Els fets penals a la ciutat de Barcelona, estables i amb tendència a la baixa en els darrers deu anys, difereixen completament de la percepció d’inseguretat de la població, que ha anat en increment. Ho ha fet visible el criminòleg i professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Vicenç Valentín en una gràfica publicada a la darrera edició de la revista Carrer. És un contrast que es va disparar durant el bienni 2017-2018 i, de nou, amb el desconfinament de la primera onada de la covid-19. Lluny de ser un fenomen circumscrit a la capital catalana, aquesta tendència es replica a les principals ciutats de Catalunya i del País Valencià. La resposta més habitual a aquest augment notable de la por ha estat la vella recepta d’augmentar efectius policials, però també l’expansió de tecnologies de vigilància a l’espai públic cada vegada més sofisticades, sense un debat ciutadà sobre els seus riscos potencials. Fins i tot en aquells municipis on el percentatge de població que considera la seguretat com a problema principal és molt baix, com ara Sabadell (segons el darrer baròmetre d’opinió de la Diputació de Barcelona, només un 10 % de les habitants de la capital vallesana perceben la seguretat com un dels problemes importants de la ciutat, quan la mitjana provincial és del 18 %), la dinàmica de les polítiques públiques ha tendit a destinar cada vegada més pressupost a la renovació i a la col·locació de noves càmeres de videovigilància. Tot i la manca de necessitat evident de més control a l’espai públic, ratificada per la mateixa alcaldessa Marta Farrés (PSC) i per les enquestes ciutadanes, en els mesos entrants el municipi vallesà haurà desplegat fins a cinquanta dispositius de videovigilància.
La percepció d’inseguretat ha passat a ser –si no és que ho ha estat sempre– un nínxol de negoci extremadament lucratiu, concentrat sobretot en una desena d’empreses que, en els darrers cinc anys, han obtingut més de 12 milions d’euros en contractes amb ajuntaments de Catalunya i el País Valencià i consells comarcals. Algunes de les solucions que aquestes companyies especialitzades en seguretat venen com a pràcticament miraculoses per acabar amb la criminalitat i els conflictes de convivència són les càmeres de videovigilància –amb noves capacitats com lectors de matrícula, sistemes de reconeixement facial o detectors de moviments sospitosos–, els mapes de criminalitat, els sistemes de predicció de delictes i de reincidència, els drons, les alarmes o els sistemes de tancament “antiokupes”. Ho fan, en la majoria dels casos, utilitzant un discurs sobre seguretat molt tradicional.
“És lògic. La inversió econòmica està ubicada en la seguretat policialitzada. Les alternatives són inestables i estan finançades més precàriament, no són tan rendibles com a nínxol de mercat per a les empreses, que s’adapten a la visió sobre la seguretat que els reporta més beneficis”, explica Carlos Díaz Bodoque, criminòleg i investigador de l’Observatori de Drets Humans i Empreses a la Mediterrània (ODHE). La manca de debat crític sobre aquest mercat genera situacions com el fet que una de les principals consultores privades en seguretat pública dels ajuntaments del país sigui també una de les grans comercialitzadores de serveis de videovigilància, especialitzada en lectura de matrícules de vehicles.
Videovigilància intel·ligent en expansió
Es tracta de l’empresa Alphanet Security Systems, creada l’any 2010 i amb seu a Mataró (el Maresme), que es ven al seu web com a “pionera i líder en tecnologia de lectura de matrícules i integració de millores tecnològiques en cossos de seguretat pública”. Aquesta estratègia de negoci li ha procurat més de 3,7 milions d’euros en els darrers cinc anys en contractes amb administracions locals. La videovigilància amb sistemes de reconeixement automàtic de matrícules és la tecnologia policial que ha viscut una expansió més clara els darrers anys, associada sobretot al control de la velocitat i l’ordenació del trànsit en zones restringides o de baixes emissions, o a la detecció de vehicles registrats com a robats. “Té usos positius en termes de mobilitat i trànsit. Ara bé, aquestes càmeres equipades amb lectors de matrícules són cada vegada més sofisticades, més precises, amb intel·ligència artificial i amb potencialitats per incorporar, en un futur pròxim, programari de reconeixement facial o detecció de moviments sospitosos. Això suposaria un augment del control brutal”, alerta Díaz Bodoque. “No és el mateix identificar una matrícula que poder reconèixer els ocupants d’un vehicle, per exemple”, explica l’investigador, que l’any 2020 va publicar l’informe “Vigilancia hi-tech en tiempos del covid-19”, on s’adverteix dels potencials usos invasius als quals obre la porta aquesta tecnologia.
Tot i que el control de trànsit és l’ús més freqüent, a llocs com Vila-real, les càmeres de videovigilància s’han acabat usant en tasques d’ordre públic i per aturar “actes incívics”
Des d’Alphanet es titlla “d’èxit” la implantació d’aquesta tecnologia i fins i tot es reivindica que “els sistemes de videovigilància municipal són cada vegada més efectius i s’adapten a les necessitats de la societat, obtenint així una millora de resultats en una àrea d’importància primordial: la seguretat ciutadana”. Aquesta expansió significativa del nombre de càmeres a la majoria de municipis, sota la justificació de controlar les infraccions i els delictes de trànsit i de renovar aparells obsolets, va acompanyada, si atenem les declaracions de l’empresa i de les responsables de seguretat d’alguns municipis, d’una renovació de la fe en la videovigilància com a estratègia per reduir la criminalitat i, encara més, millorar la convivència. Per posar-ne un exemple, en el cas de Vila-real (la Plana Baixa) –on governen en coalició el PSPV i Unides Podem–, aquestes càmeres de videovigilància amb lectura de matrícules i detecció de moviment han acabat essent utilitzades en tasques d’ordre públic i per “aturar actes incívics que alterin la convivència o causin danys personals o materials”, segons la regidora de Seguretat Pública i Emergències d’aquesta localitat. El mateix s’adduïa des de l’Ajuntament de Berga (el Berguedà), governat per la CUP, que fins i tot va publicar a les xarxes socials imatges de persones que passejaven el gos sense recollir-ne els excrements o que deixaven la brossa enmig del carrer, fet que va causar cert debat ciutadà per si s’estava atemptant contra el dret a la intimitat i la imatge de les persones enregistrades.
Però, són realment efectius aquests dispositius per combatre la criminalitat o millorar la convivència? I és legal la seva expansió a l’espai públic? Francesc Guillén, cap de Projectes i Organització de la Secretaria de Seguretat Pública del Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya, aclareix que “en principi, un municipi no pot posar en marxa un servei de videovigilància al carrer sense el vistiplau de la Comissió catalana de Control de Dispositius de Videovigilància (CCDVC), que es dona si es compleix la garantia de dret a la privacitat, intimitat i pròpia imatge de la ciutadania i de tractament correcte de les dades. No sempre passa i, a Catalunya, s’han denegat permisos a ajuntaments per no complir aquests requisits”. Aquesta comissió està dirigida pel president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Jesús Maria Barrientos, i en formen part algunes representants de l’administració catalana, de l’Estat espanyol i dels municipis.
Guillén és crític amb l’expansió de la videovigilància i cita un estudi publicat l’any 2002 amb dades recollides per la Policia Metropolitana de Londres, que apuntava en les seves conclusions a una eficàcia relativa de l’expansió de les càmeres i limitada a espais i tipus de delictes molt concrets. “No soc contrari a les càmeres, però no combrego amb l’obsessió de col·locar-les pertot arreu. A Londres van ajudar a reduir els furts en aparcaments supervisats i, en estadis de futbol, han pogut ser clau per combatre la violència entre aficions. En determinats espais, per tant, sí que són eficaces, però com a solució indiscriminada, no. No tenen impacte en certs fets violents i, en el cas del delicte majoritari a Catalunya –els furts sense violència ni intimidació– només generen un desplaçament del fenomen. No crec que siguin una solució per a tot, i encara menys, per als conflictes de convivència”, argumenta.
