Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Núria Contreras, poeta “en construcció”

Núria Contreras Coll va obtenir el Premi de Poesia Martí Dot l'any 2020, pel seu primer poemari. Conversem amb ella sobre construcció de la identitat poètica, sobre la ciutat que és el concepte de referència dels seus versos, sobre la tradició romàntica, Baudelaire, Joan Vinyoli, María Zambrano i altres influències, sobre la necessitat d'escriure, sobre fer política escrivint, sobre l'amor que, aventura, marcarà el seu pròxim llibre

“Crec que treballo en una creació més lliure. Sí que hi havia un aspecte bastant important per a mi pel que fa al llenguatge, fer servir un llenguatge més quotidià, més normal. Fer servir un llenguatge més planer” / Victor Serri

Núria Contreras encara no es considera una. Em diu que, de fet, si se’n considerés, seria poeta, ja que el terme és invariable tant per a homes com per a dones. Poetessa s’utilitza per denotar la diferència. Però tampoc no sap si es definiria com a poeta. La pregunta és, què es necessita per ser-ne? Publicar llibres? Cotitzar amb la teva obra? O potser es troba en la validació dels altres? “No. Jo ho veig com una cosa interior meva, com que encara no he arribat a un punt d’escriptura què em faci sentir orgullosa, de mestratge. No diria que és una cosa exterior. Jo em definiria a mi mateixa com a escriptora, a vegades agafa la forma d’un poema, a vegades d’un assaig, o narrativa… escriure ho portes dins, no està en la validació”. Amb això, sento que potser se sent més orgullosa de si mateixa en altres formes narratives o que, potser, posa en un pedestal la poesia. Em parla d’aquest ideal d’arribar a escriure amb un determinat estil, sempre partint d’una idea a la qual dona forma i com encara, a través de la poesia, no creu que estigui preparada per representar-la de la manera més fidel. “Encara he de fer un camí… he de tenir més ofici”, m’explica amb la mà alçada, com marcant el nivell al qual vol arribar.

Núria Contreras Coll va guanyar l’edició del 2020 del Premi de Poesia Martí Dot, convocat per l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, amb En Construcció  (Viena Edicions, 2021) el seu primer llibre en clau poètica. Tot un procés de construcció identitària a través de vint-i-dos poemes i un cos que es divideix entre “I abís” i “II urbs”. Acomodades en dues hamaques, tassa en mà i llibreta a la faldilla, m’interesso per aquest “abís” utilitzat com a pròleg, un poema que parla de la idea del res i d’enfrontar-se a la pàgina en blanc. “Vaig voler posar aquest poema al principi de tot per diverses raons. Una era el fet de dir: aquest és el meu primer llibre, la primera creació.  Em llenço al buit, sense saber què passarà, al final va ser un poemari que vaig presentar a un concurs i no sabia que passaria, i em llenço a escriure com a opció de vida perquè és el que he escollit”. “Viuré sota un pont!”, crido a l’aire i riem per no plorar.  “També em llenço a aquest buit perquè sento unes veus que em criden. Totes les persones que tenen una vocació creativa, tenen la necessitat d’expressar alguna cosa. El poema també va d’escoltar aquesta necessitat i de com m’hi tiro a fer-ho”.

“Si al principi del llibre hi ha una experiència més violenta de sortir a passejar, amb l’excés d’estímuls, el vull anar aquí, allà… després hi ha l’experiència de trobar la ciutat com un lloc on pots sortir, passejar i estar tranquil. Una reconciliació amb l’espai”

