#Millennial Revolution és un muntatge escènic immersiu que ens situa en l’interior d’una botiga de souvenirs d’un museu. L’espai es configura amb unes estructures de metacrilat amb diferents compartiments. Les imatges transiten d’una pantalla a l’altre, es juxtaposen, es fragmenten, s’amplien, es redueixen o juguen unes amb altres. El públic resta assegut a l’escenari a terra amb coixins o sobre uns pufs quadrats, embolcallat per aquestes estructures a banda i banda. Art i revolució són els fils conductors d’aquesta kunstkammer virtual. Una cambra de les meravelles on les col·leccions d’art i els símbols de la revolució es desconstrueixen. Les seves icones estableixen un diàleg entre elles en trompe-l’œil o bé es confronten amb imatges del moment actual.
El projecte és fruit d’una recerca que arrenca l’any 2017, arran dels fets de l’1 octubre, que es va desestimar per ser recuperat un cop acabada la distopia virtual de la pandèmia, l’any passat. Així, el col·lectiu NFT va recuperar la proposta posant el focus en l’aspecte digital, en el qual s’ha especialitzat l’artista Paula Ten. Finalment, el tret de sortida de la instal·lació es va veure a Recorreguts Sonors Accions i Mutacions Sonores pocs mesos després. I ara en format expandit al Teatre Eòlia.
Com s’implica en la revolució la generació dels millennials després de viure successives crisis, successives temptatives de canvi i intents de revolta fallits? Hem viscut la crisi immobiliària, el moviment 15M, la declaració d’independència, la pandèmia de la covid-19 i la invasió d’Ucraïna. Volem una revolució?, es pregunten Gabriel Jiménez (responsable de la dramatúrgia) i Paula Ten (que firma el disseny audiovisual) des d’una posició nihilista: no hi ha futur. Al capdavall, la conjuntura ens retorna a la cèlebre frase de la novel·la Il Gattopardo (1958) de Tomasi di Lampedusa: cal canviar-ho tot perquè tot continuï igual. Així com a l’eslògan polític de Margaret Thatcher: “no hi ha alternativa” (al liberalisme econòmic).
El col·lectiu NFT posa en diàleg la iconografia revolucionària d’una generació: Delacroix, Géricault, Maiakovski, Eisenstein, Marx, Lenin, Tolstói o el Che Guevara es converteixen en icones, en imatges mortes i buides de contingut
Fins i tot al fet que avui ens resulta més fàcil imaginar el total deteriorament de la Terra i de la natura que l’esfondrament del capitalisme, tal com proclama Slavoj Žižek. En aquest context, el col·lectiu NFT plasma en imatges el que Guy Debord manifesta en la societat de l’espectacle: tot el que va ser viscut, ara és representació. En aquest sentit, posa en diàleg la iconografia revolucionària d’una generació: Delacroix, Géricault, Maiakovski, Eisenstein, Marx, Lenin, Tolstói o el Che Guevara es converteixen en icones, en imatges mortes i buides de contingut.
Aquest simulacre teatral té una estructura dramàtica circular. “Encara que no hagi lluitat amb les armes pel meu país, almenys si he pintat per ell”. Son unes paraules que Delacroix escriu al seu germà amb motiu d’una recent i moderna barricada que ha pintat a La llibertat guiant el poble (1830). El quadre mostra una versió heroica de la llibertat altament metafòrica. La composició està encapçalada per una figura al·legòrica que replica una altra obra del mateix pintor, Grècia sobre les ruïnes de Mesolongi (1826) i s’ha posat en relació amb la pintura de Géricault La bassa de la Medusa (1819).
Al llarg d’una hora desfila per les pantalles una cartografia audiovisual d’iconografia revolucionària i referents de la cultura popular, des de Super Mario Bros a la il·lustració del mite de Caront
Al llarg d’una hora desfila per les pantalles una cartografia audiovisual d’iconografia revolucionària, així com referents visuals de la cultura popular, des del clàssic Super Mario Bros a la il·lustració del mite de Caront. El resultat és una espigolada que posa en circulació un collage visual. La proposta dona una altra vida a les icones i una nova redefinició al fet de compartir. El muntatge és una alternativa teatral que ens recorda menys a referents de l’escena contemporània catalana que als centres d’art. I perfectament podria formar part d’una exposició al Centre d’Arts Santa Mònica. Les influències artístiques ens suggereixen a l’efervescència de l’experimentació visual i els environment de la dècada dels seixanta.
#Millennial Revolution es pot veure del fins al 23 d’abril al Teatre Eòlia de Barcelona. La sessió del dijous dia 20 s’acompanyarà del col·loqui “postfunció sobre Art i revolució”, una xerrada molt recomanada a càrrec de les integrants de la companyia i Roberto Fratini, dramaturg, professor i doctor en Arts Escèniques que és tot un referent teòric de l’escena contemporània.
