En tot creixement exponencial, l’inici és aparentment lent fins que, de cop i volta, es desfasa. A l’època d’Alan Turing, als inicis de la computació, la comunitat científica estava convençuda –i no anava mal encaminada– que a finals del segle XX les intel·ligències artificials estarien tan desenvolupades que no se les distingiria de l’ésser humà. Els primers models de xarxes neuronals –un tipus d’estructura que imita l’arquitectura del cervell humà–, anomenats perceptron, van aparéixer només uns anys després, a mitjans de segle, i a partir dels anys vuitanta, amb l’augment de l’accessibilitat a aquestes tecnologies, es va començar a parlar d’un moment determinat en el qual les intel·ligències artificials (IA) seran capaces d’automillorar-se més enllà de les capacitats intel·lectuals humanes, fins al punt que escaparan també de la nostra capacitat de control.
Podria paréixer que ens apropem a aquest punt, anomenat singularitat tecnològica –fins fa molt poc exclusiu dels relats de ciència-ficció–, a una velocitat superior a la que podem assimilar. Ara per ara, segons l’experiència de l’enginyera de programari Paula Catalán, que treballa amb IA de reconeixement de patrons i processament d’imatge, vídeo i so, aquest esdeveniment “és utòpic”. Miquel Ángel India, especialista en la utilització de mètodes d’aprenentatge profund (Deep Learning), valora que “estem a prop de crear màquines que executen tasques específiques de la mateixa manera que ho faria un humà i fins i tot millorar-les”.
El consens actual pareix que és que en les pròximes dècades es desenvoluparà una IA multipropòsit. Fa uns mesos, el laboratori DeepMind presentava GATO, una xarxa neuronal capaç de portar a terme 604 tasques diferents, des de subtitular fins a programar un braç robòtic. Tanmateix, alhora ens adonem que els detalls que compliquen aquest desenvolupament fan que la singularitat tecnològica siga encara un repte molt llunyà. En el programa Bioinfo4Women del Departament de Ciències de la Vida del Centre Nacional de Supercomputació (BSC), María José Renteria investiga els biaixos de sexe i gènere en salut i IA. Explica que “ara mateix hi ha algoritmes que són d’autoaprenentatge, però es nodreixen d’informació de la web, que no sempre és de la millor qualitat. Aleshores, tampoc donen resultats molt útils”.
La Unió Europea està regulant de manera pionera la implementació de les IA, per exemple, limitant el reconeixement facial en entorns públics
A principis d’any, Google va admetre que aquesta antropomorfització a la qual tendeixen moltes usuàries quan interactuen amb agents intel·ligents de xat com si foren persones –perquè generen respostes que ens resulten cada vegada més naturals–, podria comportar problemes de seguretat relacionats amb el fet de compartir pensaments personals amb chatbots com Siri o Alexa, encara que sapiguem que no són humanes. La companyia declarava que això pot donar lloc a què es facen servir aquestes IA per a “generar desinformació” suplantant “l’estil de conversa d’individus determinats”. L’equip d’anàlisi d’enllaços socials del BSC, del qual és també responsable Renteria, analitza algoritmes que ajuden a detectar notícies falses amb la tecnologia de MareNostrum 4, el superordinador més potent de l’Estat espanyol.
Pel que fa a la gestió d’aquests bilions de dades, la directora gerent del laboratori MetaAI, Joelle Pineau, defensa que el futur dels grans models lingüístics no ha de caure només en les mans de grans empreses. Fa uns mesos va argumentar que és imprescindible que les empreses tecnològiques milloren la transparència a mesura que es construeix la tecnologia. En aquest sentit, la Unió Europea està regulant des de l’estiu passat de manera pionera la implementació de les IA, per exemple, limitant el reconeixement facial en entorns públics. Tanmateix, aquesta regulació també exigeix moltes garanties als codis abans de fer-se públics, cosa que és inassumible per a les comunitats de codi obert, que necessiten les interaccions amb les usuàries per millorar els seus algoritmes. D’aquesta manera, el monopoli de les IA se serveix en safata a les grans corporacions.
IA estan ací
En el nostre dia a dia interaccionem sovint amb ordinadors per a complir moltes tasques, i fa uns anys que comencem a veure els primers efectes d’aquesta revolució tecnològica en la nostra quotidianitat. Vam començar perforant targetes, després escrivint codi, movent un ratolí, ara llisquem els dits per la pantalla… tot es torna més fàcil. En aquest sentit, Renteria argumenta que “la feina no desapareix, evoluciona. Per exemple, les aplicacions mèdiques estan ajudant molt al radiodiagnòstic. Per a un metge, haver de fer una radiografia, interpretar-la… Després de cent vegades acaba molt cansat. Amb una IA només ha d’interpretar aquelles radiografies que tenen alguna cosa estranya. És a dir, la tecnologia no és bona ni dolenta, depèn sempre de com la vulguem fer servir”. Pel que fa a les aplicacions integradores de les IA –per exemple, d’acompanyament– la investigadora comenta que “al Japó ja hi ha robots amb IA d’assistència a la gent gran i que poden donar conversa. També n’hi ha que són com un peluix. No ens ho hem d’imaginar com una cosa freda pel fet que sigui un algoritme en una màquina”.