El cos de l’obra es titula “Urbs”. Amb una Barcelona grisa de fons, quasi negra, senyal que s’apropa la tempesta més gran dels darrers mesos, parlem també de les subcategories en què es divideix el seu llibre. “La ciutat és un tema central. Al final, totes les coses que van passant, aquesta construcció, estan molt influenciades pel seu entorn, és l’escenari on aquesta personalitat es va construint. Viure en una ciutat és una experiència de vida molt diferent que viure a un poble. Ell fet d’estar entre moltíssima gent, anònima, que no coneixes… Són experiències de vida que al final et fan ser d’una manera o una altra. No hi ha subcategories però si parts d’una desconstrucció de la pròpia identitat. En la primera part hi ha una presa de consciència de qui és, aquest subjecte, i una presa de consciència de quins són els discursos que l’estan travessant o condicionant. Hi ha un poema que parla de la família, un altre del fet de ser dona… tota aquesta presa de consciència d’allò que la ciutat provoca al subjecte. Al mig hi ha poemes que considero metaliteraris, de prendre consciència de l’acció d’escriptura i de com a través d’aquesta la identitat es construeix.  Després, hi ha una mena de relació amb el propi subjecte més clara, més decidida. Per exemple, si al principi la relació de la ciutat era molt violenta (poemes sobre la brutícia, el soroll…) ara és una relació més afable de trobar-te en un lloc. Hi ha un poema que es diu ‘en deriva’, dedicat a un grup d’intel·lectuals que es deien ‘situacionistes’ i que tenien una pràctica anomenada ‘la deriva’: sortien al carrer a passejar de forma meditativa sense saber on anaven. Si al principi del llibre hi ha una experiència més violenta de sortir a passejar, amb l’excés d’estímuls, el vull anar aquí, allà… després hi ha l’experiència de trobar la ciutat com un lloc on pots sortir, passejar i estar tranquil. Una reconciliació amb l’espai”.

Si parlem de contingut, com a literates que som, haurem de parlar de forma i de si treballa amb un mètode predominantment poètic. “Crec que treballo en una creació més lliure. Sí que hi havia un aspecte bastant important per a mi pel que fa al llenguatge, fer servir un llenguatge més quotidià, més normal. Fer servir un llenguatge més planer”. Llavors parlem de l’opacitat en l’obra, del debat etern entre l’erudició o el popular, per no fer elitista l’art amb una literatura indesxifrable a l’abast exclusiu de l’acadèmia. Com aconseguir que l’obra sigui complexa, profunda, però que pugui arribar a persones amb diferents coneixements literaris.

Núria Contreras, poeta “en construcció”
“La ciutat és un tema central. Al final, totes les coses que van passant, aquesta construcció, estan molt influenciades pel seu entorn, és l’escenari on aquesta personalitat es va construint” |Victor Serri

 

A En construcció es percep certa influència clàssica, amb la relació entre l’estat anímic interior i la natura externa, i l’aparició de personatges mitològics i filosòfics en poemes com “Plató”, “Cicerone” o “Fata Morgana. El simbolisme i l’espai urbà com a epicentre, ens demostra també que beu d’una clara tradició de poesia moderna. En ple segle XXI, em pregunto quines diferències troba entre els poemes del dandi Baudelaire i els poemes contemporanis que deriven d’aquella tradició romàntica. “Al llibre hi ha una gran influència de Baudelaire. Comença amb una citació d’ell: ‘confondre’s amb la multitud’. Jo crec que, a partir d’ell, el que es funda, és portar la literatura a una experiència del subjecte i de la ciutat que abans no existia… i continuem sent superhereus del que va fer aquest home. Soc conscient de la tradició literària que tinc al darrere, soc conscient que d’això ja s’ha parlat, soc conscient que això ja s’ha portat a la consciència. Crec que sí que hi ha canvis, però al final la revolució que va suposar el simbolisme o la modernitat continua estant aquí i cada cop apareix més en la literatura o en l’art. S’ha passat el beatus ile de la natura a la ciutat…”.

“Al final, és el subjecte que s’expressa, amb totes les seves contradiccions, tots els seus malestars, totes aquestes coses que abans del romanticisme no es feien. Crec que seguim sent força hereus d’aquesta tradició”

Em remou el dubte de si, potser, la poesia s’ha quedat ancorada a la tradició romàntica. M’atreviria a dir que encara té una relació immediata amb l’estil romàntic i clàssic, on l’artista es mostra sensible, on trobes paraules belles i esperits turmentats. “Crec que seguim sent força hereus d’aquesta tradició, no tant pels temes, perquè hi ha hagut derivacions, sinó pel que suposa la poesia com a mitjà d’expressió.  Al final, és el subjecte que s’expressa, amb totes les seves contradiccions, tots els seus malestars, totes aquestes coses que abans del romanticisme no es feien. La concepció de l’art continua sent la mateixa.”.