Reconeixement facial a l’espai públic
Els riscos de la videovigilància prenen un caire més acusat quan incorporen tecnologies biomètriques, especialment sistemes de reconeixement facial i de detecció de moviments sospitosos, que ara com ara encara estan poc estesos als carrers del país, però podrien arribar en un futur pròxim. El 2020 i després d’una forta polèmica, l’Ajuntament de Barcelona va fer-se enrere en la incorporació de programari amb capacitat de reconeixement selectiu de cares i cossos, mitjançant càmeres de seguretat destinades als carrers de Ciutat Vella. El mes de febrer, Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) decidia retirar de forma momentània un projecte de càmeres de videovigilància amb reconeixement facial, dotat amb 48.000 euros de pressupost, que havia de servir per detectar l’entrada de grafiters i la perpetració d’actes vandàlics a les instal·lacions del metro de Barcelona.
La porta d’entrada del reconeixement facial als municipis catalans pot ser la compra de disset càmeres amb un sistema d’autoaprenentatge basat en la intel·ligència artificial, que es col·locaran en cinc zones del passeig de Gràcia barceloní. Aquests dispositius permetran als cossos policials classificar les vianants segons gènere, edat, accessoris i peces de roba, mentre que el programari utilitzat seria capaç d’analitzar i avisar si hi ha persones que s’aturen massa estona en un determinat punt i de captar en àudio les converses dels vianants. L’excusa adduïda per desplegar una tecnologia tan invasiva amb la privacitat és controlar els robatoris davant les botigues de luxe d’aquesta via comercial, un motiu que Ecologistes en Acció, en un comunicat dirigit a l’Ajuntament de Barcelona, consideren que “queda desactivada quan, des del 2019, aquests delictes s’han reduït en un 49 % a la zona”.
Mars Intelligence, negoci fundat per dos agents dels Mossos en excedència, ha subministrat sistemes de vigilància amb drons a diversos ajuntaments per valor de 60.000 euros
Aquesta entitat, en el mateix comunicat, al qual en donen suport altres, com l’Observatori de Drets Humans i Empreses a la Mediterrània (ODHE), sosté que “les localitzacions coincideixen amb els llocs tradicionals de manifestacions i concentracions, per la qual cosa, la instal·lació de sistemes de reconeixement facial al centre de la ciutat podria respondre a la voluntat de desactivar la protesta social, que es preveu que creixerà de manera important amb la crisi ecosistèmica”. El contracte d’aquest projecte, adjudicat a l’empresa Elecnor Seguridad i que tindrà un cost d’uns 200.000 euros, es va fer públic aquest 2 de març.
Més enllà de les possibles implicacions pel dret a la protesta, el que preocupa les organitzacions antiracistes i en defensa dels drets humans és la manca de regulació de la intel·ligència artificial en general i dels sistemes de reconeixement facial en particular, que “possibilita que el seu ús pugui anar més enllà i vulnerar drets”, com apunta Judith Membrives, tècnica de digitalització de la Federació d’Organitzacions de Justícia Global LaFede.cat. Però també, i sobretot, el fet que aquests sistemes automatitzats es basen en models fets per la mà humana amb els biaixos i estereotips que predominen en la societat.
És una problemàtica que també travessa l’expansió dels drons com a eines de suport per a policies locals, que té com a principal intermediària a l’empresa barcelonina Mars Intelligence, que, des del 2021 fins ara, ha subministrat aquests aparells als ajuntaments de Lleida, Castelldefels o Corbera de Llobregat, per valor de més de 60.000 euros. Mars Intelligence, que també fa de consultora en seguretat pública, va ser creada el 2019 per dos comandaments de Mossos d’Esquadra en excedència, Vicenç Guillén i Iñaki Jauregui, el darrer dels quals havia format part del Grup Operatiu número 3 de l’Àrea de Brigada Mòbil del cos, tal com es pot llegir al seu currículum en el web de l’empresa. “Són una eina interessant, per exemple, en casos de persones perdudes o desaparegudes, vigilància de boscos, incendis, edificis ruïnosos o en mal estat o fins i tot en el cas del control de trànsit o d’accidents”, exposa Díaz Bodoque. “Els riscos venen quan s’utilitzen contra la dissidència política, en qüestions d’ordre públic o per vigilar determinades comunitats, sobretot si incorporen tecnologies de reconeixement facial o similars. Pots controlar amb qui es veu la gent, amb qui es relaciona, quines són les seves rutes o acabar gravant imatges de l’interior de domicilis”, afegeix.
