per la qual ens posarien en la causa complexa. Ara, amb perspectiva, es fa una mica més senzill d’analitzar tot plegat. En aquell moment faig el pas per una qüestió de consciència col·lectiva i també per una situació personal, de la mateixa manera que ara torno també d’acord amb la situació que hi ha a escala col·lectiva i també amb una circumstància personal.
Segons el recompte d’Òmnium ja són 4.500 les persones que han patit la repressió directa de l’Estat a conseqüència del procés independentista. No totes les represaliades compten amb el mateix suport jurídic, polític i social. N’hi ha de primera i de segona?
No sempre esculls la visibilitat que tens i jo no voldria en absolut que hi hagués represaliades oblidades o que tinguessin menys recursos, menys suport o estiguessin menys acompanyades. Per això, animo moltíssim que es creïn xarxes de suport per totes i cadascuna de les persones que estiguin en una situació repressiva. I que també compartim recursos, experiències i capacitats. El Comitè de Solidaritat Free Anna, per exemple, ha tingut una capacitat, una visualització, i moltes aportacions poden contribuir a altres causes que no ho tenen tan fàcil. En la mesura que pugui, jo i la meva gent de Free Anna contribuirem a fer que la visibilitat que he pogut tenir ajudi altres persones. Cal denunciar el fet que s’intenti estratificar les represaliades en grau d’importància i que se les intenti confrontar; és un dels primers capítols del manual de la lluita antirepressiva: no es confronten represaliades ni estratègies antirepressives. Hem de ser capaces d’articular discursos col·lectius globals, acompanyar totes i cadascuna de les persones i entendre que l’acompanyament pot ser molt polièdric: no cal només acompanyar a les portes d’un jutjat o aconseguir els recursos per pagar unes advocades, a vegades cal acompanyar la família o ajudar a buscar feina quan la persona acaba de passar el trànsit. Aquestes 4.000 i escaig represaliades potser ens han de servir per perfeccionar el dispositiu de lluita antirepressiva, que segurament no el teníem prou a punt.
Abans de la votació de la declaració d’independència ja sabíeu que no hi havia estructures d’estat preparades ni cap pla B per vehicular la resistència al 155? De quina informació disposava la CUP?
“El trencament amb l’Estat no vindrà d’una transició indolora ni de les estructures que es puguin crear des d’unes institucions que no tenen cap marge de sobirania”
En aquests quasi cinc anys s’ha publicat i escrit moltíssim sobre el 2017. S’ha ponderat, s’ha postulat, s’han fet moltes declaracions sobre el que es va fer i el que no o el que s’hauria d’haver fet. Recomano tibar d’hemeroteca, està tot dit. Era obvi que l’aposta del referèndum no formava part del programa polític de Junts pel Sí, que és qui guanya les eleccions. Hi havia una campanya electoral que es basava en un cap de llista que no ho era, però que acabaria sent el candidat a la presidència a la Generalitat, i que es fonamentava en l’aprovació de tres lleis de desconnexió en seu parlamentària. Aquest era el full de ruta. Tota la resposta política de la CUP-Crida Constituent a aquest plantejament també és pública: nosaltres diem que no hi ha trencament indolor amb l’Estat, que és impossible desconnectar de l’Estat perquè s’aprovin tres lleis al Parlament de Catalunya i que, a més, el procés de democratització d’una part dels Països Catalans vindrà si es fa amb valors progressistes i per això contestàvem al fet que hi hagués un candidat que estigués tan estretament lligat a casos de corrupció. Quan s’aprova finalment el referèndum o referèndum en seu parlamentària, seguim l’evolució, veiem que comencen a arribar els requeriments del Tribunal Constitucional, els registres i les prohibicions, i com el govern es va replegant. Finalment, és la força de la gent i la seva presència a les escoles el que acaba fent que hi hagi urnes, i es fa molt al marge de les institucions. És públic i notori que no anàvem cap a una proclamació de la república amb una materialització d’aquest trencament amb l’Estat i totes les seves estructures. Potser no ho vam saber explicar prou bé, però era obvi. I davant l’ofensiva de l’Estat, no es podia fer una altra cosa que continuar reivindicant aquest exercici de sobirania. Per això, la CUP vam defensar moltíssim que s’havia de votar, perquè molta gent en aquest país no volia que els prenguessin el seu dret a poder-se expressar. Potser hi va haver qui no ho va saber llegir així i va pensar que davant l’embat de l’Estat, la gent es replegaria.