La Núria Contreras va dedicar el seu treball de final de carrera a la poesia de Joan Vinyoli. Recordo com un amic m’explicà aquella sentència de Gabriel Ferrater: “Vinyoli tenia molt a dir, però no sabia com dir-ho”. Que simpàtic. “Comparat amb altres poetes del seu moment, de la seva generació, com Ferrater mateix o Foix, Vinyoli sí que utilitza el llenguatge d’una forma més planera, no hi ha tanta mètrica, tanta rima… és més simple. Però al final allà hi ha poesia, hi ha sublimació. Jo crec que sí que sabia dir-les, però clar, això sempre és subjectiu. El Ferrater era…”, i deixa un silenci perquè cadascuna el defineixi mentalment a la seva manera i acaba compartint: “molt superb i molt masclista”, dos adjectius que dialoguen bé entre ells, afegeixo. Però tornem a Vinyoli. “Vaig treballar-lo des d’un punt de vista molt teòric. En el seu quart llibre fa un pròleg on explica quina és la seva poètica i per què escriu. El que m’agrada molt d’ell és que hi havia una relació entre l’escriptura i la contemplació mística o religiosa… També va parlar de l’art com a necessitat, jo m’apropo a l’escriptura des d’aquí des que era petita. Sense cap pretensió. Partir l’escriptura des d’una necessitat, sense ser un gran coneixedor de la tradició literària”.

Núria Contreras, poeta “en construcció”
“El que [María] Zambrano intentava dir té a veure amb el fet de poder transmetre la vida, la realitat, cert coneixement a través d’un pensament molt més metafòric. Per això intento estudiar com la metàfora té un lloc molt important, com a mitjà d’expressió, de la raó poètica” |Victor Serri

Després d’aquell primer contacte teòric, ara realitza la tesi sobre María Zambrano i el seu concepte de la metàfora. “Ella té una proposta filosòfica, una raó poètica, que intenta apropar la filosofia al llenguatge poètic. Escapar una mica del concepte i anar més a aquesta mena de llibertat que potser té l’art, i no tant la ciència… Al final la poesia és llenguatge metafòric. El que fa la metàfora és agafar dos conceptes que són oposats o que no relacionaries i treure un sentit nou d’aquesta relació. El que Zambrano intentava dir té a veure amb el fet de poder transmetre la vida, la realitat, cert coneixement a través d’un pensament molt més metafòric. Per això intento estudiar com la metàfora té un lloc molt important, com a mitjà d’expressió, de la raó poètica”. Zambrano també va ser una filòsofa que va vertebrar tota la seva obra amb una política antifeixista. Si no m’equivoco, creia que era inevitable fer política o, com a mínim, prendre posició a través de l’obra. També el seu context històric exigia prendre-la. No obstant això, recordem com va intentar evitar fer carrera política, renunciant inclús a una oferta com a diputada del PSOE a l’inici de la segona república espanyola. “Va ser una persona molt combativa i molt compromesa, però sempre des del pensament i filosòfic. Crec tota escriptura és política perquè, al final, el fet d’escriure ja és una gran resistència al sistema que estem vivint. Prendre’t el temps mental de pensar i ser crític del teu entorn i la teva societat, trobar el temps per posar-te a escriure. Si hagués de dir si el que faig és polític o no, diria que no hi ha contingut polític d’aquesta mena, però sí aquesta resistència”.

“La poesia continua sent hermètica, difícil d’entrar-hi. Tot i això, abunda l’escena poètica, hi ha molts festivals de poesia… Però al final la literatura topa amb l’obstacle de la llengua, ha de ser traduït, i no té l’accessibilitat que té la música o la imatge” 

Decideixo seguir el fil de la conversa i parlar d’aquest-sistema-que-estem-vivint. En plena era de la imatge i l’usar-llençar, em pregunto per l’estat de la poesia i quin lloc té entremig d’aquesta marea d’excessos. “Continua sent hermètica, difícil d’entrar-hi. Tot i això, abunda l’escena poètica a Catalunya i a tot arreu, hi ha molts festivals de poesia… Però al final la literatura topa amb l’obstacle de la llengua, ha de ser traduït, i no té l’accessibilitat que té la música o la imatge”.

Per finalitzar una agradable tarda, em proposo saber quin és el tema del qual mai ha escrit la Núria Contreras, però amb el qual li agradaria treballar. I així, em topo amb el pròxim projecte que té entre mans. “Jo sempre havia estat molt reticent als llibres que només parlaven sobre l’amor. Ara la idea que m’està rondant pel cap posa l’amor en un lloc central. Crec que el següent llibre anirà una mica per aquí”. És clar, ben romàntic.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU