Que, en mig d’una conversa distesa, s’apel·li al karma, a les energies o a la intuïció, entra dins del repertori de raonaments assidus per fer-nos càrrec de la cadena de successos que esculpeix una vida. Es podria dir que gairebé són de sentit comú. No sorprèn tampoc que, persones que no es consideren religioses, sí que pensin, en canvi, que la seva estada en aquest món té algun sentit. I no només això, i també que aquest significat pot estar farcit d’agents còsmics amb voluntat pròpia que intervenen en el seu curs (pensis en la popularitat de l’astrologia). Mai se m’acudiria suposar que una persona no hi toca per parlar del karma. Tampoc semblaria natural –i molt menys, prudent– que, estant de xarreta a una terrassa, algú s’empipés massa per rebre suport esotèric per afrontar una mala ratxa: “Escolta, t’he dit el que m’ha passat, que he tingut angines. Deixa’t de txakres i de bestieses”.
És clar que hi ha altres situacions que conviden a dubtar si s’haurà creuat el límit de la sensatesa. És el que em va ocórrer quan vaig començar a quedar per fer entrevistes amb sanadores de Ponent, en el marc d’una recerca antropològica sobre curanderisme i gènere al territori. El meu bagatge, i el de tants altres catalans i catalanes que s’hagin criat en un context parell, només em permet vols de curta durada al pla d’allò extraordinari (al capdavall, formo part de la tribu de la gent civilitzada, que s’entén a través de la raó, el diàleg i la constatació empírica). Per això, quan vaig sentir a parlar a les sanadores de mediumnitat i comunicació amb difunts, de vidència o d’éssers de llum, no vaig poder evitar que m’assaltés la sospita. Com i quan podem adonar-nos-en si algú ha deixat de fer peu? El llindar no és mai del tot nítid –l’espectre de sensibilitat humana s’estira tant com cadascuna de les experiències individuals és capaç de copsar cada instant del seu esdevenir. Sigui com sigui, suposem que disposem d’algunes pistes, senyals que ens ajuden a esbrinar si la persona que està davant s’ha “begut l’enteniment”, si no capta la realitat que l’envolta. És una mena de judici que ens deixa fer una deducció en negatiu, perquè l’alarma ens sona quan l’altre no es comporta com s’espera (posem per cas que fa una tombarella enmig d’una reunió de treball, o es rebenta de riure en veure un accident de trànsit, o es cruspeix les fulles dels arbres del carrer).
El dubte de si les sanadores hi toquen o no es torna insignificant si atenem els efectes que generen
De fet, el més desconcertant és trobar-se amb persones que fluctuen amb comoditat entre el seny i el disbarat aparent (aquell que sempre fa contorsions acrobàtiques en mig de trobades formals, o que no pot parar de menjar matolls, no deixa marge al dubte). Dins d’aquest terreny pantanós es mouen les curanderes. Fent un resum matusser, el seu discurs es basa en la possessió d’uns dons, això és una mena de gràcies divines que els permeten curar o alleujar qualsevol mal tocant-te amb les mans, veure i parlar amb morts o endevinar el futur, entre moltes altres capacitats, hom diria extrasensorials. Aquests dons es barregen amb el batibull místic-esotèric de les noves formes d’espiritualitat. Per això moltes d’elles també són terapeutes de reiki, afileren els txakres o organitzen trobades energètiques quan la lluna fa el ple. Per últim, algunes d’elles hi afegeixen una nota reivindicativa, recordant que la seva tasca hereta la de moltes altres que han estat menystingudes per la seva condició de dones (el primer cop que vaig parlar amb la Dolors –nom canviat–, sanadora i vident d’un poble a la vora de Lleida, em va rebre amb una samarreta on es llegia: “Som les netes de les bruixes que no vau poder cremar”).
Xerrar amb una curandera pot semblar un embolic. No només per la basarda que produeix que, de cop i volta, alguna t’auguri un destí fatal, o que t’anunciï que duus un mort penjat a l’esquena, sinó perquè el misteri sempre va vestit d’una enteresa impol·luta. A més a més, el dubte de si les sanadores hi toquen o no es torna insignificant si atenem als efectes i no als motius del que fan i diuen. Si el do mai funcionés, la gent deixaria d’anar-hi. La col·lecció de fenòmens paranormals que farceix la seva xarradissa s’amaneix amb una espiritualitat que gaudeix amb una acceptació social notable i uns reclams justos i, en certa manera, compartits, no només pels locals, si els volem anomenar així, sinó, amb altres registres i referents, per un gran percentatge de les persones que han arribat a Catalunya en el marc de la societat global, per a les quals la religió continua essent la connexió última entre ells i elles i el món. Aquesta adaptabilitat subtil, a propis i estranys, els permet mantenir el curanderisme, una pràctica tradicional que repapieja en el món contemporani, i així continuar traient rèdit del seu do, tant elles com a terapeutes com tota la gent que han sanat i consolat.
