Durant els darrers anys ha tornat a casa nostra un debat que durant massa temps havíem cregut oblidat: la reducció del temps de treball. Si bé a França i Alemanya, des de la dècada dels noranta s’han produït avenços significatius en aquesta matèria, bé a través de la legislació o mitjançant la negociació col·lectiva, als nostres territoris aquesta la proposta fundacional del moviment obrer ha estat pràcticament absent del debat públic, quasi sempre eclipsada per les urgències derivades de la precarietat laboral sistèmica. Però ara, el període d’hibernació sembla haver acabat. La iniciativa de reduir la jornada laboral a quatre dies o 32 hores setmanals, impulsada en bona part des del País Valencià, ha guanyat en poc temps una presència política, social i mediàtica molt important.
L’argument principal d’aquesta proposta és que és possible, i desitjable, reduir el temps dedicat a l’activitat laboral al mateix temps que es mantenen els salaris, gràcies als increments de la productivitat. La iniciativa sorgeix en un context de grans transformacions estructurals que sacsegen el món del treball a escala planetària. D’una banda, els avenços tecnològics globals de caràcter disruptiu, com les TIC o la intel·ligència artificial, que incrementen la productivitat i redueixen significativament les necessitats de mà d’obra, sobretot per aquelles tasques menys qualificades. De l’altra, la concatenació de crisis (econòmica, social, mediambiental, sanitària) i la precarietat estructural latent, que ha desembocat en un canvi generacional d’expectatives, sobretot entre les persones més joves, fent més difícil atreure i retenir talent a les empreses. Tot això, salpebrat, a més, per una sensació generalitzada de desorientació, de què el món que coneixíem, i les poques certeses que en teníem, desapareixen.
En aquest context complicat, enfront del qual sovint ha predominat la passivitat i la resignació, la idea de la setmana laboral de quatre dies ha trobat terra fèrtil per créixer i reproduir-se, i s’ha consolidat com una alternativa viable, en positiu, i que sembla gaudir d’un cert grau de consens. La seua principal virtut ha estat la capacitat d’aplegar interessos divergents i donar resposta a necessitats heterogènies que van des de la urgència de les empreses per millorar la productivitat, la voluntat de les persones treballadores de disposar de més temps lliure per a la conciliació personal i familiar, o l’imperatiu d’actuar enfront de l’emergència climàtica. És per això, que la reducció del temps de treball ha començat a plantejar-se, cada vegada més, com una part consubstancial dels programes que advoquen per una transformació ecològica i feminista de l’economia.
No obstant això, precisament gràcies a aquesta àmplia difusió de la proposta i de les seues potencialitats, també s’han generat debats importants que a hores d’ara continuen oberts, com per exemple l’impacte sobre la igualtat entre homes i dones (corresponsabilitat, distribució de les tasques de cures) o sobre l’eventual capacitat transformadora per superar l’actual model econòmic basat en el creixement infinit i el consum accelerat.
S’han generat debats importants que a hores d’ara continuen oberts, com per exemple l’impacte sobre la igualtat entre homes i dones (corresponsabilitat, distribució de les tasques de cures) o sobre l’eventual capacitat transformadora per superar l’actual model econòmic basat en el creixement infinit i el consum accelerat
Pel que fa a les implicacions des d’una perspectiva feminista, un dels principals debats té a veure amb la diversitat de models possibles, és a dir, amb la possibilitat de compactar la setmana laboral en quatre dies (fins i tot sense reducció horària com s’ha fet a Bèlgica) o, al contrari, distribuir les 32 hores al llarg dels cinc dies laborables. En aquest sentit, s’ha argumentat que la reducció del nombre de dies laborables pot no ajudar en termes de conciliació, ja que les tasques de cures, desenvolupades majoritàriament per dones, s’estenen inevitablement al llarg dels set dies de la setmana. Des d’aquesta visió, seria molt més adient apostar per una reducció de les hores diàries de treball que permeta alliberar temps per a les cures i que siga compatible amb l’organització horària actual dels serveis socials o educatius.
En qualsevol cas, cal afegir dues consideracions a aquest debat. D’una banda, que la proposta concreta dels quatre dies ha de ser concebuda en la seua dimensió política com un plantejament provocador i entenedor, com ho foren en el seu dia les quaranta hores setmanals o les vuit hores diàries. D’altra banda, també cal recordar que la major part d’actors polítics i socials que han donat suport a la proposta accepten ambdues possibilitats. Una bona mostra d’això és la convocatòria d’ajudes de la Generalitat Valenciana que contempla les dues alternatives. Per tant, les dues opcions poden ser vàlides, tot i que les implicacions
i l’evidència empírica favorable en cada cas és diferent.
Alliberar temps és un prerequisit imprescindible per poder tenir vides més sostenibles, on puguem tenir un consum de proximitat, desplaçar-nos a peu o en bicicleta per la ciutat o fer viatges de llarga distància amb tren
Pel que fa a les potencialitats per configurar un nou model econòmic més enllà del creixement, les resistències són evidents, però també les oportunitats. Alliberar temps és un prerequisit imprescindible per poder tenir vides més sostenibles, on puguem tenir un consum de proximitat, desplaçar-nos a peu o en bicicleta per la ciutat o fer viatges de llarga distància amb tren. Si no disposem de temps som per força més pobres, i també menys lliures. Si no podem cuinar, caldrà que comprem menjar preparat i envasat amb plàstics, necessitarem electrodomèstics i serveis de tota mena que duguen a terme les tasques domèstiques per nosaltres i no podrem informar-nos adequadament i participar en els processos democràtics.
Evidentment, no cal dir que aquests potencials impactes ambientals no són immediats. Si exceptuem la reducció de les emissions de CO2 que es derivaria de la supressió d’un dia de desplaçaments motoritzats al treball, la resta d’eventuals beneficis són només possibilitats. La possibilitat de viure vides més lentes i sostenibles és només això, una possibilitat entre altres que caldrà incentivar. Si tenim més temps podem cuinar o anar a peu al treball, però també podríem aprofitar el cap de setmana per agafar l’avió i fer més viatges de curta durada.
Comptat i debatut, la setmana laboral de quatre dies no pot ser entesa com una recepta màgica que done solució a tots els problemes que patim. Hi ha debats i hi ha matisos, però, així i tot, l’interés que aquesta proposta desperta des del punt de vista de l’estratègia política és evident. La setmana de quatre dies ha tingut la capacitat d’arribar a espais on altres propostes transformadores no arriben, ha activat la imaginació de moltes persones i empreses, ens ha fet més conscients del valor del nostre temps, i ha fet possible la recuperació d’horitzons utòpics que mostren sobre la pràctica que una altra manera de fer les coses és possible.
