Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Crisi amb final obert

Enfrontar una nova crisi global només amb receptes neoliberals seria reproduir l’error. Des de les derivades més recents de la tradició marxista es desenvolupen eines teòriques d’intervenció i planificació econòmica suggerents

/ Lluís Ràfols

Quan arribi la propera crisi econòmica, que arribarà, podreu veure com, el liberalisme, al mateix temps que para la mà exigint rescats bancaris i empresarials, proclama apocalípticament que cadascú tindrà el que es mereix, cridant als quatre vents campi qui pugui. Els supòsits epistemològics de l’economia neoliberal, especialment els relacionats amb l’individualisme metodològic, li impedeixen, davant de les crisis, fer alguna aportació amb un veritable sentit. Els seus representats es limiten a constatar i avaluar els desastres econòmics pregonant insistentment la lletania del TINA (en anglès, There is no alternative, no hi ha alternativa), mentre les seves receptes, dignes dels millors best-sellers d’autoajuda, exacerben l’individualisme, proposant falses solucions egocentristes per a problemes d’arrel social. Un absurd, una impossibilitat. Ens recomanen fer com el baró de Münchhausen, que després d’haver caigut amb el seu cavall en un pantà, es rescata a si mateix estirant-se de la seva pròpia cueta.

És per aquest motiu que ens posem molt pesades parlant de Marx, perquè la seva obra ens permet pensar la realitat social i econòmica en termes de subjectes col·lectius, obrint la perspectiva d’una praxi transformadora. No es tracta, però, del Marx determinista que idolatra la tecnologia i menysprea qualsevol aportació teòrica o pràctica que no tingui una relació immediata amb el proletariat obrer industrial. Aquest personatge és quasi tan fantàstic com el baró de Münchhausen. El Marx del qual parlem, lluny d’aquesta descripció, és l’autor del qual beu, per exemple, la teoria de la reproducció social.

Lise Vogel, amb la seva obra Marxism and the Oppression of Women: Towards a Unitary Theory (Marxisme i opressió de les dones: vers una teoria unitària, Haymarket Books, 2014) és qui dona origen a “la perspectiva de la reproducció social”, que mira de cosir alguns dels fils que van quedar deslligats en la incompleta proposta marxiana. L’autora estatunidenca recull els elements fonamentals del plantejament teòric de Marx per estendre la seva teoria a esferes no implicades directament ni de forma immediata amb la producció de plusvalor, però que han esdevingut condicions indispensables perquè aquesta producció es dugui a terme, especialment, per la relació d’aquestes esferes amb la reproducció de l’única mercaderia imprescindible pel mercat capitalista, la força de treball.

La sòlida proposta de Vogel és revisitada i ampliada per les autores de l’esmentada teoria de la reproducció social amb importants aportacions teòriques que lliguen l’àmbit productiu (pel que fa al plusvalor), amb altres com el domèstic, el públic, els marges socials, les perifèries imperials, etcètera. En paraules d’una de les seves principals representants, Tithi Bhattacharya, a Lise Vogel and Social Reproduction Theory (Lise Vogel i la teoria de la reproducció social, Routledge, 2020), “l’èmfasi de la teoria de la reproducció social en la relació imbricada entre producció i reproducció ha donat energia a noves generacions d’acadèmics i activistes. Aquests han interpretat la lliçó estratègica de la teoria de la reproducció social segons la qual les lluites socials entorn de les condicions de vida de la classe treballadora (com el preu de l’aigua, l’habitatge o la brutalitat policial) no tenen per què mantenir-se políticament aïllades de les lluites en el lloc de treball i, de fet, poden impregnar-les o provocar-les. Tant la Revolució Francesa com la russa van començar amb revoltes del pa dirigides per dones”.

Les solucions liberals, dignes de best-sellers d’autoajuda, exacerben l’individualisme per resoldre problemes d’arrel social

A banda de reclamar anàlisis de fons i estratègies de lluita, les recurrents crisis econòmiques posen de manifest amb especial intensitat la necessitat d’intervenir i planificar l’economia. En aquest àmbit, i bevent també de les fonts marxianes, el cibercomunisme fa dècades que ha donat un impuls teòric a la planificació econòmica, tant pel que fa al desenvolupament d’algorismes i altres instruments de caràcter tècnic –que permetrien obrir noves perspectives de càlcul de la producció, la distribució, l’intercanvi i el consum– com pel que fa a desenvolupaments entorn d’estructures horitzontals, participatives, inclusives, democràtiques, etcètera, d’organització social. Com podem llegir a l’article “Mans al timó. Cap al programa cibercomunista”, que el col·lectiu Cibcom.org ha publicat a la revista Catarsi Magazin, a les darreres dècades s’ha dotat de “dues interessants armes teòriques al moviment revolucionari: l’econofísica, com a anàlisi de les economies de mercat, i la planificació cibersocialista, com a proposta política que aspira a superar les deficiències estructurals de les formes tradicionals de planificació”, de manera que es pot afirmar la superioritat quantitativa i qualitativa de la planificació sobre el mercat, perquè “gràcies al càlcul en espècie i la democràcia directa, emergeix un nou tipus de racionalitat aprehensiva de factors multidimensionals i centrada en la satisfacció de necessitats socials. Parlaríem d’un sistema de control amb la capacitat de decidir conscientment què fer i com”.

Seguint aquesta línia hem d’esmentar també, com a font de respostes a les crisis del capitalisme, aquells sectors de l’ecologisme, cada vegada més amplis, que estan obrint perspectives teòriques que estableixen, tant en l’àmbit científic com polític, la imperiosa necessitat d’acabar amb el capitalisme com a forma d’organització econòmica. Un dels principals representants teòrics en aquest sentit és John Bellamy Foster, qui, amb un substrat marxista, a través de les idees de fractura metabòlica i desplaçament ecològic, exposa desequilibris fonamentals que conduirien el capitalisme a importants crisis d’arrel ecològica.

Disposem d’eines teòriques i d’instruments tècnics per desenvolupar el necessari procés de transformació. Cal veure, doncs, quins subjectes col·lectius podran tirar-lo endavant. La modesta aportació del Seminari d’economia crítica Taifa a aquesta qüestió es va plasmar en un curs i un informe, “Reflexionant sobre les alternatives”, dels quals podem destacar aquí el disseny d’una brúixola que permetria orientar l’espiral de subjectes, instruments i processos de transformació, a través d’una matriu configurada per criteris sobre la producció, la distribució, el consum, els valors, la gestió del poder i els drets, on l’horitzontalitat i la participació serien elements essencials.

El control que sembla que hem assolit sobre el paper se’ns escola entre els dits quan trepitgem el terreny. Els deixebles dels “economistes vulgars”, dels quals Marx es burlava fa 150 anys i el mateix tipus de titelles, moguts pel capital, continuen explotant i desposseint la classe treballadora. Són els mateixos que miraran de gestionar la crisi climàtica per salvar-se a si mateixos a costa de les més desposseïdes, i són també els que s’enfronten en un conflicte imperialista, que la classe treballadora de tots dos bàndols ha perdut abans de començar. Això no obstant, com hem exposat, l’alternativa va prenent forma, i també el capital va mostrant els seus límits.

Article publicat al número 555 publicación número 555 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU