Qui sap quants pisos estan buits a la teranyina urbana del Raval de Barcelona. La gent mor o ha de marxar i no sempre troben llogatera de seguida. Sovint són propietat d’un fons d’inversió o un banc que no té gens de pressa en què allà visqui algú. I mentrestant, passen coses. Al carrer de Vistalegre, prop de la rambla del Raval, una gent va entrar al març a uns baixos i van ocupar també l’entresol, tot aprofitant que la persona que hi vivia ara és morta i les hereves estaven de paperassa notarial. Però aquesta gent no hi venia a viure. Venia a muntar un negoci que ha trasbalsat el veïnat i que deixa la clientela literalment per terra. Els baixos feien de taller de bicicletes, però era una pantalla del que passava a l’entresol. Venien droga, sí, però no eren els camells d’un festival de moda. Ni pel tipus de substàncies que oferien ni per les persones a les quals s’adreçaven, moltes en una situació econòmica extremadament precària i, per tant, més dependents que les consumidores lúdiques i ocasionals. El 27 de setembre els van desallotjar, davant el que era una evidència de delicte, amb gent que consumia drogues a dins, però sobretot perquè el propietari era el fill del matrimoni que hi vivia. Si hagués estat un gran tenidor probablement l’activitat encara hi continuaria. En aquesta inacció judicial és molt probable que hi hagi només asèptica despreocupació, però part del veïnat hi veu mala fe: si el barri es degrada i tothom marxa, els inversors podran fer negoci i convertir finques senceres en edificis de luxe.
Dues setmanes abans del desallotjament, el 12 de setembre, dos veïns del carrer de Vistalegre, homes de mitjana edat, amb molts anys de vida al barri i poques ganes d’estar-se per romanços, intervenien a l’assemblea convocada per Acció Raval, plataforma veïnal de denúncia que treballa per la convivència al barri. Parlaven de violència i situacions desagradables al carrer, de càmeres de vigilància instal·lades pels mateixos traficants per tenir controlada la zona. També d’intimidacions a les escales i d’una agressió sexual a una consumidora, a l’estiu. Un d’ells era partidari, si s’esqueia, d’enfrontar-s’hi directament. L’opció testosterònica a vegades surt a la superfície. El goril·la que vigilava el local ja no li feia por, deia. Però des d’Acció Raval, que ja fa anys que es trenquen les banyes amb el problema, adverteixen que la confrontació directa no acostuma a portar bons resultats. És per això que, partint de la premissa bàsica de l’autoorganització i la solidaritat veïnal, han elaborat un protocol a partir d’experiències anteriors. En definitiva, proposen actuar entre totes a tres bandes: amb traficants, amb les institucions (administracions i policia) i amb la propietat (perquè denunciïn com més aviat millor). Són les tres potes d’una realitat molt complexa.
Els traficants i la droga
Ángel Cordero, d’Acció Raval, explica que la situació ha revifat, però no és nova. L’entitat calcula que el fenomen dels anomenats narcopisos es pot remuntar al 2012, després de la crisi econòmica de 2008. Grups més o menys organitzats ocupaven immobles des dels quals comercialitzaven drogues diverses. Entre 2018 i 2020 hi va haver tres macrooperacions policials al barri que van comportar el tancament de la majoria dels pisos de venda i consum i la detenció de moltes persones implicades. La pandèmia i el confinament, a més, van ajudar a fer que l’activitat frenés. Des de 2020 fins ara, però, els traficants han tornat a prendre posicions i s’han identificat una seixantena d’immobles ocupats amb aquesta finalitat. Els Mossos d’Esquadra i l’ajuntament treuen ferro a l’assumpte: asseguren que el que hi ha són punts de venda i que dins no s’hi consumeix. Tanmateix, contra aquesta minimització del problema, Acció Raval ha constatat un augment del consum a l’interior d’aquests pisos durant la darrera temporada estival. És el cas de Vistalegre, sense anar més lluny.