Consultoria en polítiques públiques de seguretat
Des de l’any 2013, la planificació de la seguretat en l’àmbit municipal ha anat externalitzant-se parcialment, sobretot per mitjà dels plans locals de seguretat, que la llei 4/2003 estipula que han de tenir tots els municipis que disposen de policia local. En els darrers deu anys, tant el Departament d’Interior català com la Diputació de Barcelona han promogut l’adopció d’aquests plans, fins i tot impulsant –en el cas de l’ens provincial– línies d’acompanyament o de finançament de fins al 80 % del cost dels projectes.
L’empresa que més s’ha beneficiat d’aquest impuls de la contractació externa ha estat, precisament, Alphanet Security Systems, que juntament amb la consultora Asecrim, amb seu a Bescanó (el Gironès), han elaborat –en els darrers tres anys– els plans locals de seguretat de Berga, Caldes de Montbui, la Garriga, Montornès del Vallès o la Jonquera, a més de l’informe sobre seguretat ciutadana per a la Comissió Tècnica per la Gestió del Barraquisme a la Llera del Riu Besòs (CBB) de 2022. El pla local de seguretat i convivència de la Jonquera, per posar-ne només un exemple, “contempla la implantació de sistemes de lectura de matrícules, seguint les necessitats i directrius de l’equip policial, i un treball conjunt amb Alphanet Security Systems”, segons resa el web d’aquesta empresa. És a dir, Alphanet i Asecrim fan el diagnòstic i venen la suposada solució, que implica adquirir els seus productes tecnològics.
Concretament, qui exerceix de consultor independent per a Asecrim en aquests casos és Daniel Bruns Ledesma, criminòleg i caporal de la policia local de Salt (el Gironès), segons el seu perfil a Linkedin. L’any 2018 va ser entrevistat a La Vanguardia per haver generat un mètode que, suposadament, permet analitzar la probabilitat de reincidència d’algú que ha comès més d’una infracció viària o delicte relacionat amb el trànsit. El sistema es basa en premisses com ara estar casat, tenir criatures, una estabilitat laboral, residència fixa o col·laborar amb la policia són mostres de baixa reincidència potencial, mentre que una persona sense feina i que depèn del cotxe en el seu dia a dia seria més sospitosa de poder reincidir. L’anàlisi no és merament abstracta, sinó que s’inclou en un informe on es puntua el perill de reincidència i es fa una proposta de pena als jutjats. Si els resultats apunten a un risc alt de reincidència, es pot arribar a proposar pena de presó, privació del dret a conduir o, fins i tot, el decomís del vehicle. El mètode forma part del que s’anomena “policia predictiva”, una tendència relativament poc implantada a Catalunya, però que fa saltar les alarmes de moltes expertes en seguretat.
Mapes de punts calents
L’organització Liberty, que lluita pels drets civils i polítics al Regne Unit, defineix la “policia predictiva” com aquell programari que intenta predir on i quan es cometrà un delicte, qui el cometrà i qui en poden ser les potencials víctimes. Liberty distingeix entre dos tipus de policia predictiva: els sistemes que mesuren el risc individual i els mapes de criminalitat, que utilitzen les dades d’identificacions i denúncies per a assenyalar punts calents o hotspots.