Tot i que encara que no sabem en quins terminis ocorrerà, podem estar segures que ens trobem a les portes d’una nova revolució industrial. India posa l’exemple de la conducció autònoma: “Una IA no pot estar adormida, distreta o beguda. Fins i tot pot resoldre la dependència de les persones que no poden conduir per la raó que sigui”. Tanmateix, reflexiona que “és complicat plantejar un escenari a mitjà o llarg termini. En el curt termini, sí que aquest progrés pot generar desigualtats socials. La IA amenaça un espectre molt ampli de llocs laborals, inclosos metges, advocats, etc.”
Més enllà del camp de la investigació, el fet que gràcies a les IA es necessiten menys recursos humans per a moltes feines alimenta una incertesa sobre si mai s’ha tractat de guanyar qualitat de vida o és una qüestió de productivitat, de si el fet que tot siga més senzill no ens portarà a treballar menys sinó a competir per feines més precaritzades. En este sentit, Catalán considera que “en general, no hi haurà una gran afectació. El capitalisme sempre vol més, i tot i que es creïn eines que ens substitueixin en algunes tasques, sempre es voldrà explotar el recurs humà per tenir més. Col·lectivament, pot ser molt perillós, perquè ens pot dur a un pensament únic, sobretot per mitjà de xarxes i de programari que, si no sabem com usar, estarem venudes”.
Em substituirà un robot?
Amb aquestes tecnologies compartim l’estructura d’inputs, el processament integrat en capes i l’output. Però a una IA cal demanar-li un resultat perquè el processe. L’ésser humà està sempre engegades: els nostres somnis, desitjos, la fam… estimulen els nostres processos creatius. Les pulsions que ens acompanyen són l’ordre que arranca el nostre sistema de processament. Per això, ens resulta més natural que un robot puga fer de taxista o de cambrer, però ens resistim a creure que puga ser el responsable d’una creació artística.
Tanmateix, el laboratori de recerca OpenAI va fer públic el novembre de 2021 l’accés a GPT-3, un model de llenguatge entrenat per a generar tota mena de textos. Es tracta d’una xarxa neuronal amb un rendiment tan alt que fins i tot ha escrit el guió d’una pel·lícula. Aquest mateix laboratori és el desenvolupador de DALL-E 2, una IA capaç d’evocar imatges basades en qualsevol combinació de paraules. Des del sindicat d’Espectacles, Arts Gràfiques i Paper de la CGT de Barcelona (SEGAP) són conscients que el seu sector és un dels més amenaçats avui dia per aquest canvi de paradigma. Fonts del sindicat emfasitzen que “el problema de la tecnologia i les IA no és tècnic, és polític i econòmic. Si el capitalisme no ens obligués a vendre la nostra força de treball, aquestes tecnologies sols ens farien la vida més fàcil”.
El músic i productor Jaime Altozano reflexionava sobre aquest fenomen fa unes setmanes en el seu canal de YouTube: “Les IA dels treballs físics, si fallen, trenquen alguna cosa. Per tant, no està clar que els treballs físics s’automatitzaran abans que els creatius”. De fet, la llei de propietat intel·lectual no reconeix com a obra protegida el resultat d’una IA. Per això, des de SEGAP valoren que “tot i que pugui ser legal, la forma en com s’han desenvolupat les IA és il·legítima, perquè aprofita la creació de milers de persones per a un ús comercial sense compensació. L’existència d’aquests programes no és un problema per ell mateix, el problema és com modifica la correlació de forces entre treballadores i empreses i com pot contribuir a devaluar les condicions de treball del sector”.
Què hi ha més enllà?
Siga cert o no que les IA encara no són capaces de transformar informació en coneixement, fins ara, la seua arquitectura difereix dels éssers vius en què se les programa –per raons pràctiques, tècniques, de simplicitat i de seguretat– amb la finalitat que s’alimenten encara que no tinguen fam (propòsit).
Ens resulta més ‘natural’ que un robot puga fer de taxista o de cambrer, però ens resistim a creure que puga ser el responsable d’una creació artística
LaMDA és un sistema de Google que crea bots de conversa imitant la parla gràcies a la ingesta de bilions de paraules d’internet. El mes de gener, un dels enginyers que l’entrenaven, Blake Lemoine, va declarar que la IA l’havia fet canviar de parer sobre la tercera llei de la robòtica d’Asimov. Lemoine, convençut que les xarxes neuronals van cap a la consciència, va presentar proves que LaMDA és “sensible”. Sis mesos després, l’empresa li va concedir un “permís administratiu” i va argumentar que aquests models es basen en el reconeixement de patrons, no en qualitats humanes com la sinceritat, l’enginy o la intencionalitat.
En aquesta línia, India comparteix una reflexió: “En l’àmbit de la IA hi ha una obsessió per emular el comportament humà, assenyalem el nostre raonament com a cota superior d’intel·ligència. Per què volem crear màquines que siguin humanes per substituir-nos i no ens enfoquem en crear IA no humanes i més útils per a nosaltres?”.
Què passarà quan les IA desenvolupen sensibilitat i somien mons sense necessitar cap ordre humana? Potser ens trobem que deixem d’estar al centre del món i haurem de trobar un altre lloc des d’on estar. Però per a això encara queda molt. O no…
