El 20 d’octubre es va publicar al BOE la Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica. Aquesta nova regulació li dona continuïtat a la Llei 52/2007 de Memòria Històrica, la qual es va aprovar en la legislatura de José Luis Rodríguez Zapatero.
Respecte a l’antiga llei, la nova recull millores importants en relació amb la situació legal anterior. Per posar alguns exemples, es recull una àmplia definició de víctima del franquisme i se’n crea un cens. S’elaborarà un mapa de foses i l’Estat es fa responsable de la recerca de persones desaparegudes i de les exhumacions. Es declara la nul·litat dels tribunals franquistes i les seues sentències. També es crea un banc d’ADN Estatal, es destaca la memòria i la investigació de la lluita de les dones, s’implementa l’estudi obligatori de la memòria històrica en l’àmbit educatiu i es concedeix la nacionalitat espanyola a les persones voluntàries integrants de les Brigades Internacionals.
Perquè hi haja una reparació completa de les víctimes, cal que aquestes tinguen la possibilitat d’accedir a la justícia per denunciar les atrocitats que van patir, i aquesta és la gran carència de la nova llei
Ara bé, perquè hi haja una reparació completa de les víctimes, cal que aquestes tinguen la possibilitat d’accedir a la justícia per denunciar les atrocitats que van patir. I aquesta és la gran carència de la nova llei. L’any 2012 el Tribunal Suprem va publicar la sentència 101/2012, que nega la possibilitat que qualsevol jutjat poguera investigar els crims franquistes tot al·legant principalment tres arguments: la vigència de la llei d’amnistia, el principi de legalitat penal i la prescripció de tots els delictes. Arran d’aquesta anomalia democràtica, on la judicatura impedeix que es jutgen els crims de lesa humanitat, diversos organismes internacionals centrats en la defensa dels drets humans, com l’ONU, i organitzacions com Amnistia Internacional, rebaten aquests arguments.
En relació amb la llei d’amnistia de 1977, aquesta es considera incompatible amb les obligacions internacionals que havia contret l’Estat espanyol en ratificar el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, sis mesos abans que es publicara la Llei. Quant a la prescripció dels delictes, són diversos els estàndards internacionals que estableixen la imprescriptibilitat dels delictes de lesa humanitat. A més, en relació amb les víctimes de desaparició forçada, el temps de prescripció comença a comptar a partir del moment que cessa la desaparició forçada, és a dir, des que la persona apareix amb vida o es troben les seues restes. Com seria el cas de les víctimes que es troben a les fosses.
El principi de legalitat penal es converteix en un obstacle quan la judicatura argumenta que en el moment en què es van cometre els crims franquistes no existia a la nostra legislació cap normativa que tipificara aquests crims. Però aquesta interpretació obvia el fet que l’Estat Espanyol sí que estava vinculat al costum internacional expressat en les Convencions de la Haia de 1899 i 1907 i en els principis de Nuremberg, aquests últims confirmats per l’Assemblea General de Nacions Unides el 1946. Aquesta batalla jurídica és esgotadora per a les víctimes i més quan han de llegir resolucions judicials com aquesta d’un jutjat de Paterna que reproduïm a continuació.
“Una vegada informat per la Metge Forense de l’Institut de Medicina Legal de València que és compatible que els quatre cranis trobats puguin tenir una data superior a vint anys, juntament amb les evidències trobades que fins avui s’han trobat 67 cadàvers i que s’espera trobar més de 2.000, pressuposen indicis i no meres sospites de què es tracta de restes de represaliats de la guerra civil i la dictadura, motiu pel qual no existeix raó per a continuar amb la present recerca. I això perquè els fets es remunten a la guerra civil, de 1936 a 1939, i continuen durant la postguerra fins a 1952. Les troballes dels cossos tenen lloc el 2018, per la qual cosa han transcorregut aproximadament setanta anys, temps que supera amb escreix el de prescripció assenyalat en l’art 131 i ss del Codi Penal, procedint per això a l’arxivament de les presents actuacions”.
El principi de legalitat penal es converteix en un obstacle quan la judicatura argumenta que en el moment en què es van cometre els crims franquistes no existia a la nostra legislació cap normativa que tipificara aquests crims
I el contingut de la nova llei de memòria no envia un missatge inequívoc al poder judicial respecte al fet que els arguments adduïts pel Tribunal Suprem en 2012 no són conformes al Dret Internacional dels Drets Humans i el Dret Penal Internacional. Això sí, a la llei apareix al llarg del text la paraula justícia 28 vegades. De fet, el capítol II es titula “De la justícia”. En aquest apartat es crea la figura del Fiscal de Drets Humans i Memòria Democràtica, per a la investigació dels fets que constituesquen violacions del Dret Internacional de Drets Humans i del Dret Internacional Humanitari, incloent-hi aquells que tingueren lloc amb ocasió del colp d’estat, la Guerra i la Dictadura.
Aquest article pot crear expectatives, però hem de rebaixar-les. Els procediments que inicie aquesta Fiscalia es tramitaran a través de la jurisdicció voluntària, és a dir, no podrà jutjar delictes contra la humanitat perquè és un procediment on no poden suscitar-se controvèrsies ni oposició per les parts. La víctima podrà obtenir una declaració del fet ocorregut, però no s’investigarà ni identificarà al victimari. Si el govern realment tingués interès a no deixar impunes els crims franquistes, hi hauria de, per exemple, modificar, derogar o anul·lar la llei d’Amnistia i modificar el Codi Penal, per tal d’introduir l’anomenat principi de legalitat internacional.
Com va dir Pablo de Greiff, relator de drets humans de l’ONU, “la reconciliació és la recuperació de la confiança en l’Estat. La confiança que vetla pels teus drets. I açò sols s’aconsegueix a través de la justícia. Qualsevol altra interpretació de la reconciliació és perversa”. Mentre no es permeta l’existència de cap resolució judicial que qualifique el règim dictatorial de Franco com a genocida, qualsevol legislació que pretenga complir amb els estàndards internacionals de veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició, s’arrisca a quedar-se sense pressupost a voluntat del governant de torn i, per tant, al calaix de l’oblit. Papers mullats.