Les estructures d’Estat potser formaven part d’algunes intervencions d’un sector que hi estava treballant des d’una perspectiva teòrica, però era obvi que no n’hi havia perquè no n’hi poden haver si no tens un Estat propi. Em sembla de sentit comú. Si hi hagués una situació en què poguessis fer un referèndum i l’Estat acceptés els resultats, s’inauguraria un període de transició en què hi hauria una nova adaptació a la situació amb un repartiment d’actius i passius. No estem en aquest context, l’Estat espanyol no ens reconeix com a subjecte polític, no accepta que es faci un referèndum i, per tant, ni es replega ni negocia, respon amb violència i judicialització a aquest afany de poder-se expressar. Davant aquesta realitat, que és la que existeix, és impossible que es puguin desplegar estructures d’estat, les úniques que es poden desplegar són les populars. I l’únic instrument que tenim és el que puguem organitzar com a societat de la forma més massiva possible, però des de les institucions vam poder veure que una aplicació d’un 155, que una prohibició de l’Estat adreçada als funcionaris, paralitza qualsevol possibilitat que les institucions puguin liderar la creació d’espais de sobirania. El trencament amb l’Estat no vindrà d’una transició indolora ni de les estructures que es puguin crear des d’unes institucions que no tenen cap marge de sobirania, ni cap equilibri de poder per crear-les.
Desplegar la hisenda pròpia, el finançament internacional, la creació d’un banc central… les famoses estructures d’estat. Què es va fer i per què no es va dir el que no s’havia pogut fer?
Tinc la sensació, però potser m’equivoco, que s’ha fet molt més relat del que va passar o no després de 2017 que en aquell moment. No recordo unes declaracions en què es clarifiqués que votaríem, faríem una declaració, hi hauria aquestes estructures i aquest finançament de determinats països. Hi podia haver un discurs per part de representants del govern o de Junts pel Sí, “d’Europa ens mira” o “la Unió Europea no permetrà escenaris de violència”. Recordo intervencions nostres on fèiem el símil tornant a la revolució i la guerra, quan quasi l’únic suport que vam tenir van ser els brigadistes internacionals, perquè en el camp de la diplomàcia internacional acostumen a primar els interessos que no els valors. No recordo que es concretessin qüestions de finançament exterior en seu parlamentària. Ens vam concentrar en la defensa del referèndum i en el fet de votar, que és el primer que es persegueix, perquè és el que s’havia fet seu una part molt important de la població. Això és el que volia evitar l’Estat, que es pogués visualitzar tantíssima gent en aquest país que volia expressar-se, pel sí o pel no. És molt dolorós, vist amb perspectiva, que hi hagi gent que s’hagi sentit enganyada i traïda, que cregui que hi havia unes expectatives superiors del que finalment va ser. Per la part que ens toca, també visc amb dolor que se’ns pugui posar en un lloc d’haver creat frustració i falses expectatives; potser no vam ser prou clars. Tenia la sensació que ens estàvem explicant i que el fet de defensar el referèndum en si mateix tenia un valor suprem en aquell moment i ho havíem de fer, independentment del que vingués després. Tampoc em sento còmoda donant la meva versió personalíssima dels fets: no he escrit cap llibre del Procés i no n’escriuré cap. Crec que l’únic valor és fer-ne una lectura col·lectiva, realista, un exercici per destriar quin potencial va tenir allò, a on ens ha pogut portar i quina estratègia es traça o no a partir d’ara. Tot el que no siguin lectures compartides que no vagin a fer una anàlisi material de les condicions, una anàlisi realista i un exercici per veure si encara hi ha elements per apostar per aquesta democratització, m’interessa poc. Hauríem d’estar orgullosíssimes del que va passar l’1 i el 3 d’octubre, del fet que aquest procés de democratització, de voluntat d’independitzar-se, d’autodeterminar-se, anés acompanyat de valors bàsicament progressistes. Això hauria de ser una baula solidíssima en un context europeu on l’extrema dreta creix de forma alarmant, on la crisi econòmica impacta molt, i nosaltres tenim la possibilitat de sortir-ne per un lloc digne.
La llei del referèndum fixava la declaració unilateral d’independència. Es va declarar i suspendre immediatament, donant un espai a la negociació. Què ho va influir? Va ser una bona decisió?
