Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

La mort de la pagesia familiar

El model de lliure mercat està abocant la pagesia que té cura del territori des de la proximitat a desaparèixer o a ser absorbida per explotacions més grans i extensives

/ Maria Conill Hernández

Jo no vaig tenir la sort de conèixer els meus besavis, però imagino que els costaria molt acostumar la vista a veure com les taronges cauen dels arbres a València; com els bancals es van emboscant amb la pressa del temps. Els hauria sorprès, que a la nostra terra, de rica geografia, i amb el savoir-faire de tantes generacions de pagesos, tanquin granges cada dia, es cremin boscos i s’abandonin vinyes. Si els hagués dit que ja no sortia a compte, que cada dia es fa més difícil viure de la pagesia, no s’ho haurien cregut.

El model de pagesia familiar, el que realment viu i cuida el territori, està en perill d’extinció. La producció intensiva, tan productiva com nociva, simplement se’ns ha menjat en un episodi més de la fallida autoregulació del mercat i la fal·làcia del creixement infinit. Els governs, el d’aquí i el d’allà, ens han dit alt i clar: “Si no pots competir amb el preu de venda, plega; si no tens força per negociar amb les grans distribuïdores, plega; si no tens prou talonari per accedir a la terra, plega”. Per més que l’administració ens vengui que fomenta el relleu generacional i els negocis familiars amb subvencions diverses, cap quantitat de fons pot salvar una pagesia que el que vol és viure del seu treball a un preu just, no de la dependència permanent d’ajudes, ni de la integració en granges inevitablement més grans. Lluís Foix, a La Marinada sempre arriba, deia: “Es pot ser pobre, però amo absolut de la pròpia misèria”. Avui en dia, els pagesos i pageses ni això no som. La majoria no poden decidir el preu dels seus productes, però, damunt, amb el desequilibri que hi ha entre cost de vida i salaris mínims, som esclaus d’un sistema que no permet la compatibilitat entre preus justos per a la pagesia i assequibles per al consumidor. I què fa la pagesia? Plegar. Plegar o créixer. Plegar i contemplar resignada com venen les taronges de Sud-àfrica més barates. Créixer o morir.

Cap quantitat de fons públics pot salvar una pagesia que el que vol és viure del seu treball a un preu just

El sistema de mercat amb què opera la pagesia no va ser pensat, ni adequadament intervingut, per conservar el món rural, ni cuidar el medi ambient o les persones. Especulem amb la terra productiva i els aliments com si no fossin un dret humà, una necessitat bàsica, una qüestió no només de sobirania sinó de seguretat. Sense poder fer-hi massa al respecte, deixem quelcom tan vital com la capacitat d’alimentar la nostra gent a les mans d’un sistema internacional, obscur i elitista com és el lliure mercat. Com trobem a faltar la producció local quan s’encalla un vaixell al canal de Suez.

Ja hem vist què passa si deixem créixer les granges sense regulació, si permetem a les distribuïdores inflar preus al seu gust, si deixem que els grans tenidors aclaparin camps de conreu, si importem aliments sense immutar-nos, sabent que amb les exigències jurídiques i condicions d’aquí, la pagesia no hi pot competir. La gent plega, i no ens hauria d’estranyar. Aquest sistema i aquests governs no només són la mort de la pagesia familiar, són també, amb ella, la mort dels petits comerços, dels pobles, de la vida rural tal com la coneixem i apreciem. Un poble amb vint pageses podria ser un poble amb vint famílies que viurien millor que un poble amb vint persones treballant en una macrogranja. I aquesta és precisament també la gran pèrdua que comporta la mort de la pagesia familiar.

Si els meus besavis veiessin per un forat els mitjans de la pagesia actual, m’haurien dit que, fins i tot amb el canvi climàtic, tenim tantes eines per fer-ho bé… Només ens falta una economia i un govern que ens permetin conrear i una societat que valori el nostre producte i el territori que intentem mantenir viu amb la nostra feina. M’agrada pensar que ho hem intentat. Ens hem sindicat, ens hem queixat als mitjans, hem col·lapsat Barcelona amb tractors, hem desmentit que una hamburguesa verda sud-americana sigui més sostenible que una de vedella del Pallars… Tanmateix, el sistema continua fallant-nos i els polítics se’ns espolsen amb paper mullat. Amb això, només em falta recordar-vos que visqui la terra i mori el mal govern.

Article publicat al número 555 publicación número 555 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU