El Govern de les Illes Balears ha aprovat un decret llei aquesta setmana que estableix que els municipis no podran ordenar nous sòls urbanitzables mentre el sòl urbà consolidat no estigui totalment desenvolupat. És a dir, impedeix crear nous urbanitzables i ordena el creixement. Malauradament, però no desclassifica les bosses de sòl urbanitzable que molts municipis de les Illes varen classificar amb planificacions urbanístiques fetes als anys 60, 70 i 80 amb un enfocament totalment desenvolupista des del punt de vista del creixement i de la construcció. Només en el cas de dos urbanitzables fa una desclassificació directa.
Des del GOB fa anys que demanam la desclassificació d’aquestes bosses de sòl urbanitzable: 1) perquè no té sentit donar continuïtat a aquelles planificacions urbanístiques municipals totalment desenvolupistes en temps de contraccions i crisis sistèmiques, estructurals i cròniques; i 2) perquè aquestes bosses de sòl són copades per l’especulació immobiliària, majoritàriament de luxe, un sector que ha experimentat un auge important en els darrers anys tot i -o precisament per- la crisi Covid. En el cas dels municipis de la Serra de Tramuntana això és una realitat molt palpable, que té un exemple clar en la promoció de 21 habitatges de luxe a Deià, “Petit Deià” de Mar Capital que varen acabar construint-se tot i la intensa lluita ecologista i veïnal en contra. El dia d’avui, Deià és un dels més clars exponents de desconfiguració d’un poble de muntanya que va buidant-se de població resident, que no pot pagar els preus de l’habitatge i que va veient com els comerços necessaris per a la vida quotidiana se substitueixen per restaurants, botigues de luxe i immobiliàries. Així la població local és substituïda, o bé per turistes de lloguer vacacional, o bé per estrangers rics que resideixen temporalment a les seves cases de luxe del petit poble pintoresc.
El decret llei no desclassifica essencialment ni està eliminant nous creixements, només els alenteix i apel·la a la reconversió, recuperació i rehabilitació dels nuclis consolidats, cada cop més plens de cases buides i en runes
Així doncs, el decret llei no desclassifica essencialment ni està eliminant nous creixements, només els alenteix i apel·la a la reconversió, recuperació i rehabilitació dels nuclis consolidats, cada cop més plens de cases buides i en runes. Però, tot i això, s’ha generat un rebombori polític digne de ser qualificat de “comèdia” on govern, oposició i patronals dels sectors de la construcció i de la promoció immobiliària han exagerat, magnificat i, diria que dramatitzat les seves posicions: uns posant-se la medalla de proteccionistes i salvadors del territori (què lluny estan de les mesures realment necessàries de contenció del creixement i de les dinàmiques especulatives urbanístiques i immobiliàries que necessita l’illa) i els altres per apocalíptics totals dient que això enterrarà l’economia. El pitjor, però és que aquest darrer argument, no s’ha fet des del punt de vista de l’economia sinó utilitzant perversament un argumentari vinculat a la crisi residencial.
Així aquesta setmana, constructors i promotors varen sortir a la contra de la norma, en bloc, contra les mesures imposades a cop de decret llei (que també podríem qüestionar, certament), utilitzant arguments relatius a la crisi habitacional que pateixen les Illes. Argumentaven que la restricció (encara que és ordenació) de sòls disponibles encarirà encara més el preu del sòl i que les mesures de rehabilitació i regeneració urbana també afectarien el preu i la disponibilitat dels solars o sòl vacant del sòl ja desenvolupat per a habitatge. Esgrimien també la manca de política de construcció d’habitatge social per part del govern i l’absència de polítiques d’habitatge i criticaven que tot això afectaria encara més la problemàtica dels preus d’adquisició i lloguer d’habitatge per part dels residents.
Que l’oposició de la dreta més dretana del Parlament, constructors i promotors es fonamenti en arguments com l’habitatge social o la crisi residencial és també, com a mínim, pervers
Ningú no nega que cal valorar bé els impactes d’aquesta iniciativa des de la perspectiva de la crisi de l’habitatge a les Illes, tenint en compte les dinàmiques especulatives i de mercat sobre les que no es posa l’ull abastament. Però que l’oposició de la dreta més dretana del Parlament, constructors i promotors es fonamenti en arguments com l’habitatge social o la crisi residencial és també, com a mínim, pervers. Contraposar la contenció/ordenació urbanística a la disponibilitat d’habitatge, ho és. Perquè bé saben ells que les dinàmiques econòmiques i de mercat desenvolupistes, especulatives i immobiliàries, que són les que volen seguir veient créixer, no són les que garantiran la disponibilitat d’habitatge per a tothom i en condicions dignes en unes illes preses per l’avarícia d’alguns i la complicitat de molts. El creixement desbocat dels anys dels booms immobiliaris i turístics s’acaba, i per raons més fortes i globals que les dinàmiques locals derivades del binomi turisme-construcció en què s’ha basat el model econòmic de les illes durant dècades. Estam parlant de l’exhauriment d’energia i materials a escala global o el desequilibri climàtic i els conflictes i tensions geopolítiques que de tot això se’n deriva. Els mínims socials no estan garantits, i les dinàmiques econòmiques conegudes fins ara no resoldran les crisis estructurals creixents. Convé jugar net.
