Una trentena d’organitzacions van publicar el passat 24 de febrer un comunicat denunciant la reobertura del mòdul de dones del centre d’internament d’estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona. Des de llavors, diverses mobilitzacions i jornades han criticat durament el nou dispositiu i les vulneracions de drets que s’hi donen. El mòdul es va construir abans de la pandèmia, però no ha estat fins a l’hivern de 2023 que s’hi han començat a traslladar dones cis i trans, arran del tancament per obres del CIE d’Aluche a Madrid. Actualment, i a banda de centres d’internament temporals situats a llocs com Melilla o Canàries, aquest mòdul de Barcelona és l’únic espai destinat a dones.
Segons les entitats de drets humans, el CIE de Zona Franca compta en l’actualitat amb 120 places per a homes i 35 per a dones
Segons les entitats de drets humans, el CIE de Zona Franca compta en l’actualitat amb 120 places per a homes i 35 per a dones. Tot i això, des de la posada en funcionament d’aquest nou mòdul de dones, no consta que s’hagi sobrepassat la quinzena de recluses, amb una xifra mitjana d’una desena. Les persones internades hi són, tal com denuncien les entitats, per una falta administrativa referent a la situació administrativa irregular. Durant seixanta dies, se les priva de llibertat a l’espera que es resolgui el seu procediment d’expulsió. Des de Tanquem els CIE asseguren que són pocs els casos de privació de llibertat que acaben en deportació i, és per això, que consideren s’acaba visibilitzant l’objectiu real del CIE, el repressiu, tenint en compte l’impacte que tot això suposa en la situació emocional de les persones engarjolades.
“Políticament la pretensió és clara: els CIE en general i els mòduls de dones en particular, són una baula més de la necropolítica de fronteres en la qual estem immerses a nivell espanyol, europeu i mundial”, assegura Marta Vallverdú, membre i portaveu d’Irídia. Segons Paula Rossi, portaveu de Tanquem els CIE, la mesura té per objectiu “alliçonar i criminalitzar les dones migrants, reafirmant polítiques patriarcals i colonials i intentant evitar que les dones migrin i cerquin refugi”.
Des de Migrastudium asseguren que aquest mòdul és arquitectònicament més petit, amb espais comuns més reduïts i un pati de menors dimensions. Hi ha una tendència a tancar-se més i a no entendre’s, “la situació és més trista, tenen menys facilitat de sortir al pati i moure’s”, explica Josetxo Ordóñez, portaveu de Migrastudium. Tal com afirmen les entitats, les dones es senten més soles i menys ateses, amb poc suport i alternatives. La majoria de les preses provenen principalment de països llatinoamericans i de l’est d’Europa; Colòmbia, Paraguai, República Dominicana, Bulgària, Cuba i el Senegal, entre d’altres. En molts casos, hi arriben després de denunciar situacions de violència masclista o emergències mèdiques. Diverses entitats han denunciat que són víctimes de la persecució del treball sexual i, posen com exemple, que moltes d’elles haurien estat detingudes per policies de paisà que simulen ser clients.
Diverses entitats han denunciat que són víctimes de la persecució del treball sexual i, posen com exemple, que moltes d’elles haurien estat detingudes per policies de paisà que simulaven ser clients
Florencia Brizuela, investigadora del Seminari Filosofia i Gènere i membre de la Xarxa Jurídica Antiracista de l’entitat T.I.C.T.A.C, se centra en la denúncia d’aquesta separació forçada; “és una de les moltes violències racistes, capitalistes i patriarcals que es perpetuen contra les dones migrants i racialitzades, especialment greu en aquelles que es troben privades de la seva llibertat i no és una situació excepcional”, assegura. A més, remarca que les dones que han estat privades de llibertat provenen d’enfrontar-se a “múltiples formes de violència durant la seva estada a territori espanyol: violència masclista, retirada de custòdies de les seves criatures, explotació sexual, tràfic de persones, problemes de salut mental, criminalització del treball sexual, denegació de protecció internacional, etc”. Brizuela critica també la inacció del feminisme blanc en tant que el circuit de violències pel que passen aquestes dones compta amb violències masclistes força denunciades als moviments feministes però “invisibilitzades quan es tracta de dones migrants o treballadores sexuals les qui les pateixen”.
Pel que fa a la vulneració de drets als CIE, les entitats remarquen que aquestes ja es donaven als mòduls d’homes, i que la seva pròpia existència atempta contra la llibertat de les persones. “Les persones que estan tancades al CIE es troben privades d’un dels drets fonamentals amb més protecció a escala internacional com és el de la llibertat i s’hi troben per una infracció que té naturalesa administrativa i no penal”, diu Marta Vallverdú. En aquest sentit, l’accés a la salut, la dificultat d’accés a la justícia i la vulnerabilitat davant agressions policials, són altres de les violències que comporta l’internament en qualsevol dels mòduls dels CIE de l’Estat espanyol. Segons Paula Rossi, hi ha una dificultat absoluta per presentar queixes sobre irregularitats als CIE, i fins i tot “es donen condicions més restrictives que a les presons, amb manca d’assistència psicosocial, limitacions en les visites i manca d’ocupació del temps, fet que té greus conseqüències en la salut emocional de les persones”.
Tot i això, evidencien situacions agreujades pel que fa a les dones cis i trans que han estat internades. Pel que fa a la salut, l’aturada de processos hormonals per al trànsit de gènere és un afegit en les vulneracions de les persones trans privades de llibertat. Segons els testimonis recollits per Irídia, també hi mancances en l’alimentació que reben les internes, així com situacions d’estrés provocat pel fet que les llums de les cel·les estiguin enceses les 24 hores del dia. Tanquem els CIE ha recollit també queixes sobre la vigilància constant i la manca de privacitat, així com l’absència de mòduls familiars per a les visites.
Una de les situacions més esperpèntiques del mòdul de dones del CIE Zona Franca és el fet que no hi ha cap interna provinent de Barcelona
D’altra banda, una de les situacions més esperpèntiques del mòdul de dones és el fet que no hi ha cap interna provinent de Barcelona, sinó que amb el tancament del CIE d’Aluche i davant l’única possibilitat d’internar dones, la majoria d’elles han estat traslladades des de Madrid, València, Aragó o Galícia. Això suposa que la majoria d’aquestes dones han estat allunyades dels seus entorns més propers, en aquest sentit, Rossi i Brizuela posen l’èmfasi en la vulneració del dret dels infants i l’impacte psicològic que té aquest allunyament forçat en les criatures, així com l’aturada de la lactància. Aquesta dispersió, a més, tenint en compte que els processos administratius s’han obert als seus municipis habituals de residència, fa que la majoria d’elles no rebi les visites de l’advocat o advocada d’ofici. Ja d’entrada, la demanda de visita l’ha de fer la persona interna, denuncia Migrastudium, en el cas de tenir l’advocat a l’altra punta de l’estat, la relació és “impossible”.
Migrastudium, Irídia i Tanquem els CIE, combinen la denúncia política d’aquest espai de privació de llibertat amb la visita a les dependències del centre, així com el suport legal i psicològic a les persones internes. Alhora, denuncien que el CIE ha mantingut les restriccions establertes durant la Covid-19, fet que dificulta l’entrada de les organitzacions i, en conseqüència, permet la “impunitat i cronificació de les vulneracions de drets”. A més, Brizuela reivindica l’autogestió de col·lectius autònoms que ajuden a finançar la xarxa de suport a les dones preses per poder afrontar diverses despeses, entre elles, arribar a casa quan les deixen sortir i queden a la porta del CIE desamparades i sense transport públic.
