Era la major de sis criatures i qui s’encarregava de matinar per a dur menjar a son pare a la presó. Un dia, no el va trobar. Un home d’uniforme li va dir amb menyspreu i sense mirar-li a la cara on estava el seu pare, junt amb els altres afusellats. Tenia quinze anys, era 1939. Molts anys després seria la meua abuela María.
Jo vaig tindre una iaia que em parlava i em cantava en valencià, però hui vull parlar de l’altra. A la ciutat d’Alacant, molta gent de la meua edat té pares o mares d’origen manxec, per tant, normalment no hem tingut el valencià com a llengua materna. La ciutat, com d’altres, va arreplegar durant els 50 i 60 a milers de famílies que deixaven els seus pobles d’interior. Milers de fils invisibles que es trencaven.
La meua abuela pot ser una mostra perfecta d’eixe recorregut. Nascuda a un xicotet poble de la conca del riu Henares, a un paisatge de campinyes de secà on arrelaven també els seus avantpassats, llauradors, va deixar sa casa poc després de l’assassinat del seu pare. La solidaritat familiar va desplegar-se per a fer-se càrrec de la vídua i la xicalla del represaliat i ella va anar-se’n a Ciudad Real, a viure i tirar una mà amb la tia i els cosins. De poble agrari i perifèric a capital de província en una migració més que econòmica, política.
A la ciutat d’Alacant, molta gent de la meua edat té pares o mares d’origen manxec, per tant, normalment no hem tingut el valencià com a llengua materna
Més d’una dècada després va vindre per a ella la segona migració, en casar-se amb un comerciant de teixits. Imagine que en eixe moment històric començava l’assumpció de la “prosperitat” que coneixem ara. Es propagaven, amb els mitjans de l’època, noves idees del que és la felicitat i l’èxit, i es fixaven a plom en totes les capes de la societat. Paco i María no serien una excepció a eixa deriva i van traslladar-se amb les dues primeres criatures (ma mare una d’elles) a la ciutat d’Alacant, on el meu abuelo va començar a treballar en una botiga de mantes per a, anys després, obrir-ne la seua pròpia. De capital de província deprimida a ciutat costanera i lluminosa d’economia emergent. La ruta del progrés. La reproducció del capital.
Dins d’ella, però, no hi havia cap benestar. Mai no es recuperaria del cop rebut amb la mort del seu pare, patida en silenci i que va gestar una aversió incondicional als polítics de dretes que va haver d’amagar molts anys. Tot i això, la vida li donaria un cop encara pitjor amb la mort del seu quart fill de dotze anys. Aquesta pèrdua va enfonsar la família en una depressió eterna on la meua abuela va suportar el seu dol i el dels altres per tirar la vida endavant malgrat el maltractament i humiliació que rebia del seu marit. Amb les seues xarxes afectives lluny i una societat on els silencis, els tabús i la repressió emocional eren part de la normalitat.
L’altre dia vaig acompanyar ma mare al cementiri per a posar-li flors. Ho fem un parell de vegades a l’any i és una estona on, d’alguna manera, tenim la consciència d’estar les tres juntes. Ma mare neteja el marbre i jo apanye els clavells en la jardinera, recordant la manera que tenia de relacionar-se amb les plantes. L’última etapa de sa vida, tot va canviar. Ma mare va acompanyar-la en el procés de separació del seu marit quan fer-ho a eixa edat no era gens habitual, i també va ajudar-la a aconseguir la il·lusió de tindre un pis propi. Van ser gairebé dues dècades on, per primera vegada, va ser autònoma i lliure. Els seus germans del poble la visitaven i ella feia d’amfitriona en una ciutat on mai va encaixar del tot, però els duia a la platja i a beure orxata. Sempre que podia agafava el tren i se n’anava al seu poble, especialment a la festa major, on la vaig acompanyar alguns anys quan era menuda. Ara, jo habite el pis on vull pensar que va ser feliç.
Pense en les vides de les dones que migren ara des de molt més lluny, sota les condicions del segle XXI, què n’hi ha de paregut i de diferent en els seus trencaments, les seues solituds i els seus silencis
M’he imaginat moltes vegades el trajecte que va fer a soles des de la presó d’Alcalà d’Henares, com va ser tornar al poble i dur la notícia a sa mare, als germans, què passaria pel seu cap o si faria els huit quilòmetres a peu. Ahí va començar el seu exili, marcat pels esdeveniments del segle XX i per ser una dona: la guerra i el seu resultat i el naixement de la societat de consum. Pense en les dones d’eixa època, en quantes vides paregudes hi haurà. Trencament, solitud i silencis, però també una força i una capacitat per a tirar endavant, per a alçar-se contínuament, que moltes mai van veure reconegudes. Pense en les vides de les dones que migren ara des de molt més lluny, sota les condicions del segle XXI, què n’hi ha de paregut i de diferent en els seus trencaments, les seues solituds i els seus silencis.
Aquest passat mes de juny haguera fet cent anys. Eixe dia, vaig comprar codonyat, el que més li agradava del món, i menjant-lo vaig pensar quantes amargures haurà endolcit eixe sabor i on se n’anava quan el gaudia. Siga on siga, hi vaig arribar i vaig fer-li una abraçada.