“De la mateixa manera que reivindico el posicionament polític que vam mantenir des de la CUP-Crida Constituent, que la declaració se sostingués, soc capaç de reivindicar l’empatia i la comprensió amb el que va fer qui prenia les decisions”
Puc donar una resposta des d’ara o recuperar la d’aquell moment. Havent viscut l’1 i el 3 d’octubre i els dies següents fins al 10, i així ho vam expressar públicament, era el dia 10 quan s’havia de sostenir aquella posició. La repressió de l’Estat havia estat tan salvatge, tan bèstia, tan cínica, tan poc escrupolosa i tan dura, que l’única possibilitat que hi havia era explicar al món que no hi hauria un procés negociat, que no hi hauria una transició que l’Estat ens permetés fer. Davant del món necessitàvem presentar-nos com un poble que s’havia expressat pacíficament, que havia rebut molta violència i repressió, i que només en podíem sortir amb la voluntat democratitzadora apuntalada per qui ens volgués apuntalar. Hi havia una expectació mediàtica brutal, les imatges de l’1 d’octubre havien generat costos per l’Estat i hi havia sensibilitat al voltant de com es resolia la situació. Vam tenir la sensació que el dia 10 s’havia de sostenir la posició, no perquè hi hagués estructures d’estat i anéssim a ser independents el dia 11, sinó perquè el que havia passat necessitava una resposta que estigués a l’altura. Però també és cert que nosaltres no estàvem al govern, que no estàvem en contacte amb mandataris internacionals, la CUP no rebia trucades de la patronal, dels poders econòmics, ni de persones que s’oferien a mediar. No hem estat mai a l’epicentre de les relacions diplomàtiques. Per tant, quan ens arriba que hi ha molta inquietud des de poders econòmics, la fugida de les empreses, la por que s’està instal·lant, gent que d’alguna manera potser està reculant en els plantejaments, avisos de personatges del món empresarial, polític i internacional que diuen que convé fer un gest de distensió… Jo també em puc posar a la pell d’aquestes persones i crec que, amb tota la bona voluntat i segurament amb la poca claredat amb què es pot operar en un moment així, van creure que el que s’havia de fer era suspendre la declaració. De la mateixa manera que reivindico el posicionament polític que vam mantenir des de la CUP-Crida Constituent, que aquella declaració se sostingués, soc capaç de reivindicar l’empatia i la comprensió amb el que van fer les persones que en aquell moment prenen les decisions i estaven rebent totes les pressions. No vull frivolitzar el que pot ser que pesi sobre les teves esquenes que grans empreses que donen feina a moltíssima gent, amenacin de tancar les portes i el que pot significar per a milers de persones. No vull frivolitzar el que pot voler dir que tinguis una pressió constant d’agents diversos dient que o destenses o la cosa anirà a pitjor i el conflicte escalarà. No m’agrada adoptar posicions fàcils per quedar bé. En un moment en què s’estan fent proclames una mica buides de contingut, crec que hem de fer un exercici d’anàlisi complexa de la situació, no voler quedar bé de cara al públic sinó fer una anàlisi precisa i rigorosa de quin és el moment que teníem i quin és el moment que tenim ara.
En menys d’un mes passem de la imatge de l’1 d’octubre i la força de la gent a un 27 d’octubre amb l’absència de cap convocatòria. La CUP hauria d’haver demanat a la població que sortissin al carrer per resistir davant del 155?
Amb perspectiva, tot és més senzill i obvi. Arribem molt cansades a l’octubre del 2017, molt tensades, amb una situació enrarida, amb el que suposa l’entrada a presó dels Jordis. És el mes de més voltatge polític que ha viscut el país en dècades. Seria molt pretensiós dir que ho vam fer tot perfecte. Ens va desbordar a totes, a nosaltres també. Segurament caldria haver ensenyat al món que som gent senzilla, treballadora, amb idees diferents i recorreguts diferents, però que creiem que no s’ha de poder obrir el cap a la gent que pretén votar i que no és tolerable una monarquia que reaccioni així als fets, i que no és propi d’un país que es pretén democràtic tenir uns cossos i forces de seguretat que actuen com ho van fer, i que no és just que la gent hagi de viure amb dolor, ferides i por. El dia 10, segurament, hauríem d’haver fet una intervenció en aquest sentit, col·legiada, no només del govern i en seu parlamentària, sinó acompanyada d’un teixit ampli del país en què féssim aquesta apel·lació al món: som un país potser insignificant a la riba de la Mediterrània, però volem combatre el context d’ascens de l’extrema dreta amb més democràcia, volem combatre aquesta Unió Europea dels estats amb la creació d’un altre plantejament, per exemple, confederal; que no som els identitaris, xovinistes, excloents, sinó que volem ser un cresol de barreja de cultures que expliqui al món que des del respecte, des d’una resposta com la que va haver-hi als atemptats de la Rambla i Cambrils, diferent, que no demanava expulsar ningú sinó identificar els veritables culpables… Hi havia tants elements per sortir amb el cap ben alt, que clar, que penses que segurament es va gestionar de la pitjor manera i potser no era l’única possible. No sé si hi havia a punt tendes d’acampada, però penso que sortir el dia 10 del Parlament amb una declaració feta, amb una nova convocatòria que no apel·lés a la confrontació amb ningú sinó a continuar treballant per fer possible el que molts desitgem, potser hauria tingut un altre recorregut. No ho sabrem mai i no ho dic per retreure res a ningú, perquè probablement nosaltres tampoc vam saber massa com intervenir en aquell moment, però ens pot servir per recuperar o mantenir aquest grau d’autoestima. I en lloc de frustrar-nos, recuperar visualment el moment i pensar que aquell país no ha desaparegut i que aquells valors no es poden desfer tan de pressa i què podem fer per recuperar el que va haver-hi l’octubre del 2017.
Cinc anys després, hem passat d’un moviment cohesionat i ple d’energia a un moviment enfrontat i ple de frustracions. Com s’ha generat la frustració i com es reverteix?
