Mil paraules no servirien per invocar la imatge més estranya, ni dos mil per exorcitzar la sensació de culpabilitat. Els surrealistes es van dedicar amb afany a perseguir la síntesi següent: fondre la transformació del món amb els canvis de la vida, aniquilant idees encarcarades, o sigui, carques, i desfent-se de les formes convencionals, o sigui, tradicionals. ¿No hauria de ser aquest, sempre, el propòsit de tota activitat creadora? La revolució de la sensibilitat i la llibertat de la imaginació sempre és una revolució pendent, perquè constantment demanda nous desafiaments. I sembla més necessària que mai, avui, quan es va fent més i més ampla la bretxa entre la profusió d’imatges i l’estretament d’allò que en diem realitat.
El passat 26 de novembre al Teatre Auditori de Granollers vam poder veure Sonoma, de la companyia amb base a Barcelona La Veronal, dirigida pel valencià Marcos Morau. Després de crear-lo el 2020 i passar pel Mercat de les Flors de Barcelona i el Festival d’Avinyó, Sonoma continuarà girant per teatres d’Ontinyent (10 i 11 de desembre), Getxo (29 de gener), Palma (8 d’abril) i Perpinyà (20 i 21 d’abril), entre altres ciutats d’Europa. Amb aquesta peça, La Veronal aconsegueix el trasbals del públic, que a cada funció es posa dempeus commogut, unit en una gran ovació. D’alguna manera, també “transformat”: encara que sigui per un instant, per una estoneta. La sensació en acabar és més propera a haver assistit a un ritual lisèrgic o a un botellot, que no pas a una òpera liceista o a una tertúlia televisiva i maratoniana. És com si des de l’escenari es tractés de retornar-nos als actes dionisíacs, quan la tragèdia era un desplegament de músiques i danses sense tanta xerrameca, moralines, herois o històries explícites… i, en canvi, amb un cor capaç d’atrapar els ulls del públic en les xarxes dels telons, d’encerclar simbiòticament la platea.
L’espectacle ens retorna als actes dionisíacs, quan la tragèdia era un desplegament de músiques i danses amb un cor capaç d’atrapar els ulls del públic en les xarxes dels telons, d’encerclar simbiòticament la platea
La Veronal fa tot això partint d’un imaginari eminentment surrealista: amb tableaux i escenes críptiques, hermètiques, màgiques, misterioses i suggerents, que es mouen al llindar del sinistre. Fent aflorar belleses compulsives i identitats convulses, amb motius i signes provinents en part de l’imaginari del cineasta Luis Buñuel: des d’una tecnojota sideral-aragonesa a uns tambors com els de Calanda o uns símbols religiosos tortuosos. Escenes disparades per unes composicions musicals aclaparadores (en gran part originals del compositor xilè Juan Cristóbal Saavedra), que arrepleguen en una única onada sonora la força de les veus búlgares, els cants gregorians, les percussions tibetanes i les línies i ritmes de raves salvatges. Ventades sonores que es dirigeixen cap a nosaltres com un cotxe Tesla descontrolat a gran velocitat i destinat a produir una catàstrofe. La vibració i la tremolor que sentim és forta i reverberant i ve de molt lluny: de la força subterrània del folklore, la remor tel·lúrica de les danses i els ritus pagans, els giravolts de les sardanes de bruixes o l’escuma de cervesa i l’energia alliberada amb els cops de cap en el Valhalla dels concerts de heavy metal vikings… Tot allò que excitava i commovia els mortals de carn i ossos molt abans que el cristianisme els marqués amb una creu pel seu mal comportament i els castigués a la cambra dels mals endreços.
Sonoma és soma (cos) i sonum (so). La maternitat que literalment dona llum, l’enclaustrament de les beates, les pageses, els monstres i les bruixes, els manaments com a condemna i l’afirmació com a revulsiu. Sonoma és el nom de la “vall de la lluna” índia, a Califòrnia. I posa en primer terme d’escena les dones “desaparegudes”: invisibilitzades, silenciades, apartades, menystingudes, eliminades… Comença amb aquesta imatge del grup, vestit amb una mena d’indumentària de l’Europa de l’Est (faldilles i mocadors, còfies i brodats), reunit al voltant d’una gran creu de fusta encordada, com en un quadre religiós. Van declamant unes “Benaurances” hipnòtiques i captivadores –textos d’El Conde de Torrefiel, La Tristura i Carmina S. Belda, en francès i projectats en subtítols–, que són fragments poètics reinventats a partir dels Evangelis: “Benaurat aquell qui té cura del seu pare malalt, qui li dona menjar, qui el renta […]. Benaurades les dones oblidades en els llibres de la Història. Aquelles que van ensenyar a llegir al fill de l’esclau, del camperol, de l’obrer, de la serventa, de la prostituta, del pària, de l’indocumentat, del migrant… Els condemnats de la terra, els convictes de la fam […]. Benaurats els animals que van acudir a la ciutat buida perquè van creure que ens havíem extingit”.
Mitjançant la sensorialitat i la imatge més estranya i grotesca imaginable, es va construint un ritual prenyat d’una remor ensordidora, de cants i d’esgarips que ens arriben com si un xàfec sobtat, vingut des del fora de camp de la Història, entrés a la sala del teatre
Les intèrprets de l’espectacle són Lorena Nogal, Marina Rodríguez, Sau-Ching Wong, Ariadna Montfort, Núria Navarra, Àngela Boix, Laia Duran, Anna Hierro i Alba Barral. El control dels cossos de les ballarines, de la sincronització coral, és comparable al control formidable que en tot moment transforma l’espai escènic, que sembla que es va ampliant i reduint, difuminant i enfocant, apropant-se i fent-se profund. Ens trobem en un lloc que sembla un plató de rodatge modern i contemporani, o potser es tracta d’una caixa negra eterna i abstracta. Quan les nou ballarines comencen a moure’s per l’escenari, ho fan com autòmats que giravolten, nines propulsades per motors o patins, més que no pas cossos humans i fràgils. No sabem si mostrar sorpresa, por o compassió, davant d’aquestes criatures que, en una filera perfecta, executen una coreografia impecable d’espasmes, pulsions i convulsions, en una escenificació neuròtica on la gesticulació es basa en el desmembrament, en la propulsió de tics, descàrregues elèctriques, cops i respostes somàtiques.
Encarnant els sons de laments, udols i himnes, Sonoma és un antimonument que va apartant momentàniament tothom que es postulava com a protagonista, narrador, herald, portaveu, crític. Aquesta peça s’atreveix a imaginar, a degradar, a provocar el sentit dit comú, assaltant la consciència individual reconfortada i saturant els sentits de qui la veu. Mitjançant la sensorialitat i la imatge més estranya i grotesca imaginable, es va construint un ritual prenyat d’una remor ensordidora, de cants i d’esgarips que ens arriben com si un xàfec sobtat, vingut des del fora de camp de la Història, entrés a la sala del teatre. Transportant la pregunta d’un exorcisme i desfermant la resposta a una invocació, que ni demana ni pot ser oferta, descrita, entesa amb paraules. Així que val més callar d’una vegada.
