El món –i especialment Europa– viu amb molta preocupació el desenvolupament de la guerra d’Ucraïna. Des d’Occident s’ha celebrat de forma unànime la concessió conjunta del Premi Nobel de la Pau 2022 a dues organitzacions defensores de drets, una de Rússia (Memorial) i l’altra d’Ucraïna (Center for Civil Liberties). També ha estat guardonat l’advocat i activista bielorús Ales Bialiatski, ara empresonat sense judici i que denuncia junt amb la seva organització la conculcació de drets al seu país des de fa anys.
Em sembla important recalcar l’oportunitat d’aquest guardó, que posa el focus allà on hi ha un conflicte visible, en tres països fronterers amb una història compartida, i en el treball i la lluita de la societat civil per denunciar abusos contra els drets humans, per criticar el poder abusiu i per denunciar i esclarir crims de guerra.
Es pot dir més fort, però no més clar: la societat civil organitzada, amb la seva feina, sovint discreta i sempre persistent, és un element imprescindible per canviar les coses, és un autèntic “cinquè poder” que pot fer decantar l’opinió pública perquè les coses millorin. L’espai de crítica al poder s’està reduint arreu, també en els països democràtics, i per això és més necessari que mai fomentar l’organització social, la dissidència i la confrontació democràtica.
Les elits econòmiques, el conglomerat militar-industrial i qui el finança han trobat en la guerra d’Ucraïna una excusa perfecta per domesticar l’opinió pública a favor d’un armamentisme creixent
Molts mitjans de comunicació han parlat d’un premi “anti-Putin”. Em sembla una simplificació, perquè tot i que el personatge –i el que significa en profunditat– mereix una repulsa absoluta, el missatge subliminar del Comitè Noruec del Nobel va més enllà del context de la guerra d’Ucraïna. El reconeixement posa davant del mirall l’actuació de tots els poders –autocràtics i democràtics– quan laminen drets socials, econòmics o culturals, i valora el treball de promoció i defensa de moltes causes humanes que requereixen l’esforç d’aquells que no tenen més poder que l’exercici responsable de la seva ciutadania.
No ens enganyem. Ara mateix hi ha més de trenta conflictes violents al món, milions de persones refugiades i desplaçades a Àfrica, l’Orient Mitjà, Àsia, Europa i Amèrica, destrucció de vides i de béns i creixement d’una retòrica armamentista que no augura precisament un futur menys conflictiu. Per què, doncs, el Comitè es fixa en un conflicte concret? Ucraïna ens colpeix especialment –i és comprensible– per tres raons: perquè aquest conflicte ens toca de prop, a l’Europa del benestar; perquè toca les nostres butxaques, amenaça el nostre estil de vida, fa trontollar els equilibris geopolítics i crea incertesa sobre la validesa de les normes de dret internacional que han perdurat durant vuitanta anys.
És com una fuetada a les nostres consciències. Ens recorda el valor de la diplomàcia preventiva –molt oblidada en els darrers vint anys en el tauler internacional– i el valor de la memòria històrica i la recerca de la veritat si volem un avenç en la humanització del món. L’organització russa Memorial s’ha dedicat des dels anys noranta a recuperar la memòria de milions de persones innocents perseguides a l’època soviètica o a investigar els crims de la guerra de Txetxènia. Per això el règim rus l’ha tancada fa poc, perquè la recerca de la veritat incomoda el poder. El Centre ucraïnès per les llibertats civils ha investigat persecucions polítiques a Crimea, ha documentat crims de guerra al Donbass des del 2014 (dels dos bàndols) i ha fet campanyes per alliberar presos polítics.
Ara mateix hi ha més de trenta conflictes violents al món, milions de persones refugiades i desplaçades a Àfrica, l’Orient Mitjà, Àsia, Europa i Amèrica, destrucció de vides i de béns i creixement d’una retòrica armamentista que no augura precisament un futur menys conflictiu
Les dues defensen l’estat de dret, els valors humans i l’antimilitarisme. Potser és aquest darrer punt l’aspecte oblidat en les cròniques del Premi Nobel. El pacifisme sembla en hores baixes en un món convuls que vol trobar solucions en el que no és més que part del problema. Les elits econòmiques, el conglomerat militar-industrial i qui el finança han trobat en la guerra d’Ucraïna una excusa perfecta per domesticar l’opinió pública a favor d’un armamentisme creixent i de la necessitat d’incrementar la despesa militar. L’Estat espanyol no n’és una excepció, i els pressupostos s’incrementaran en partides que s’ha demostrat a bastament que ni són productives ni socialment justificables.
Però els pacifistes som els realistes i continuarem treballant perquè més aviat que tard l’opinió pública es decanti per un altre ordre de coses, per la força de la raó i no la raó de la força, que mai no ha resolt bé cap conflicte… I això que fa vint mil anys que ensopeguem amb la mateixa pedra. Direm prou perquè serem un cinquè poder imparable, una mostra del qual són la persona i les organitzacions guardonades.