“Hi ha una base social en aquest país que acompanyaria en la defensa de pilars fonamentals que combinessin una resposta a un estat demofòbic amb una resposta a un capitalisme salvatge”
No pretenc venir després de quatre anys i mig a 800 quilòmetres a dir com es reverteix una situació complicadíssima de frustració, desànim, retrets permanents i d’exaltació del partidisme. Una de les coses que tinc moltes ganes de fer és parlar a peu de carrer, veure i assistir a la realitat, justament per entendre com en cinc anys, que tampoc és tant en la història d’un país, s’han pogut desfer tantes coses, se n’han pogut pervertir tantes i s’ha pogut enrarir tantíssim l’ambient. Tinc ganes de fer un exercici per entendre, no només per poder intervenir, si cal, sinó perquè tinc necessitat de comprendre. M’atreviria a dir, però, que el fet que la repressió aconsegueix part dels seus objectius és també un dels capítols primers del manual de la lluita antirepressiva. Per això et persegueixen, et multen, t’amenacen i t’empresonen, perquè tingui uns efectes concrets i evidentment els ha tingut. També el fet de no haver encarat el que ha vingut després amb aquesta dosi que reivindico d’anàlisi realista i col·legiada del que va passar, sinó que cadascú hagi publicat o difós la seva versió en una mena de concurrència estranya de veure qui té més raó o qui ven més, quin és el relat que és més comprat. Alhora, hi ha una tendència, que és la que em preocupa més, no perquè sigui quantitativament important sinó perquè m’inquieta qualitativament, que és el viratge cap a unes posicions que el moviment independentista, sobiranista o catalanista no havia tingut: el que se’n diu la deriva trumpista. Un discurs antipartits fàcil i molt buit, una facilitat per penjar etiquetes de traïdoria que es reparteixen amb una frivolitat que m’espanta. Penso que s’ha de reaccionar més aviat que tard i seria el comú denominador que s’ha de poder construir. Per mi el gran consens de país seria aquest: estem d’acord que l’aposta per exercir el dret d’autodeterminació la fèiem sobretot i també per millorar les condicions de vida materials de la gent. Estem d’acord en reivindicar que hi ha un món que s’interrelaciona, que no deixem de ser un Nord privilegiat i que no podem aixecar fronteres a la gent que ve d’un Sud. Estem d’acord amb uns valors comuns, i potser no teixirem una estratègia conjunta fins d’aquí a deu anys, però hi ha uns pilars fonamentals que hem de protegir. Per tant, no hi caben ni discursos fàcils, ni buits, ni discursos que facin el joc a l’extrema dreta. Seria urgent crear aquests pilars fonamentals: estem d’acord que hi ha gent que pateix moltíssim, que encara l’hivern sense saber com pagarà les factures? Estem d’acord que hi ha persones que han treballat tota la seva vida i ara tenen pensions de misèria? Hi ha una base social en aquest país, per sort i encara i esperem que no es desfaci, que acompanyaria en aquesta defensa de pilars fonamentals que combinessin una resposta a un estat demofòbic amb una resposta a un capitalisme salvatge. Com a mínim, posem-nos d’acord en això, perquè si no sorgeixen els monstres, i fa una mica de por i fa patir.
Dins el moviment independentista hi ha apostes antagòniques: la taula de diàleg amb el govern espanyol o fer la independència mitjançant la DUI. Hi ha cap altra via?
Clar, aquest debat públic que se situa amb, o defenses el diàleg amb l’Estat espanyol i, per tant, ets un traïdor, t’has venut, t’han comprat i això no anirà enlloc o defenses la DUI i ets un hiperventilat i això no té cap mena de sentit. O, vist d’una altra manera, defensem la taula de diàleg perquè nosaltres no hem d’abaixar la bandera del diàleg mai o defensem una DUI perquè d’alguna manera hem de respondre a un estat demofòbic. La mateixa aposta es pot llegir de maneres diferents, algunes molt insultants, d’altres relativament respectuoses, i s’està produint una espècie de polarització que per mi no està a l’altura de l’anàlisi complexa que requereix el fenomen. Una confrontació amb un dels principals estats de la Unió Europea en un context de crisi com l’actual no crec que es resolgui amb dos paràgrafs mal redactats de quina ha de ser la solució. Això és una mica la simplificació, la banalització, la caricatura que està prenent forma. M’inquieta, perquè crec que tenim els elements, les persones, els recursos, les energies i la possibilitat de fer anàlisis complexes. Quan dic complexes no vull dir que siguin impossibles sinó que han de ser complets i que han de tenir en compte el conjunt d’elements que expliquen la realitat política. Segurament, si ens poséssim d’acord en aquests valors fonamentals d’aquest gran moviment polític –en el que potser moltes persones que no són independentistes també ens acompanyarien–, hauríem de ser capaços de dir que aquests són els valors, els deu punts a què no renunciarem. Convé presentar la gent que aposta per la taula de diàleg com si fossin els traïdors absoluts de la terra? Convé identificar la gent que vol fer alguna cosa per respondre aquesta situació que ens fa patir tant com si fossin uns hiperventilats que no pensen? Podem d’alguna manera relacionar unes i altres apostes d’una altra manera? Menys personalismes i més col·lectiu, menys estratègies partidistes i més anàlisi de la realitat que és complexa, menys etiqueta a penjar a uns i altres i que potser et resol la teva tranquil·litat mentre estàs al sofà fent un tuit a la xarxa i més reivindicar del que és capaç aquest país, que és capaç de bastant més que insultar permanentment per xarxes, que és capaç de bastant més que ridiculitzar la situació actual com si hi hagués dues grans estratègies en confrontació i a veure qui guanya. Hem de ser capaços de bastant més que tot aquest espectacle que estem oferint, sobretot perquè les condicions materials de vida d’una part molt important de la població són dures i precàries. Fa vergonya que estiguem mantenint determinats debats en el context actual.
Creus que l’1 d’octubre “vam votar i vam guanyar”? Aquell referèndum ha de permetre declarar la independència o s’ha de tornar a votar?
Ni la taula de diàleg amb l’Estat espanyol ens portarà a exercir el dret a l’autodeterminació, ni l’aprovació de la DUI en un parlament ens portarà a ser independents, ni posar sobre de la taula un nou referèndum és la solució última, i ho fa la CUP. Perquè, justament, qualsevol d’aquestes opcions s’ha de contemplar, però no com a arma llancívola contra el que no li dona suport, sinó que s’han de contemplar totes les opcions per poder apuntalar aquesta anàlisi complexa. Es va votar l’1 d’octubre, sí, quina és la força d’aquest 1 d’octubre i d’aquest exercici massiu de votació? El fet que vam guanyar? Vam guanyar en relació amb els vots pel sí respecte als que tenien el no, en relació amb guanyar la independència no vam guanyar, però no per això llancem l’1 d’octubre a la paperera. Una DUI al Parlament. De què pot servir una DUI al Parlament? Per ser independents l’endemà? Doncs no, però segurament en un moment determinat pot ser una eina per tornar a accelerar o augmentar el voltatge de tensió política. Un nou referèndum? Doncs perquè no, si veiéssim que hi ha les condicions i que és un instrument que la gent està disposada a tornar-se’l a fer seu. Hem de parlar-nos més des d’aquí. Recomanaria ampliar el debat en lloc de fer-lo petit, recomanaria escoltar les propostes recíproques amb una voluntat de debatre-les i no de llançar-les els uns contra els altres i, sobretot, el que demanaria és respecte, insisteixo, sobretot amb la gent que ho està passant pitjor, però en general.
Des de l’espai dels Comuns i la mateixa alcaldessa de Barcelona Ada Colau s’ha criticat que un partit anticapitalista com la CUP arribés a acords amb l’espai post convergent, prioritzant l’eix nacional per aconseguir una majoria del bloc independentista i que no s’hagi prioritzat l’eix social per buscar una majoria d’esquerres…
De la mateixa manera que ens reclamo a totes plegades anàlisis més complexes de la realitat, crec que no som les úniques que a vegades hem simplificat les coses. Des d’espais polítics com els Comuns, però també d’altres forces polítiques, és bastant simplificador i bastant poc a l’alçada de persones amb tanta capacitat intel·lectual dir que el que ha fet una força anticapitalista com la CUP és prioritzar el front nacional i no el front social, és com si jo els hi digués que han prioritzat el front nacional fent un pacte amb un partit unionista com és el PSOE. I sé llegir perfectament la complexitat de la ciutat de Barcelona com per adonar-me’n, malgrat que segurament no hauria estat l’aposta de la CUP, que el fet de pactar amb una força com el PSC segurament no vol dir que facin una aposta per la unitat d’Espanya, soc capaç de dir això i de no atacar els Comuns des d’aquí, perquè crec que això no fa un favor a ningú. La CUP no és que hagi prioritzat la qüestió nacional a la qüestió social, la CUP creu que són qüestions que van íntimament lligades i que la democratització o la consecució de més sobiranies i de més drets socials per la gent vindrà de la mà d’una confrontació amb el sistema polític vigent, que es distingeix per un estat com el d’Espanya, per la pertinença a la Unió Europea i per l’adopció d’un sistema econòmic determinat. Aquests tres eixos, els hem de combatre tots a la vegada i crec que els Comuns, com d’altres forces polítiques, ho saben perfectament i em sap greu que a vegades per aconseguir vots es tracti l’Esquerra Independentista com se la tracta.
Des de l’esquerra independentista sempre s’ha insistit que sense alliberament social no hi ha alliberament nacional. Amb l’actual correlació de forces a les institucions, com es pot garantir que una cosa vagi lligada a l’altra?
“És obvi que la demanda de l’exercici del dret a l’autodeterminació desestabilitza fortíssimament l’estat, un estat que alhora és la principal corretja de transmissió de les polítiques d’austeritat i de les polítiques capitalistes de la Unió Europea”
Com a Esquerra Independentista fa dècades que ho defensem, en contextos en què tenies la sensació que el que pensaves era molt marginal i que aquest país havia vingut a fer una aposta del peix al cove que no s’acabaria mai. I resulta que Unió Democràtica de Catalunya ja no existeix, que Convergència i Unió ha desaparegut i que han passat coses que quan vam començar a militar ni somiàvem que podrien arribar a passar. Això ho dic perquè crec que la nostra aposta encara té sentit i que la realitat l’acompanya. L’Estat espanyol ha respost amb totes les seves armes a l’embat que ha plantejat Catalunya a través de les urnes, amb molta més contundència segurament del que ha pogut respondre a altres conflictes que hi ha hagut en el si del seu estat. És obvi que la demanda de l’exercici del dret a l’autodeterminació desestabilitza fortíssimament l’estat, un estat que alhora és la principal corretja de transmissió de les polítiques d’austeritat i de les polítiques capitalistes de la Unió Europea, a la qual m’agradaria que Catalunya pogués votar si vol pertànyer o no. Per tant, no es pot deslligar, perquè l’Estat espanyol no es deslliga a si mateix, de la mateixa manera que no es deslliga de la Unió Europea o tampoc d’un rol molt poderós de l’església, amb els valors patriarcals que l’acompanyen i amb tot el que té a veure amb la condició de la dona i de les minories. Per tant, em sembla que intentar forçar un debat sobre jerarquització de lluites és allunyar-se de la realitat imperant. Potser ho hem de saber explicar millor, però em sembla d’una obvietat evident que no es pot deslligar res. La realitat ho demostra també, perquè tampoc hi ha cap força despullada de la reivindicació de l’exercici del dret a l’autodeterminació, que defensi postulats de transformació econòmica i social amb visos de canviar la realitat. Si demà tinc la possibilitat de donar suport a una opció política, encara que no fos independentista, que em diu que les pensionistes d’aquest país tindran millors condicions de vida i que ningú més haurà de marxar de casa seva, estic disposada a donar-hi suport, ni que sigui puntual. Però no hi ha aparença de tenir un espai d’esquerres amb prou capacitat transformadora per a canviar les condicions materials de vida de la gent. I, per tant, no veig perquè nosaltres hem de renunciar a aconseguir aquest objectiu de la manera que pensem que és l’única possible.
Estem immerses en una crisi capitalista multidimensional que està impactant de ple en el dia a dia de les classes populars. Així i tot, la mobilització social al país està en hores baixes. A què ho atribueixes?
Faré necessàriament lectures incompletes de la realitat, perquè no estic a peu de carrer des de fa molt temps i hi ha coses que segur que se m’escapen. Crec que té un pes la pandèmia, és obvi, perquè ha afectat a tot arreu. La postpandèmia està sent molt més llarga del que segurament esperàvem i amb algunes seqüeles o conseqüències que potser no haurien estat les desitjades, pensàvem que potser en sortiríem molt reforçats per la banda de l’ajuda mútua i dels llaços de fraternitat i potser n’hem sortit més reforçats pel costat individualista. Però malgrat això i malgrat un context sense una aposta estratègica clara que aglutini aquestes mobilitzacions, penso que déu-n’hi-do encara el que tenim al país. Aquest 11 de setembre, malgrat tot, van sortir centenars de milers de persones al carrer i en la quotidianitat crec que tenim molta gent que s’implica en construir alternatives. Per tant, no ens convé creure que estem pitjor del que estem. Ens costarà recuperar els carrers i hem de saber interpretar per què. Si hem vist que la pandèmia ens ha reforçat el vessant individual, cal que reforcem les estructures col·lectives de què disposem i sobretot recuperar la convicció que tancades a casa mai s’han aconseguit millores, ni progressos ni avenços.
Davant d’aquesta crisi multidimensional –energètica, climàtica, de l’habitatge, alimentària global, la inflació–, quines haurien de ser les bases d’un programa compartit per les esquerres?
Hi ha gent que està treballant justament en això, en quines haurien de ser les bases compartides des de les esquerres per presentar un programa de mesures econòmiques a prendre i defensar de forma urgent. L’altre dia, a l’escola de formació d’Arran, escoltava en Josep Manel Busqueta que deia: “deu punts i a defensar-los amb les dents”. No són punts utòpics, no són punts de gent ultramarxista enfilada en una muntanya. Són punts que faran de barricada a tota l’ofensiva liberal que acompanya l’extrema dreta i a l’estat d’ànim del “no podem fer res davant d’un sistema tan ferotge que no sigui conformar-nos”. Han de ser mesures radicals que tinguin la virtut de rearmar-nos ideològicament, de cohesionar les forces d’esquerres, transformadores, progressistes, anticapitalistes, socialistes. La qüestió de subministraments de productes bàsics i energètics no només explica bona part del conflicte internacional, sinó que és el que ocupa i preocupa concretament a la gent a les portes d’una tardor i d’un hivern. Tenir un discurs sobre com s’ha d’abordar aquesta crisi energètica, sobre com hem de garantir a la nostra població que no tingui por de passar l’hivern i alhora una reflexió també de com ens hem de vestir, com ens hem d’alimentar i com hem de viure de forma sostenible, no només és important sinó que és urgent. De la mateixa manera que un procés d’independència de l’Estat espanyol és impossible que sigui indolor, una sortida del sistema capitalista tampoc tindrà una sortida indolora, ni fàcil, ni immediata, ni tampoc anirà de cap llei a cap llei.
El govern català esgrimeix preocupació per l’emergència climàtica i alhora promou l’ampliació de l’aeroport del Prat i uns Jocs Olímpics d’hivern. Cal un canvi de model productiu?