Més enllà de Salt, a Catalunya i el País Valencià, existeix el programa Eurocop PredCrime, desenvolupat per l’empresa Eurocop Security, amb seu a Madrid, especialitzada en desenvolupament de programari policial. El sistema, que ha estat desenvolupat per la Càtedra Eurocop de la Universitat Jaume I de Castelló, elabora “un tractament de dades massives vinculades a faltes i delictes ja comesos i basat en l’ús de models matemàtics i algorismes, amb capacitat de predir quan i com seran els propers atracaments o delictes i prevenir-los”, segons ven al web corporatiu la mateixa empresa. Aquesta eina es pot integrar en el programa de gestió policial d’Eurocop Security, que ja tradueix les dades en “mapes de calor” per assenyalar on serà més probable que es cometin delictes en un territori, utilitzant els anomenats Sistemes d’Informació Geogràfica que, bàsicament, indiquen la posició d’unes dades en un mapa. En teoria, perquè no se n’ha sabut res més, aquest software es va posar en marxa l’any 2016 amb la ciutat de Castelló com a camp de proves. Posteriorment, s’hi sumarien contractes per valor de més de 300.000 euros adjudicats a Eurocop per una trentena d’ajuntaments del país, com ara Caldes de Montbui, Palafolls, Ripollet, Valls, Marratxí, Oriola, Calp, Alboraia o Benicàssim, tot i que no s’especifica si el mòdul de predicció forma part del paquet adquirit. Un dels gestors de desenvolupament d’aquest programari, per altra banda, és Manuel Calero Talavera, antic sotsinspector de la policia local de Sant Vicenç dels Horts (el Baix Llobregat).
La Diputació de Barcelona impulsa línies de crèdit de fins al 80 % del cost per a la contractació de grups privats amb la finalitat d’elaborar plans de seguretat locals
La incorporació d’eines predictives no sembla una tendència generalitzada, malgrat l’expansió del programari policial d’Eurocop, com sí que ho és, en canvi, l’ús de mapes de delinqüència. “La policia predictiva és una cosa anecdòtica. Els responsables policials sí que tenen semàfors vermells de zones, que no utilitzen únicament dades delinqüencials i que sí que permeten estudiar si en aquella zona es pot generar un conflicte, però predir la delinqüència és molt complex. Pretenem que una màquina ens digui qui és bo i qui és dolent, i això és impossible”, assenyala Francesc Guillén. Alhora, les mateixes veus expertes qüestionen la neutralitat de les dades utilitzades com a base per alimentar els algoritmes predictius. “Es fa servir una base històrica de dades que han estat recollides sota perspectives concretes. Si a la informació hi consta que s’aturen de forma desproporcionada persones migrades o racialitzades com a no blanques, quan codifiquis això en algoritmes amplificaràs aquesta tendència encara més. Estàs donant una aura d’objectivitat a un artefacte matemàtic que treballa amb dades clarament esbiaixades”, denuncia Judith Membrives.
Quelcom similar succeiria amb els mapes de criminalitat. “El principal risc d’aquests mapes és que s’alimenten sobretot de dades policials. Si la policia patrulla més per determinades zones perquè estan més vulnerabilitzades i es perceben com a més problemàtiques, evidentment apareixeran com a més calentes, simplement perquè hi ha més intervenció policial i, per tant, més delictes denunciats”, expliquen Marta Murrià, Cristina Sobrino i José María López, investigadores de l’Institut d’Estudis Regionals Metropolitans de Barcelona (IERMB). Aquestes expertes es demanen: “Hi ha més delictes en aquesta zona o, simplement, hi ha més presència policial i es fan més intervencions? La policia no detecta tants delictes de coll blanc perquè no es posa a buscar-los; detecta furts”.
Per a Judith Membrives, “el problema no és només que visquem en una societat cada vegada més hipervigilada, amb uns drets i llibertats en retrocés, sinó que estem concentrant cada vegada més volum d’informació –és a dir, de poder– en les mans d’unes poques empreses”.
Venedors de blindatges ‘antiokupes’
Més enllà del que són estrictament eines policials, els ajuntaments també recorren a empreses d’alarmes i de solucions com ara les anomenades “portes antiokupes”, que han estat les grans protagonistes mediàtiques de l’augment de la percepció d’inseguretat. Securitas Direct, que forma part d’una multinacional suïssa i que s’ha fet famosa per les seves tàctiques comercials agressives a l’hora de vendre alarmes, ha obtingut en els darrers anys contractes per valor de 250.000 euros de municipis catalans. Més lucratiu encara ha estat el negoci de les portes blindades per evitar okupacions de l’empresa cornellanenca VPSITEX, que ha guanyat més de 300.000 euros alimentant obertament el discurs antiokupa, a localitats com Sant Pere de Ribes, Mataró o Montcada i Reixac.
