En comparació amb la veïna Líbia, un estat fallit on hi ha màfies que segresten, maltracten, exploten i trafiquen amb persones migrades sense traves, la veïna Tunísia semblava fins fa poc un refugi segur per als milers de sudsaharianes que anhelen passar el Mediterrani fins a Europa. Després d’un viatge perillós i extenuant que sol incloure travessar el desert del Sàhara, moltes solien quedar-se uns mesos a Tunísia treballant en l’economia informal, en sectors com la construcció, la indústria o el servei domèstic. Així, podien estalviar per pagar el cost del passatge clandestí a Europa, que pot superar els 1.500 euros, en funció de l’embarcació. Malgrat això, tot va canviar de sobte el 21 de febrer, a causa d’un discurs violentament xenòfob del president tunisià, Kaïs Saïed, un autòcrata que fa dos anys va donar un autocop d’estat i va fer caure el procés de transició democràtica al país.
En el transcurs d’una reunió del Consell de Seguretat Nacional, Saïed va dir que hi havia “un pla criminal” per canviar la “composició demogràfica de Tunísia” i reemplaçar la població àrab i musulmana per “hordes de negres”. La idea sembla inspirada en la teoria de la “gran substitució” defensada per la franja més radical de l’extrema dreta europea. A més, Saïed va demanar a les seves forces de seguretat “mesures urgents” contra el col·lectiu, ja que la seva presència és una font de “violència, crims i actes inacceptables”. A Tunísia, el país que fins fa poc representava l’esperança de democràcia i tolerància en el convuls món àrab, de cop, es va desencadenar una mena de caça a les persones que arriben des del sud.
“Els dies següents es van crear grups de joves tunisians que agredien de manera indiscriminada els migrants que es trobaven pel carrer, davant la completa passivitat de la policia. Ens vam haver de quedar tancats a casa, sense anar a la feina, i demanar als nostres amics tunisians que ens fessin la compra”, recorda un activista de la comunitat sudsahariana a Tunísia que demana guardar l’anonimat. En un clima de xenofòbia rampant, es van fer fora moltes persones de casa seva, dels seus llocs de treball, i diversos centenars van optar per muntar un campament al carrer al barri de Lac, a la capital, Tunis, on hi ha la seu de diverses ambaixades africanes i d’ACNUR, l’agència de l’ONU per a les refugiades. Els dies següents, alguns estats, com la Costa d’Ivori o Guinea Conakry, van organitzar vols xàrter per repatriar les originàries del país en qüestió que així ho desitgessin.
Al juliol, després d’una onada d’atacs racistes a la ciutat de Sfax, més de mil persones van ser deportades a les fronteres d’Algèria i Líbia i abandonades al desert sense aigua ni menjar
“Vivim una situació de racisme d’estat. Hi va haver propietaris que van expulsar els seus llogaters sudsaharians. No perquè fossin racistes, sinó per la por de les sancions de l’Estat. Aquells dies es va dir que tothom que proporcionés qualsevol ajuda a sudsaharians seria perseguit penalment”, explica Romdhane Ben Amour, investigador del Fòrum Tunisià pels Drets Econòmics i Socials (FTDES), observatori especialitzat en migracions. Des de llavors, per exemple, aquesta comunitat té prohibit pujar als transports públics, inclosos els serveis de furgonetes que uneixen pobles i ciutats, el mitjà més habitual de desplaçament a les zones rurals. En resum, les persones migrades només es poden moure pel país a peu.
Boc expiatori en una situació crítica
Les declaracions de Kaïs Saïed constitueixen un cas paradigmàtic de construcció d’un boc expiatori davant de la greu crisi econòmica i social que travessa Tunísia. I és que la xifra de migrades sudsaharianes no supera les 80.000, és a dir, un 0,6 % de la població d’un país amb 12 milions d’habitants.