La plataforma veïnal Acció Raval calcula que avui encara hi ha una seixantena d’immobles ocupats per traficants amb la finalitat de vendre-hi drogues
Gràcies al boca-orella entre el veïnat compromès i a l’observació pacient, Acció Raval coneix bé els carrers del barri. Afirmen que les màfies que han mogut la droga recentment es diferencien de les de fa dècades perquè tenen noves maneres de fer, menys respectuoses amb la vida al barri. Tenen la sospita, també, que de tots els grups organitzats que operaven abans del confinament ara només en queda un que, deixant de banda altres circuits de tràfic de droga, és el que controla gairebé tots els pisos de venda i consum. La distribució de la mercaderia i l’organització de la xarxa, però, no es fa des del Raval, sinó des d’altres punts de l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquest grup delictiu té gent informadora a sou, que els permet activar o desactivar punts de venda i identificar espais per ocupar o fins i tot llogar. A mesura que ha passat el temps i la pressió policial ha augmentat, han sofisticat els seus mètodes. Des d’Acció Raval expliquen que el grup que controla ara el barri compta amb una estesa xarxa de pisos, però només estan actius alguns d’ells. La resta estan buits amb l’objectiu de substituir els primers de seguida que la policia els identifiqui. I l’activitat va saltant de pis en pis amb agilitat, tot jugant al gat i al ratolí amb els Mossos. També van canviant el tipus de substàncies i de client a cada pis per cautela. En definitiva, l’entramat és més flexible i s’adapta millor als canvis i a l’activitat policial ara que fa anys.
Però per què parlem de pisos de venda i consum en lloc de parlar de narcopisos, que és molt més habitual? Doncs perquè a banda de l’estigmatització que aquest apel·latiu mediàtic suposa a hores d’ara per a les persones consumidores, l’ús comú del prefix llatí “narco” en l’actualitat, també ens podria fer pensar que al darrere de cada pis hi ha un gran magnat internacional de la droga. Un capo totpoderós de pel·lícula amb una gran estratègia. I això, tot i la consolidació d’un d’aquests grups, de moment no és així. En qualsevol cas, els traficants dins dels pisos, els que pugen la mercaderia amagada en motxilles de Glovo o Deliveroo o els encarregats de la seguretat, és a dir, les persones més visibles de la cadena, malgrat que tenen un cert estatus laboral, estan més a prop de la mateixa clientela que de Pablo Escobar: lluny de qualsevol mena de luxe i en algunes ocasions en situacions tan precàries com la de les consumidores.
No estem parlant, doncs, de la mansió de Tony Montana, el magnat de la cocaïna protagonista d’Scarface. Una antiga consumidora ocasional ens explica que són pisos petits i bruts. Espais poc condicionats, moblats amb el mínim i que, generalment, són insalubres. Al menjador, una taula i unes cadires on seuen els venedors. En ocasions, si l’immoble és tan petit que només té un espai, en aquella mateixa sala també hi ha un banc per a consumidores que seuen a fumar el crac (cocaïna en pedra) i l’heroïna. Al damunt, encenedors, cendrers, culleres i ampolletes d’aigua amb paper d’alumini a la boca, per fumar. Però a vegades el pis és més gran. Llavors fan distribuir les consumidores a les habitacions, on potser, amb una mica de sort, hi ha un sofà o un matalàs. En la majoria de casos, però, només s’hi troba alguna taula baixa. I si alguna cosa no et prova, ja et pots anar espavilant, que allò no és una residència. El consum aquí va per micres, no per grams. Venda a la menuda, a la molt menuda, perquè qui compra no es pot permetre pagar cinquanta o seixanta euros tot d’una per endur-se un gram a casa i no haver de tornar. Potser pugen amb xavalla, la justa per una dosi, i tornen a baixar al carrer a buscar-se les garrofes. La droga, a més, és de molt baixa qualitat i això augmenta el risc d’efectes adversos i, en algunes ocasions, de mort.
Metzineres, una cooperativa que treballa amb dones que usen drogues al Raval, també ha vingut a l’assemblea convocada per Acció Raval i intervenen en aquesta mateixa línia. Assisteixen per desmuntar alguns tòpics a priori inevitables i aportar una mirada feminista i de classe al problema. Les persones que consumeixen en aquests pisos són simplement gent pobra, que en la majoria de casos dorm al carrer i necessita substàncies que les ajudin a estar alerta davant els monstres de la ciutat nocturna, argumenten. Malgrat que en prenguin per equilibrar els efectes dels estimulants, l’heroïna no és la substància principal. Pugen per fumar crac i prendre metamfetamina i aguantar així les hores que tenen davant. En molts d’aquests espais no deixen punxar-se la droga pels riscos de sobredosi: les xeringues són més cosa de consum de carrer que de pis. Les dones i les persones de gènere no binari, doblement estigmatitzades quan també són consumidores, pugen als pisos per consumir sense ser vistes i per fugir de la seva vulnerabilitat a l’espai públic amb els estimulants. Però els pisos no són segurs i massa vegades allà també pateixen robatoris, pallisses i violències sexuals. Aquest consum per no dormir i estar alerta, segons explica Aura Roig, de Metzineres, comporta brots psicòtics i patiment psíquic derivats no directament del consum sinó de la falta de son. En alguns casos, però, les persones consumidores tenen més poder adquisitiu (turistes, per exemple) i a Acció Raval els consten casos anecdòtics d’extorsió i segrest: un cop al pis, els prenen el passaport i els retenen fins que alguna persona coneguda paga la quantitat que els demanen (200, 300 euros…). Però per Roig, que treballa dia a dia amb gent que freqüenta els pisos, aquest fenomen és molt minoritari i el problema de fons és ben bé un altre: la pobresa. Si no vius al carrer, no et calen els pisos de consum. El que mata i genera violència no és el consum de la substància, sinó el que l’envolta.
Les persones més visibles de la xarxa de tràfic viuen, en ocasions, en situacions tan precàries com les de les mateixes consumidores
Tant per Roig com per Cordero, la solució de fons passa, entre altres, per la regularització de les drogues. Però això és complex, vol temps, i ni les consumidores ni el veïnat en tenen gaire. A curt termini també es demana una millora de serveis com els que ofereix la Sala Baluard. En aquest centre d’atenció sociosanitària de titularitat municipal s’aplica el que s’anomena “reducció de danys”. Dit d’una altra manera, se supervisa el consum de drogues per part de les persones que ho necessiten, amb unes garanties sanitàries que no tenen ni al carrer ni als pisos. Tanmateix, ni obre les 24 hores del dia ni és prou gran per atendre tothom en bones condicions. Hi ha altres centres com aquest distribuïts per Barcelona, encara que només aquí ofereixen el servei d’inhalació assistida. En altres espais per a gent sense sostre s’hi pot dormir i menjar, però no permeten el consum de drogues i, en conseqüència, la gent addicta no pot estar-s’hi moltes hores. A més, molts d’aquests espais són lluny del centre urbà, on aquestes persones desenvolupen la seva vida. El magnetisme del Raval continua sent irrebatible.
L’Ajuntament i la policia
A l’assemblea, al malestar de moltes veïnes s’hi afegia una queixa compartida: les institucions no actuen. “Truques a la policia i no fan res”, deia algú. “L’Ajuntament ha girat la cara al Raval”, deien altres, “i la Generalitat també passa olímpicament”. Des d’Acció Raval recorden que, en el mandat anterior, el consistori barceloní va demostrar més interès que ara, en aquesta reemergència postpandèmica del conflicte. Posen l’exemple d’una adreça de correu on el veïnat es podia adreçar amb queixes sobre el tema. I que funcionava. Ara ja no.
El que sí que fa amb regularitat el Districte de Ciutat Vella és un informe sobre les drogues al Raval, que recull estadístiques de consum i detalla les polítiques municipals. Així doncs, amb l’objectiu de fer un seguiment de l’evolució, l’Agència de Salut Pública de Barcelona es basa en la dada més objectiva que té a l’abast: les xeringues que els serveis de neteja i el seu personal troben a la via pública. I malgrat el descens general de les xifres des del 2010, els últims anys ha repuntat, en coherència amb les operacions policials i el tancament de molts pisos. Sense alternativa per drogar-se, la xeringa al carrer és la sortida per a molta gent.
Pel que fa a les polítiques més proactives, efectivament, la majoria es remeten al període 2015-2019. L’any 2017, de fet, es va redactar un Pla de xoc que implicava la creació d’una comissió de seguiment, i la identificació i tancament de pisos. També es va voler reforçar el servei de la Sala Baluard i, de fet, durant l’estiu de 2018 va obrir les 24 hores del dia. Però va acabar tancant a la nit amb l’argument que el consum es feia abans de mitjanit, sense tenir en compte què passa amb les consumidores després.