“Cal articular propostes per a l’adaptació de sectors productius, el creixement de l’economia social i solidària, del món cooperatiu, o per a la nacionalització de sectors estratègics”
És obvi que un canvi de model productiu és necessari. Segurament l’anticapitalisme en general o l’esquerra independentista en particular, a vegades, hem tendit més a dir no a projectes que a treballar per tenir-ne de propis. Quan aquí Sallent dèiem que no podia créixer la muntanya de sal, se’ns deia que la mina donava llocs de treball i era el gran argument perquè ningú gosés oposar-s’hi. Vam ser la primera força política que es presentava a unes eleccions amb un discurs clar, nítid i contundent: llocs de treball sí, però respecte al medi ambient també, i si no hi ha respecte pel medi ambient, no hi ha llocs de treball que es puguin sostenir. Era un discurs duríssim en un poble on hi havia molta gent que vivia de la mina, però ara ja no hi ha gairebé ningú que treballi a la mina, perquè el sistema tanca les plantes, les manufactures, les fàbriques o els negocis quan li convé. Però la muntanya de sal hi continua sent i la salinització de les aigües arrenca aquí i arriba fins a la desembocadura del Llobregat. Poso aquest exemple perquè crec que cada vegada més gent va entendre que l’únic discurs possible, sensat i raonable era el que exigia respecte pel medi ambient i defensa de llocs de treball, però no una cosa a costa de l’altra. Malgrat això, aquesta posició a vegades té costos i no guanyes en popularitat. A mi se m’escapa com el govern de la Generalitat pot defensar l’ampliació de l’aeroport del Prat o els Jocs Olímpics del Pirineu. No sé d’on pensen treure la neu i no sé com pensen crear llocs de treball de qualitat en un sector serveis, absolutament desregularitzat i absolutament a mercè de grans cadenes. Ens han d’explicar també com volen oferir als seus fills i nets un delta ofegat. Hi ha coses que són molt difícils d’entendre. Puc entendre que quan ets president de la Generalitat o està en un govern autonòmic de Catalunya, que tampoc té molt poder, reps pressions i trucades del sector econòmic. També que davant de la crisi actual i dels percentatges d’atur, vulguis oferir a la població propostes que podrien anar acompanyades de la creació de llocs de treball. Però això té un recorregut tan curt que m’inquieta i espero que la gent no ho faci per guanyar les pròximes eleccions. Haurien d’haver dit que en aquest govern no trobareu projectes que contribueixin a destruir més el territori, que ja ho està prou, i que beneficiaran molt poques mans en detriment de la població. Estem convençudes que només hi ha una possibilitat de sortir de la situació actual que és la que renuncia a aquests macroprojectes, la intenta minvar la destrucció del territori. Cal articular propostes per a l’adaptació de sectors productius, el creixement de l’economia social i solidària, del món cooperatiu, o per a la nacionalització de sectors estratègics. Precisament, Suïssa va fer un referèndum sobre si feien uns Jocs Olímpics d’hivern als Alps, on s’estan desfent les glaceres i hi ha cada vegada menys neu, i la població va dir que no, que en el context actual no podíem massificar els Alps. El desglaç i el canvi de l’entorn s’està produint amb una acceleració tan gran que s’ha de preservar la relació que té l’humà amb la natura en l’estat actual o baixar la intensitat.
Veiem un creixement de l’extrema dreta a Europa, també a l’Estat espanyol on fa anys no haguéssim ni imaginat que hi hauria 52 diputats de Vox al Congrés espanyol o que tingués presència als executius d’Andalusia o Castella i Lleó. El rumb de les polítiques dels governs d’esquerres tenen responsabilitat en el que està passant?
Tinc un sentiment i un cor i un estómac tan profundament antifeixista que em dol pensar que des de les esquerres hem pogut arribar a fer alguna cosa per fer créixer el feixisme. Ens hem de creure més el nostre paper i el que hem vingut a fer aquí, i, per tant, la lluita antifeixista requereix també tota l’organització, tota la lucidesa, tota la determinació i tot el coratge. Segurament, les esquerres, algunes més que d’altres, s’han pres poc seriosament els riscos que implicava mantenir determinades polítiques o determinats comportaments. A vegades, no té tant a veure amb polítiques concretes que les esquerres no sempre tenen possibilitat d’implementar, bàsicament perquè a vegades no governen, sinó que és també una qüestió dels valors que transmetem, de cultura militant i política. Sigui com sigui, hi hagi més o menys responsabilitat i de quines esquerres, crec que és moment de mirar i assistir amb moltíssima preocupació el que està passant i pot passar, per exemple a Itàlia d’aquí a uns dies. Per tant, preparem-nos, més que repartint carnets de responsabilitat, amb lectures complexes, compartides i col·lectives, i en la manera d’encarar-ho. Si defensem llocs de treball de 1.150 euros per dotze hores -que alguns defensen ara que parlàvem dels macroprojectes del Pirineu-, no ens estranyi que al cap d’un temps hi hagi persones que no identifiquin com esquerres aquells que van fer que treballessin en aquestes condicions. No pretenguem que la gent que ha treballat tota la vida i arriba amb jubilacions de 600 euros pensin “quina sort que hi ha un govern d’esquerres”, quan tenen factures de la llum o de la calefacció que s’enduen la meitat de la seva pensió. És tan bèstia la magnitud de la crisi i les condicions amb què viu molta gent, són tan poques les expectatives que tenen algunes persones i tan orfes de somnis que estan, que cal aixecar la mirada i fer propostes radicals que estiguin a l’altura del que creiem que és la dignitat necessària a escala col·lectiva. També hem de ser capaces d’aïllar i assenyalar com a responsables, si finalment ho volen ser, els que no vulguin treballar d’una determinada manera, es diguin d’esquerres o no.
