A vegades pens que m’agrada escriure per salvar-me de coses de les quals no sé ni que m’he de salvar. D’un enyor, d’una nostàlgia, d’una culpa que puc disfressar de no saber què em passa, d’un cansament indefinit o d’una pena que no sé ni de quin punt del meu cos ha trobat el forat per brollar. Fa vint dies que va fer dinou anys que no visc al lloc on vaig néixer i on vaig créixer i cada setembre la mar torna més grossa.
M’agradaria escriure sobre què vol dir ser d’allà però no viure-hi. També, com un company de la Vall d’Alba em va dir molt sàviament un dia, del fet que perquè jo visqui aquí, hi ha gent que s’ha hagut de quedar allà per fer-se càrrec de tot allò i el sentiment de culpa que em corca un poc per dedins. M’agradaria explicar que aquest moviment migratori que hem fet moltes persones de l’illa grossa a la península és això, un moviment migratori, però que no l’anomenam així perquè tothom es pensa i es creu que en mitja hora ens podem plantar a ca nostra com qui agafa un bus de línia. I perquè ens sentim persones privilegiades devora persones que viuen a milers de quilòmetres de les seves famílies i amistats. És com si la idea d’anomenar-nos de la manera que sigui ja ens fes una mica males persones, perquè avui en dia tenim el pensament tan atrofiat que ens costa molt d’imaginar que un argument automàticament no n’invalidi un altre. Per això, per ventura, ens costa tant generar un relat que no sigui una declaració de nostàlgies estantisses, ni tampoc sigui una història de gent privilegiada que tenen pena perquè no poden menjar panades i robiols per Pasqua.
M’agradaria explicar que aquest moviment migratori que hem fet moltes persones de l’illa grossa a la península és això, un moviment migratori, però que no l’anomenam així perquè ens sentim persones privilegiades
En aquest anar i venir constant, ens hem tornat especialistes en converses a mitges, en converses amb deficiències de context. Especialistes a fer preguntes i en dilucidar respostes i extreure conclusions amb una petita introducció, molt poc nus i un desenllaç a vegades abrupte, a vegades incomprensible, a vegades incomplet. I partim amb les mans plenes de fils per poder-ne fer qualque cabdell sencer que quan el tirem a l’aire sapiguem del cert que arribarà on ha d’arribar, que és allà. Sempre allà, a la nostra altra vida, perquè anar i venir inclou ser conscients de tenir una espècie de vida xapada en dos i perdre gent pel camí i consolidar-ne d’altra, moltes vegades doblegant-nos a una virtualitat malaltissa, però efectiva quan es tracta de trobar qualque consol. Aquí i allà com a conceptes intercanviables, quan som aquí allò és allà i quan som allà allò és aquí. Anar i tornar per reforçar la dualitat i l’evidència del pas del temps: una padrina és morta, l’altra quasi no pot ni baixar les escales, però el padrí encara va a veure el Baleares. Anar allà i tornar aquí, tornar allà i venir aquí per sentir-nos visitants però amb la informació i l’actitud de locals un poc desubicats i dislocats. Siguem on siguem.
Som professionals d’aguantar estoicament els prejudicis cap a ca nostra, l’etiqueta del Carib mediterrani, les bromes i les concepcions errònies, el demanar-nos si coneixem un Joan, una Antònia o una Maria (que, per cert, i entre nosaltres, sempre acabam coneixent). Som qui a l’estiu veiem com es multiplica la nostra agenda de gent coneguda que vol anar uns dies de vacances i que no fa comptes ni mirar un mapa, ni pensar cap pla ni, molt manco, conèixer la realitat del lloc que visitarà. Perquè també som, és clar, professionals del guiatge turístic, la historiografia local i el directori d’establiments, festes i esdeveniments imprescindibles per garantir una estada còmoda, fotogènica i gastronòmicament satisfactòria. Però, eh, que els turistes són els altres i a damunt n’està tot ple, quin despropòsit és aquest!
Som professionals d’aguantar estoicament els prejudicis cap a ca nostra, l’etiqueta del Carib mediterrani, les bromes i les concepcions errònies, el demanar-nos si coneixem un Joan, una Antònia o una Maria
Durant els trajectes també pensam com seria si tornàssim de veres. Si un dia compràssim el bitllet només d’anada, com vàrem fer quan vàrem partir. Després ens adonam que la majoria de les persones mallorquines amb qui hem conviscut tots aquests anys que han decidit tornar ha estat perquè han trobat una de les poques escletxes enfora de l’imperi turístic i els seus tentacles gruixats, pesats i aferradissos: la docència. A vegades intent imaginar una espècie de fantasia: què hauria passat si els governs de torn de tots aquests anys haguessin invertit recursos a generar escenaris possibles perquè tota la gent que vàrem partir poguéssim tornar? La fantasia és tan gran, tan immensa, que m’acab conformant amb el Duty Free de l’aeroport, on en ple agost et pots comprar una barra de torró, un conjunt de roba interior o un cartó de tabac sense caminar més de 50 metres. I supòs que per això és allà, en aquella espècie de no-lloc per on m’obliguen a passar sempre, on hi abandon moltes de les fantasies que he anat acumulant al llarg dels anys.
Fa vint dies que va fer dinou anys que no visc al lloc on vaig néixer i créixer i cada setembre la mar torna més grossa, però he après a nedar millor. I per ventura aquesta divagació és la meva manera de saber que tenc un salvavides per si l’enyor, la pena o la nostàlgia d’un ca nostra que ja no existeix ni existirà mai més em tempta d’abandonar aquesta doble vida que tant estim i tant odiï. L’escriure i els cossos que fan de coixí aquí i allà.
