No ho oblidem, venim de 38 anys de dictadura franquista i de quaranta-cinc anys de monarquia postfranquista, producte de la reforma del franquisme liderada per les seves elits (AP/PP, UCD). Amb el vistiplau o la ceguesa voluntària de les principals forces polítiques (PSOE, PCE, CiU, PNB) i sindicals (CCOO i UGT), que en els darrers anys del franquisme havien “predicat”, amb més o menys convenciment, la necessitat d’una ruptura amb el règim franquista. Però aquesta ruptura, necessàriament radical, encara no s’ha produït fins ara. I tampoc ho oblidem, tant el franquisme com la monarquia postfranquista han comptat sempre amb el suport hipòcrita de les “democràcies” occidentals i de les grans institucions internacionals, des de l’FMI i el Banc Mundial fins a l’OCDE o la Unió Europea (UE) entre altres.
Com no hi ha hagut ruptura, els aparells de l’estat franquista continuen, en algun cas, intactes i, com a molt, en algun altre cas, han experimentat algunes reformes que mai han afectat ni el seu origen (evidentment), ni la seva estructura i organització bàsica, ni les seves formes de cooptació familiar o d’amics. I estem parlant dels aparells repressius (exèrcit, policia, guàrdia civil), dels judicials, del personal polític (amb l’afegitó dels partits de tradició democràtica que varen donar suport a la reforma), dels aparells mediàtics escrits o audiovisuals, dels culturals i universitaris, dels cossos de l’alt funcionariat de l’Estat i també de les grans famílies que formaven part de les elits econòmiques i socials franquistes que, amb algun nouvingut, continuen essent les elits monàrquiques postfranquistes. I això no vol dir, evidentment, que en els aparells de l’estat no hi hagi persones realment demòcrates i, fins i tot, republicanes, i bons professionals i servidors públics, però queden aixafats, engolits, per una estructura organitzativa i de gestió que beu de les estructures, formes de funcionament i inèrcies franquistes i postfranquistes.
Com no hi ha hagut ruptura, els aparells de l’estat franquista continuen intactes o com a molt han experimentat algunes reformes que mai han afectat ni l’origen, ni l’estructura i organització, ni les formes de cooptació familiar o d’amics
I el pitjor de tot, des dels Països Catalans –i en particular des de Catalunya–, és que els “aparells d’estat autonòmics” es varen construir, en allò que era possible fer-ho i amb algunes excepcions puntuals, seguint bàsicament el model caduc, franquista/postfranquista de l’Estat espanyol, amb les seves mancances i inèrcies. En el cas de Catalunya, s’hi van afegir molts anys de sociovergència (ja sabeu, CiU manava a la Generalitat i els socialistes a l’àrea metropolitana de Barcelona i a les grans ciutats) que varen crear també la seva estructura, les seves inèrcies i el seu clientelisme. I al final ha resultat que el que massa gent va arribar a creure que eren avenços pel país, s’han convertit en grans fracassos de país. Per citar-ne només alguns, la gran aposta per la immersió lingüística a l’escola fracassa perquè sembla que a ningú se li havia acudit que calia posar-hi els recursos per controlar que es complís a escoles i instituts. El model “teòricament” públic de la sanitat ha resultat força privatitzat a la pràctica i només va caldre l’arribada de l’onada privatitzadora “Artur Mas-Boi Ruiz” perquè la part pública entrés en una crisi de la qual encara no s’ha recuperat. El model policial propi ha resultat en uns Mossos que estaven disposats a detenir a tot el Govern de Catalunya si aquest hagués declarat efectivament la independència. I la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació… I cal reconèixer-ho: ni els governs d’esquerres (dels quals algú hauria de fer una anàlisi seriosa) ni els governs “independentistes” d’abans o després del 155 varen tenir temps o han estat capaços de trencar totes aquestes formes de fer i d’organitzar-se ni les seves inèrcies, les franquistes i les sociovergents.
No ho oblidem tampoc que el moviment que va culminar l’1/3-O de 2017 significa, sense cap dubte, l’intent més massiu i amb un objectiu clar (la República catalana) de ruptura amb el règim monàrquic postfranquista, també anomenat el règim del 78 –R78– (ni el cas d’Euskadi en època de violència va ser mai tan massiu, ni el cas del 15-M va tenir mai un objectiu tan clar de ruptura amb el R78). I ja sabem que no va culminar: ni s’havien fet molts dels deures (grans i petits) que calia, ni molts dels dirigents pensaven que l’Estat espanyol actuaria amb tanta violència i continuaven creient ingènuament que al final s’avindrien a negociar, ni s’esperaven, ingènuament també, el vendaval repressiu que va venir. Després del 27-O, divisió (uns cap a l’exili, d’altres entregant-se a l’enemic pensant (sic?) suposo que aquest seria benvolent i al final negociaria). El que hi ha d’entrada és un judici, que segons diu recentment el tribunal europeu de justícia (TJUE) fa un tribunal a qui no li toca, que dictamina unes penes duríssimes pels acusats. I després hi ha negociacions secretes per aconseguir els indults. Unes negociacions que li costen caríssimes al país (una part dels seus líders, suposadament independentistes, aparquen sine die el tema de la república catalana) i que, a més, no donen cap garantia de res per als milers d’acusats que encara esperen tanda per ser jutjats.