Al juliol, es va produir una segona onada d’atacs racistes, però aquesta vegada es va circumscriure a la ciutat de Sfax, la capital industrial del país, on hi ha la comunitat forana més nombrosa. El desencadenant va ser una visita a la ciutat del mateix Saïed. “En un enfrontament, va morir un jove tunisià i la situació es va desbordar. Els dies següents, més de mil persones van ser deportades a les fronteres d’Algèria i Líbia, després que la policia les arrestés arbitràriament, o foren lliurades a ella per grups de joves tunisians, que abans els agredien i robaven”, explica Franck Yotedje, director de l’ONG Africa Intelligence, amb base a Sfax i que proporciona assistència a nouvingudes.
Moltes d’aquelles persones, incloses dones embarassades i infants, van ser abandonades a la seva sort al desert, sense aigua, sense menjar i sense cap protecció contra el sol, amb unes temperatures extremes, que van arribar als cinquanta graus. A més, la policia no va fer cap distinció entre aquelles que disposaven de residència legal o havien estat reconegudes per ACNUR com a refugiades o demandants d’asil. “Fins i tot, tunisianes negres podien ser deportades si no obrien la boca i demostraven la seva situació administrativa”, assegura Ben Amour. Segons fonts militars líbies, almenys una vintena de persones van morir de fam o set al desert en el mateix període que diversos líders europeus van desembarcar a Tunísia per signar un acord de col·laboració en matèria migratòria.
L’antiracisme es mobilitza
“El que han provocat les paraules de Saïed és que emergeixi una realitat latent, que és el profund racisme que hi ha en la societat tunisiana”, sosté Huda Mzioudet, investigadora especialitzada en racisme a Tunísia. “Europa o els EUA tenen avui un problema de racisme i tenen un passat racista, però ho assumeixen, intenten canviar aquesta realitat. Però a Tunísia no és així, s’ignora. I això malgrat que, al món àrab en general, el tràfic d’esclaus va ser més important que a Europa”, afegeix. De fet, el 2018, el Parlament va aprovar una ambiciosa llei contra la discriminació racial, considerada una fita a tot el món àrab. Tot i això, la norma mai no es va arribar a desplegar de manera eficaç, i ara s’ha convertit en un més dels èxits malaguanyats d’una dècada de transició democràtica, des de la Primavera Àrab.
Diverses organitzacions de la societat civil, entre elles el FTDES, van denunciar de seguida als mitjans el discurs “xenòfob” del cap de l’Estat. Van emetre comunicats i fins i tot van convocar manifestacions de solidaritat amb la comunitat migrada negra. El 14 de juliol, diversos centenars de persones es van congregar al centre de la capital amb cartells on es llegia “A baix el racisme, a baix el feixisme!”. “La societat civil n’està farta. Però encara que ens cansem, continuarem lluitant passi el que passi”, ha declarat Saadia Mosbah, membre de l’associació antiracista Mnemty a la publicació InfoMigrants.
El fet d’haver-se significat en la crítica al president Saïed comporta riscos en un estat creixentment autoritari. “Hem patit una campanya de denigració als mitjans per part dels seguidors del president, i amenaces als nostres comptes a les xarxes socials. També de vegades hi ha gent pel carrer que et crida i t’insulta, anomenant-te espia o agent d’occident”, explica Ben Amour. Encara que la seva organització, el FTDES, ja havia estat crítica amb el president tunisià des de l’autocop, ha estat només després del discurs del febrer quan s’han adoptat mesures concretes en contra seva. Per exemple, la presència de membres de l’organització ha estat vetada en alguns actes públics, i sobre elles plana l’ombra d’unes limitacions més grans o fins i tot l’ordre de tancament.
Davant els advertiments públics del govern a tothom que ajudi persones migrades, s’han desenvolupat xarxes informals en l’àmbit local, coordinades entre elles, per proporcionar-los aigua, menjar i altres serveis. Per exemple, faciliten l’ús de telèfons o ordinadors perquè es puguin comunicar amb familiars i amistats dins i fora del país, així com el contacte amb les seves ambaixades per fer-los arribar passaports nous o algun tipus de document identificatiu en cas que els hi hagin perdut o els l’hagin sostret.