Dins de l’esquerra independentista hi ha hagut una esquerda amb l’escissió d’algunes assemblees i militants d’Arran i el naixement d’Horitzó Socialista. Quina lectura en fas?
“Mai he renunciat a la defensa de la meva classe i crec que l’Esquerra Independentista ha vingut a millorar les condicions de vida de la classe treballadora”
El naixement d’Horitzó Socialista es produeix mentre soc fora, he tingut molt poca ocasió de poder debatre això obertament amb companyes i companys militants i em fa molta falta, perquè no vull quedar-me amb el que em genera la lectura d’alguns comunicats d’Horitzó Socialista en què algunes de les coses que diuen m’han fet molt mal. Sé que les companyes d’Arran han patit moltíssim i també empatitzo molt amb la situació d’algú que entra a militar per crear un altre món possible i que d’alguna manera dedica els dos últims anys a gestionar un conflicte intern, com això desgasta, com és de descoratjador. Però alhora no vull fer una crítica tancada al que significa aquest espai polític perquè hi ha persones que conec, que han estat companyes, que m’han vingut a veure a Ginebra. Tinc ganes de poder debatre amb elles, prefereixo no quedar-me amb anunciats com: “el que s’ha de prioritzar és l’aliança de classe”, tinc ganes de poder aprofundir una mica més. Mai he renunciat a la defensa de la meva classe i crec que l’Esquerra Independentista ha vingut a millorar les condicions de vida de la classe treballadora, no hem pretès res més que això. Per això, algunes crítiques fetes com si haguéssim pretès alguna altra cosa amb una aliança interclassista que pretenia que li anés millor a la burgesia o als poders, ja no de l’Estat sinó mundials, em sap greu. Però com justament atribueixo més responsabilitat, més intel·ligència i més profunditat, tinc necessitat d’entendre què ens ha portat fins aquí. Potser es consolidarà un altre espai i ens trobarem en moltíssimes lluites i creixerem a partir d’una altra estructuració d’espais. Si és així, me n’alegraria perquè vull que acumulem forces per millorar les condicions de vida de la gent i perquè guanyem en drets i llibertats. Per tant, si és una estratègia que ens ha d’enfortir a mitjà termini malgrat que ara sigui molt dolorós tot plegat, me n’alegraré, però si veig que és la creació d’un espai que surt de l’Esquerra Independentista perquè pretendre atribuir-nos tots els mals, defensaré l’EI amb dents i ungles, malgrat que hem comès molts errors i no som els millors del món.
Per tant, els principis fonamentals de l’EI, independència, socialisme i feminisme encara tenen vigència?
Per mi tenen màxima vigència entenent que darrere de cadascun dels mots hi ha un univers per construir, que aquesta indestriabilitat de les lluites és perquè el sistema també fa indestriables els seus principis. Per tant, estic disposada, evidentment, a intercanviar i a discutir sobre quines són les millors apostes estratègiques, a partir de què, quan o com ens hem d’enfortir; si l’últim cicle ens ha debilitat en alguns àmbits o no, si hem crescut en d’altres. Em consta que aquests debats hi han sigut. Si s’ha de continuar debatent, doncs debatem, però respectem-nos una mica. L’estol d’elements i actors que hem de combatre és tan gran que em semblaria molt estrany que el principal enemic fos l’EI. No dic que ho diguin, però alguns textos m’han generat aquesta sensació. Encara no em trobo en el punt de poder criticar amb tota la contundència o de banalitzar el que està passant. Tinc claríssim que en mi trobaran algú que defensarà òbviament l’EI, com defenso la tradició llibertària del nostre país. Crec que si tenim en compte la realitat concreta de persones, de barris, de llocs i de tradicions, acabem entenent molt més les coses. Llegir, formar-se i tenir referents històrics està molt bé i és molt útil, però també sé que la realitat es construeix cada dia amb aliances amb veïns i veïnes, i amb construcció d’espais concrets. No és tant el discurs de l’aliança de classe el que fa que guanyis una militant en un espai transformador, sinó un llarg recorregut sostingut en un espai com un poble, sent solidàries, obrint les portes de casa teva a tothom, defensant el bé comú. Per tant, no admetré lliçons de què nosaltres no defensem prou la nostra classe, de crítiques sobre moltes coses que ha fet l’EI soc la primera que en faig, cap problema. Si creem un espai per créixer i per enfortir la nostra capacitat de combat del sistema me n’alegraré, si ens hem escindit per afeblir-nos i perquè molta gent es quedi pel camí i no tingui ganes de militar doncs em sabrà molt greu perquè, a més, tinc companyes que formen part d’aquest espai.