No ho oblidem que el moviment que va culminar l’1/3-O de 2017 significa, sense cap dubte, l’intent més massiu i amb un objectiu clar (la República catalana) de ruptura amb el règim monàrquic postfranquista
Però, per l’Estat tot plegat té uns resultats excel·lents. A Madrid, es refà el pacte de la monarquia postfranquista, tot reincorporant-hi Podemos i Comuns (com el 1978 va fer amb el PCE), a una part de l’antiga CiU (el PDeCAT), a ERC i probablement també a Bildu (per altres raons relacionades amb Euskadi). I a Catalunya torna l’oasi per a les elits, el neoautonomisme, la sociovergència, però ara amb més variants, ja que a vegades es converteix en sociorepublicana (amb els Comuns allà al mig en el cas del Pressupost) i d’altres, fins i tot, en sociovergència republicana. Les estructures i les inèrcies postfranquistes i autonomistes sembla que podrien tornar a funcionar sense entrebancs. Però, de moment, encara es troben algunes pedres en el camí (i més que potser en trobaran): els moviments socials i ecologistes i els partits que estan en contra dels macroprojectes recentment acordats per socialistes i republicans; els partidaris de la Renda Bàsica Universal que PSC i Junts es volen carregar (amb el silenci hipòcrita d’ERC i Comuns) en el pressupost; no s’acaba de saber fins a quin punt una part de Junts que sembla fidel al MHP Puigdemont; l’Assemblea Nacional Catalana (ANC); i amb el Consell de la República que intenta mantenir la flama de la República declarada, però no consumada, així com la lluita legal a la UE contra el postfranquisme.
Imaginem-nos ara per un moment (cosa que requereix un esforç considerable), que el 4-O de 2017 el Parlament de Catalunya hagués declarat amb èxit la República catalana o que ara mateix es fes, amb el reconeixement d’altres països i la conformitat forçada de l’Estat espanyol. El tema o el problema que em plantejo, cada dia més, és: quina mena de República faríem/tindríem si els aparells del nou estat no haguessin canviat i fossin els vells aparells d’estat autonòmics? Ens agradaria una República, un nou estat, que continués funcionant amb les velles estructures, les antigues maneres de fer, les mateixes inèrcies de sempre del postfranquisme i de la sociovergència? Ja us asseguro que a mi no m’agradaria gens ni mica.
Com és que no s’han aprofitat les majories independentistes al Parlament per fer una reforma a fons, en sentit democràtic i republicà, de la funció i l’administració pública catalana, dels Mossos, de la sanitat o l’educació?
Justament per això, com diu Albert Botran, amb la seva aparença d’intel·lectual savi i despistat (en realitat només és aparença), “independència és revolució”. Com a mínim revolució democràtica i republicana, ja que suposaria la ruptura (per fi) amb tot el que ha significat (i significa) amb la monarquia postfranquista espanyola i el nou autonomisme sociovergent-republicà. Una ruptura que, no ho oblidem, caldria anar preparant abans del moment concret en què es produís el naixement del nou estat (com han fet milers de persones durant anys a través, per exemple, de Debat Constituent), perquè ho pogués fer lliure de les hipoteques històriques repetidament esmentades.
Per això se’m posen els pèls de punta quan penso en les oportunitats deixades perdre pels governs que han tingut (o han pogut tenir) majories independentistes, des del de Junts pel Sí fins als que hi ha hagut després de l’aplicació del 155. Per posar només alguns exemples, entre molts altres, com és que no s’han aprofitat les majories independentistes al Parlament per a fer una reforma a fons, en sentit democràtic i republicà, de la funció i l’administració pública catalana, dels Mossos d’Esquadra, de la sanitat o l’educació? O per què no s’ha fet una llei electoral catalana pròpia o una llei de partits, quan les eleccions i els partits, a tots els àmbits, encara estan regits per unes lleis franquistes, preconstitucionals? Alguns diran, de què ens serviria si el sistema judicial o el Tribunal Constitucional s’ho carregaran? Doncs ens serviria de molt, primer perquè més gent prengui consciència que amb l’Estat espanyol no hi ha res a fer, segon perquè significaria enfrontar-se i posar en crisi la monarquia postfranquista.
Per acabar, per a alguns “independència és revolució” també perquè ens permetria avançar cap a una economia i una societat socialista, ecologista i feminista, on el primer objectiu seria servir els interessos de la majoria de la població, on la vida de les persones fos el més important, on els interessos i beneficis de les elits i de les grans empreses i entitats financeres no passessin mai al davant de la vida de les persones. O la vida de les persones i el planeta o els beneficis del capital i les elits. Cal escollir.
