Amb una simple ullada als terrats de Cisjordània, es pot deduir que el que practica Israel als territoris ocupats no té millor definició que la d’apartheid. Els bidons, omnipresents a totes les cases palestines, són inexistents als assentaments de colons, on l’aigua raja durant les vint-i-quatre hores del dia. Lluny de ser un terme emprat tan sols per l’activisme solidari amb Palestina, relators de Nacions Unides i grans organitzacions com Amnistia Internacional han trencat el tabú i han passat a fer servir el qualificatiu d’apartheid.
El mur que divideix el territori, que encercla pobles i que impedeix la lliure circulació de la població palestina és reconegut internacionalment com un element de discriminació sistèmica, però Israel també n’utilitza altres de més subtils. Per exemple, el que les palestines anomenen “apartheid de l’aigua”, estretament unit a les confiscacions de terres i als atacs dels colons que busquen desconnectar-los dels seus lligams amb la terra.
Segons dades de l’organització israeliana B’Tselem, la població israeliana consumeix una mitjana de 247 litres per persona i dia, un volum que contrasta amb els 82,7 litres que utilitza la població palestina i encara més amb els 26 litres que es fan servir a les comunitats palestines que no estan connectades a la xarxa d’aigua. A grans trets, això és deu al fet que els colons poden disposar de l’aigua a demanda, mentre que els palestins depenen d’assignacions predeterminades per organismes israelians.
“A l’estiu la situació és dramàtica: només obren l’aigua cada sis setmanes i hem de córrer a omplir els tancs”, explica en Muhammad Abu Srour, membre del Comitè de Salut de l’Aida Youth Centre. En aquest campament de refugiats, quan Israel obre l’aixeta, la coneguda com la “família del motor” s’encarrega d’encendre la bomba per fer arribar l’aigua fins als tancs. A l’assentament de Gilo, a ben poca distància, aquest problema no existeix.
Poder absolut sobre l’aigua
L’any 1967, el govern israelià va promulgar l’Ordre militar 158, que, entre altres mesures, prohibia a la població palestina construir noves instal·lacions per a l’abastiment d’aigua sense el permís oficial de les forces armades. Quan ho fan, no tarden a ser destruïdes. Al mateix temps, l’empresa estatal israeliana Mekorot explota les fonts palestines i ha perforat desenes de pous que ha connectat únicament amb els assentaments. Aquesta mateixa empresa ven després l’aigua als organismes de subministrament palestins a uns preus molt més elevats i en el volum que decideixin les autoritats israelianes.
La situació és especialment preocupant en aquelles àrees de Cisjordània que els Acords d’Oslo van encabir en la denominada Zona C. En aquest territori, que inclou principalment les àrees rurals, hi ha 180 comunitats palestines que no tenen accés a l’aigua corrent, tot i que és aquí on es concentra la pràctica totalitat dels recursos naturals com l’aigua. A la vall del Jordà, Israel ha aïllat o destruït un mínim de 162 pous durant les últimes dècades, alhora que ha construït almenys 20 instal·lacions aqüíferes per a l’ús dels assentaments.
La Kafayih Furayhat i la seva família viuen a Bardala, al nord de la vall del Jordà, des de fa diverses generacions. Actualment, el poble està rodejat d’una zona militar tancada, un assentament i la frontera amb Israel. “L’únic camí per sobreviure aquí és treballar la terra”, afirma, però “Israel ens prohibeix accedir a la nostra pròpia aigua”. A més, considera que “des dels Acords d’Oslo, la vida s’ha tornat molt més dura”. Recorda amb nostàlgia quan el poble era ple de gent i la seva família es dedicava al cultiu de cítrics. Amb el temps, molta gent se n’ha anat o treballa conreus amb menys demanda d’aigua. La Kafayih, per exemple, ara es dedica a fer sabó.
Fins al 1972, el poble de Bardala tenia una instal·lació de bombeig d’aigua. Aquell any el govern d’Israel els va proposar de tancar-la i connectar-se a un sistema elèctric més modern a través del qual rebrien l’aigua de forma gratuïta. Així va ser fins al 1992, moment en què l’empresa estatal israeliana els va tallar el subministrament. A partir de llavors, s’han vist obligats a buscar fora de la legalitat obertures d’aigua per tot el territori i fer-hi pous. “Quan el govern israelià els descobreix, no tarda a confiscar-los i destruir-los, però al cap de dos o tres dies els tornem a construir”, explica en Rashid Khudairi, membre de Jordan Valley Solidarity.
La població israeliana consumeix 247 litres d’aigua per persona i dia, en contrast amb els 82,7 litres diaris per càpita de la població palestina
Per evitar-ho, les forces d’ocupació controlen de manera periòdica les carreteres d’accés al poble i confisquen els camions cisterna de les localitats veïnes que venen a abastir-se. “Des de fa uns anys, colons i soldats s’apoderen també de tractors i eines perquè no puguem treballar la terra”, afirma en Rashid. La Kafayih diu que constantment ha d’enfrontar-se als controls militars, que considera “especialment difícils de passar per a les dones”. En una ocasió, uns soldats se li van presentar a casa i se la van endur detinguda acusada de robar l’aigua. La van deixar anar quatre hores més tard, després de pagar una multa. “Els soldats no em fan por, em quedaré aquí i resistiré”, afirma, convençuda malgrat tot.
Resiliència davant l’ocupació
A tot Cisjordània, les petites explotacions palestines conviuen amb grans projectes agrícoles d’empreses israelianes, que són les que imposen el preu de mercat. Des de l’inici de la invasió, milers d’hectàrees de cultiu han estat expropiades per a l’ús exclusiu dels assentaments o convertides en zones militars. Els que resisteixen han de plantar cara als atacs gairebé diaris dels colons.
Per fer-hi front, iniciatives de base com Youth of Sumud acompanyen els agricultors dels pobles del sud d’Hebron quan treballen la terra, o reocupen els camps que els prenen. Des de fa uns anys reconstrueixen els habitatges situats en coves que són destruïts per l’exèrcit israelià a Massàfer Yatta, on la població s’enfronta a un desallotjament imminent després que la zona fos declarada d’ús militar. Actualment, també treballen en la reconstrucció del poble de Saurora, abandonat el 1990 a causa de la violència incessant dels colons, on s’han establert de manera permanent.
A Khalit Aldada’a, dins la municipalitat de Yatta, en Jaber Dababse i la seva família representen un exemple incansable de sumud. Casa seva ha estat enderrocada fins a cinc cops, els colons els cremen els conreus i els soldats utilitzen els seus terrenys com a camp de tir. “L’objectiu és fer-nos la vida més i més difícil per fer-nos fora i transferir-nos a altres llocs”, afirma contundent. “Però no ho farem: estem molt connectats a la terra i enfrontar-nos a l’ocupació ens fa encara més forts”.