També es va intentar comprar molts dels habitatges buits, amb el benentès que el problema està íntimament lligat a la pèssima conservació del parc residencial i a l’especulació immobiliària dels qui “contemplen l’habitatge com una inversió i no com un bé fonamental”, segons afirmen des del consistori en un d’aquests informes. En definitiva, aquells que no se’n fan càrrec i que –qui sap si per acció, però almenys sí per omissió– toleren les ocupacions amb finalitats delictives. L’Ajuntament va adquirir doncs un total de 162 habitatges i va inspeccionar-ne 93 més, la majoria d’ells al Raval, per garantir que se n’estava fent un ús adequat, mitjançant la Unitat Antiassetjament i de Disciplina de l’Habitatge, creada l’any 2015. Malgrat tot, mentre als immobles no hi visqués gent, podien ser ocupats igualment. Pel que fa a les propietats controlades per fons d’inversió, la Sareb i entitats bancàries, es va treballar perquè també en fessin alguna cosa. L’exregidora del Districte per Barcelona en Comú, Gala Pin, explica les negociacions: “L’Ajuntament els demanava que els traguessin al mercat, que els cedissin a la borsa d’habitatge assequible o que, en tot cas, els tapiessin. Però passaven”.
I la policia? El cos que té la competència en investigació de delictes contra la salut pública i tràfic de drogues són els Mossos d’Esquadra, i la Guàrdia Urbana de Barcelona hi col·labora. S’encarreguen de rebre les denúncies, investigar i aconseguir proves perquè un jutjat els autoritzi a intervenir en els immobles. Fonts del cos ens diuen que des de 2017 fins al maig de 2022 es van “desactivar” 476 punts de venda, i això inclou les tres grans operacions policials (Bacar el 29 d’octubre de 2018, Suricat el 20 de juny de 2019 i Coliseu, el 7 d’octubre de 2020), en les quals van intervenir al voltant de trenta pisos per dia i van detenir prop de 160 persones en total. Justifiquen aquests macrooperatius per un canvi de tècnica policial que pretén augmentar les penes de presó de les persones detingudes perquè no quedin immediatament en llibertat: intenten demostrar que treballen en xarxa per imputar-los delictes de pertinença a grup o organització criminal. També afirmen que, enguany mateix, de gener a maig, han desactivat seixanta punts de venda en un degoteig constant. Aquesta hiperactivitat contrasta amb la sensació de desemparament que té el veïnat en els últims mesos, però és que el fenomen és extens i el problema, lluny de frenar amb aquestes operacions, ha continuat. Una cosa és l’acció policial i una altra la vida al barri.
Ciutat Vella, on es troba el Raval, és el districte de Barcelona amb un percentatge més alt de pisos buits amb relació al parc d’habitatges
I quan el barri organitzat ha passat a l’acció, a vegades s’ha trobat en conflicte amb el mateix cos policial. El novembre de 2020, el veïnat d’una finca al carrer de Santa Elena va veure la porta de l’escala oberta d’un pis de venda i consum, propietat del fons d’inversió Cerberus. No hi havia ningú a dins i van fer una crida al suport de la gent del barri per evitar que els traficants hi tornessin. Quan un d’ells va reaparèixer, s’hi van enfrontar i van trucar als Mossos per alertar de la situació. Però un cop va arribar la patrulla, l’home va al·legar que allò era casa seva, els agents van donar veracitat al seu relat i tot plegat va acabar amb la detenció de Miguel Martín, militant del col·lectiu Raval Rebel. Gairebé un any i mig després dels fets, el jutjat va comunicar-li l’absolució pel delicte de resistència a l’autoritat del qual l’acusaven. Els mossos actuants no van poder presentar cap prova ni testimoni que sostingués la seva versió.
El problema immobiliari
La televisió matinal i les fotografies de portada es queden només amb la imatge superficial: la xeringa, el ionqui, el carrer brut, el barri degradat. Quan es tracta el complex tema de la droga els perquès desapareixen del discurs mediàtic. I en aquest cas n’hi ha un d’especialment sagnant per al veïnat: per què aquí? Per què al Raval i no al Born, a Gràcia o a Horta? Els factors són diversos i tenen les arrels moltes dècades enrere. És un barri proper al port, porta d’entrada de les substàncies il·legals a la ciutat. Un barri cèntric i, per tant, turístic, on la gent va i ve i es busca la vida com pot. És també un barri obrer que, per la seva estructura urbanística i residencial, i malgrat els intents gentrificadors, segueix acollint moltes famílies treballadores en pisos petits i mal conservats. Amb un alt nombre d’immobles de baix cost, molts dels quals, pel desinterès de la propietat a reformar-los, s’han anat quedant abandonats. Ciutat Vella, on es troba el Raval, és el districte de Barcelona amb un percentatge més alt de pisos buits amb relació al parc d’habitatges, segons el cens municipal d’habitatges buits del 2019. Si a això hi afegim l’estat en el qual es troben molts d’ells i la facilitat per entrar-hi per la força, fa que la resposta a la pregunta que no es fan la majoria de mitjans de comunicació sigui prou clara: el problema dels pisos de la droga al Raval està directament relacionat amb el problema de l’habitatge. I així ho confirmen tant els informes i l’acció política de l’Ajuntament com les fonts policials, que reconeixen amb la boca petita que, sobretot, costa molt que fons d’inversió i grans tenidors es responsabilitzin de la situació.
