El cas de l’agent infiltrat en els moviments llibertaris de base de Barcelona amb el nom de Dani Hernàndez Pons posa el focus en quins són els límits de l’Estat i de la policia i ens obliga a qüestionar-nos on queda la protecció dels drets humans quan els poders públics eludeixen totes les garanties democràtiques. Com a societat, podem tolerar que entrin a les nostres vides, cases i assemblees sense justificació, de forma prospectiva i sense cap mena de control?
La querella interposada per cinc de les activistes afectades per la infiltració és una acció judicial que té per objectiu l’esclariment dels fets i la depuració de responsabilitats. Això no obstant, aquest procés judicial també ha obert la porta a un debat públic sobre els límits legals i ètics de les operacions d’intel·ligència de l’Estat i ha esdevingut una punta de llança per al qüestionament d’uns mètodes repressius que han afectat de manera directa a nombrosos col·lectius i persones vinculades als moviments socials.
Aquesta operació s’ha articulat amb l’objectiu de monitorar i desestructurar els moviments llibertaris, fet que suposa una greu vulneració dels drets civils i polítics que no troba emparament en el nostre marc legal. La legislació estableix que, davant d’un mètode d’investigació tan excepcional i potencialment lesiu per als drets de les persones, només un risc fonamentat de conductes delictives taxades –per la seva gravetat i perillositat– pot avalar el seu ús. Aquesta, en canvi, ha estat una infiltració operada com a mètode prospectiu per a l’obtenció d’informació personal i política del teixit associatiu i sindical i, per tant, sense cap mena d’emparament legal i contrària al marc regulador internacional dels drets humans.
La infiltració consolida la naturalització de la violència institucional cap a un determinat sector polític i suposa la degradació dels estàndards de protecció de les llibertats democràtiques bàsiques, com la llibertat d’associació, ideològica, d’expressió i d’afiliació sindical
L’operació d’infiltració ha generat impactes psicosocials molt greus en les dones activistes afectades, pel fet que ha suposat un atemptat contra la seva autonomia sexual i la seva dignitat personal. Els fets denunciats han implicat una transgressió dels seus valors i creences més identitàries. Aquest és un element cabdal en l’articulació jurídica del cas, si es té en compte que la jurisprudència vincula el concepte d’integritat moral a la idea de dignitat humana. Aquests fets suposen una clara vulneració al dret a no patir tortures, tractes cruels, inhumans o degradants. L’Organització Mundial Contra la Tortura ja ha manifestat que cal que l’Estat assumeixi la seva responsabilitat i dugui a terme una investigació exhaustiva. La prohibició absoluta de la tortura inclou el deure dels estats d’investigar de forma efectiva i exhaustiva les denúncies per maltractaments.
La pràctica repressiva descrita transcendeix els impactes individuals, atès que ha suposat també l’afectació als drets col·lectius de participació política, en un intent de criminalització dels moviments socials de base. La infiltració consolida la naturalització de la violència institucional cap a un determinat sector polític i suposa la degradació dels estàndards de protecció de les llibertats democràtiques bàsiques, com la llibertat d’associació, ideològica, d’expressió i d’afiliació sindical. El deure de l’Estat de protegir aquests drets preval amb independència que el seu exercici promogui idees o objectius destinats al qüestionament del poder mateix.
Aquests drets –pilars fonamentals de les societats lliures i democràtiques– només poden veure’s limitats per restriccions prèviament establertes per llei i de conformitat amb procediments adequats. Aquestes restriccions no poden conferir discrecionalitat il·limitada o generalitzada a qui les aplica i, en tot cas, han d’estar supeditades a fins legítims. En el present cas no es dona cap d’aquests tres requisits: l’Estat ha excedit tots els límits afectant no només les persones i entitats directament perjudicades, sinó a la condició mateixa de democràtica de la nostra societat.
El cas paradigmàtic de Spycops Scandal, la infiltració policial en els moviments socials al Regne Unit, no només va constatar la vulneració de fins a cinc drets fonamentals de l’activista Kate Wilson. També va suposar l’inici d’un procés de veritat i reparació que va acabar revelant tota una operació secreta en la qual 140 agents encoberts van espiar més de mil grups polítics. L’Spycops Scandal va commoure la societat anglesa, establint un profund debat públic sobre els límits de l’Estat i la preocupant existència de la policia política.
El darrer cas del policia infiltrat no és un episodi aïllat. A l’Estat espanyol, només en el darrer any, s’ha destapat la utilització de programari espia per atacar desenes de líders polítics i socials. Fa només sis mesos, la Directa descobria un talp d’estat que s’havia infiltrat als moviments per l’habitatge i l’esquerra independentista. Per tant, es tracta de diverses operacions que s’han dut a terme sota les ordres, autorització o aquiescència del Ministeri de l’Interior. Es tracta d’unes pràctiques pròpies d’una policia política més característica d’un estat autoritari que d’una democràcia.
El deure de l’Estat de protegir els drets democràtics bàsics preval, amb independència que el seu exercici impliqui qüestionar el poder mateix
El 2 de febrer es va publicar un comunicat conjunt emès per tres relators especials de Nacions Unides sobre la utilització de programari espia i la ingerència en drets fonamentals en el qual manifesten que “estem profundament preocupats pel que sembla una ingerència molt alarmant en els drets humans dels líders catalans i altres activistes de minories per sostenir i expressar lliurement els seus punts de vista, intercanviar informació i idees, reunir-se pacíficament i participar en associacions. Tenen dret a la vida privada, a la privadesa de la correspondència i a ser tractats en igualtat de condicions davant la llei”.
En definitiva, no es tracta d’un policia que s’ha sobrepassat en el marc d’una actuació concreta. No estem en pel·lícules policíaques o de James Bond. Estem davant d’una operació d’Estat executada per a monitorar i atacar a un ampli espectre dels moviments socials pacífics. Aquests darrers dies, les persones i entitats afectades i tots els moviments socials i organitzacions que han donat suport a la denúncia pública d’aquests fets han dit alt i clar que aquestes pràctiques no són acceptables en la nostra societat.
Cal que l’Estat dugui a terme una investigació exhaustiva i depuri responsabilitats. Cal que cessi immediatament qualsevol infiltració en curs, rendint comptes d’aquestes. Cal que s’iniciï un procés de veritat, justícia i reparació on s’expliqui l’abast d’aquestes operacions i es publiquin les identitats encobertes de tots els agents que han espiat activistes. I cal que es prenguin les mesures polítiques, legals i de control, necessàries per evitar que aquestes pràctiques es tornin a repetir.