A banda de la manca d’ús, la situació paupèrrima de moltes finques fa que alguns particulars posin per llogar pisos poc habitables, però molt barats. Això ha fet que avui les xarxes de la droga no només ocupin sinó que en algunes ocasions també lloguin. Malgrat tenir uns costos, els facilita una possible batalla judicial: si ocupen, cometen dos delictes; si lloguen, només un. El director d’una immobiliària amb clientela a la zona ens explica la seva peripècia i el seu error amb la gestió d’un pis del carrer de Sant Climent. Era d’un petit propietari i alguns companys de l’agència dubtaven a posar-lo per llogar, per les males condicions en les quals es trobava. Al final, després d’arreglar-lo una mica i fixar un arrendament de 600 euros mensuals, van aconseguir trobar llogater. Era un camioner que no va posar pegues perquè deia que no seria la seva primera residència. Com de costum, l’agència va demanar una carta de presentació, el contracte de treball i les últimes tres nòmines, però no van parar-hi massa esment. No els va preocupar tampoc que el dia de la signatura del contracte ho pagués tot en efectiu: era un pagament fraccionat amb conceptes diferents i cap d’aquestes fraccions no arribava als mil euros. Van considerar que legalment podien fer la maniobra. Volien llogar el pis com fos i aquella va ser l’oportunitat d’or. Els problemes van començar més tard. El llogater va trigar a pagar la primera mensualitat i de seguida van arribar queixes del veïnat perquè s’havien trobat el portal forçat i gent inconscient a l’escala. Llavors va ser quan van comprovar que el contracte de treball era fals, que aquell suposat camioner mai no havia treballat en una empresa de transport. Hi va haver una intervenció policial amb la qual van trobar altres persones al pis i van detenir al llogater. Però els advocats de la immobiliària van avisar que, malgrat l’activitat delictiva, el propietari no podia recuperar el pis si no hi havia una rescissió del contracte voluntària: el lloguer continuava sent legal. Finalment, però, el camioner postís va acceptar marxar a canvi de la meitat del dipòsit inicial.
Aquest cas, a banda de la mala praxi en el procés de lloguer, posa de manifest les conseqüències d’un parc d’habitatge envellit i deteriorat. La petita propietat, més vinculada al barri, però amb pocs recursos, no pot pagar el cost de les reformes, mentre que els grans tenidors, que tenen els recursos, no tenen incentius. Gala Pin, des de la seva experiència municipal, argumenta que si es limitessin legalment les possibilitats d’especular a curt termini amb l’habitatge, l’abandonament de finques seria menys temptador. S’afavoriria a les immobiliàries que es dediquessin a rehabilitar i invertir a més llarg termini i posa l’exemple d’Alemanya, on la llei va en aquest sentit. També Ángel Cordero, d’Acció Raval, argumenta que, a banda d’invertir en serveis socials, calen noves polítiques d’habitatge que acabin amb els pisos buits del barri i amb els desnonaments per motius econòmics. Des de 2012, després de la crisi immobiliària de 2008, les xarxes de la droga, conscients de la devastació especulativa, han entrat a la força a aquests espais buits. Els ocupen i s’aprofiten de la passivitat dels grans tenidors: bancs, fons d’inversió o la Sareb, totalment desarrelats del barri, als quals aquesta activitat delictiva no altera el negoci i, per tant, no tenen pressa per fer-la marxar. Com que la majoria d’operacions no impliquen comprar edificis sencers per reformar i vendre o llogar els immobles, sinó per especular a mitjà termini amb habitatges disseminats, el que passi a la finca és poc important. I el veïnat, en el millor dels casos, és només una xifra i un dany col·lateral.