“En aquestes xarxes participen persones a títol individual, com és el meu cas, però també organitzacions de la societat civil. Tots fem col·lectes entre els nostres familiars i amics, o entre els seus membres en el cas de les associacions, per fer arribar l’ajut allà on cal”, comenta una jove de Nefta, una petita ciutat situada a un oasi a prop de la frontera amb Algèria. “Encara que anem amb compte, i de vegades organitzem serveis de transport secrets per a migrants, la policia tampoc no ens persegueix amb zel. Aquí tots ens coneixem, i la policia sap qui som els que ajudem”, afegeix l’activista, que prefereix preservar el seu anonimat per qüestions de seguretat. Dotze anys després, la por ha tornat a Tunísia.
Empenta cap al nord
Les agressions i els abusos contra la comunitat sudsahariana han provocat que moltes de les seves integrants hagin decidit accelerar la seva partida cap a Europa. “Al gràfic d’arribades a Itàlia es veu un increment sobtat al març, una conseqüència directa dels atacs. Els passadors es van aprofitar de les presses, i van recórrer a barques en males condicions, cosa que va fer que es disparessin també els naufragis i les morts”, relata Ben Amour. De les 901 persones mortes a les costes tunisianes fins a finals de juliol, segons dades de la policia del país, més de la meitat, unes 460, van perdre la vida entre els mesos de març i abril.
L’assetjament a les persones vingudes del sud i la importància més gran de la ruta migratòria que passa per Tunísia, en detriment la balcànica o l’atlàntica, ara més ben vigilades, explica que el petit país magribí s’hagi convertit en el principal port de sortida en direcció a Europa, desbancant Líbia. Durant els sis primers mesos de l’any, Itàlia ha concentrat el 70 % de les arribades irregulars a la UE, i Tunísia ha estat el principal punt de partida.
En total, 34.761 persones van arribar a Itàlia procedents de les costes tunisianes; des de Líbia, menys de 28.000. El sorpasso no s’ha produït per una caiguda de les sortides des del país veí, centre neuràlgic de la ruta migratòria a Europa els darrers anys, sinó perquè s’han multiplicat les de Tunísia: en el mateix període l’any passat no van arribar a 7.000 sortides, una cinquena part de les d’aquest 2023.
Al juliol, després d’una onada d’atacs racistes a la ciutat de Sfax, més de mil persones van ser deportades a les fronteres d’Algèria i Líbia i abandonades al desert sense aigua ni menjar
Aquests números expliquen el renovat interès per Tunísia dels líders de la Unió Europea, que no han mostrat cap escrúpol davant els mètodes de Saïed, tal com denuncia el FTDES. Un acord segellat el 16 de juliol entre el govern tunisià i la institució europea inclou la concessió de 105 milions d’euros per reforçar les capacitats per controlar les fronteres i 150 milions més de suport immediat al pressupost estatal.
A més, Brussel·les es compromet a desemborsar 900 milions més en ajudes una vegada que Tunísia hagi signat un crèdit amb el Fons Monetari Internacional (FMI) per estabilitzar les seves finances. I és que a les cancelleries europees preocupa que la falta de divises a les arques tunisianes porti el país a declarar-se en fallida, cosa que provocaria que la pròxima onada migratòria fos més potent per què, a banda de gent de procedència sudsahariana, també n’inclouria de Tunísia. Segons diverses observadores polítiques, una de les lògiques de l’acord és que ha permès a Saïed sortir del seu aïllament internacional, que havia augmentat des del febrer per les declaracions xenòfobes i la consegüent onada d’atacs racistes.
“L’acord no és públic, però sabem que Saïed s’ha compromès a una cooperació més gran amb la UE en matèria migratòria. Per exemple, en la identificació de les migrades tunisianes a Europa, i l’acceleració de la deportació a Tunísia”, afirma Romdhane Ben Amour. Tot i això, sosté també que no sembla que Saïed s’hagi compromès a convertir el país magribí en un centre d’acollida per a persones rescatades en aigües internacionals, o de sol·licitants d’asil. Aquest és el desig d’alguns països europeus que no volen aquestes persones al seu territori mentre es tramiten les peticions, però representa una línia vermella per a la societat tunisiana. Així doncs, continuarà sent un somni per a una UE cada cop més imbuïda del concepte de l’“Europa fortalesa” a mesura que ascendeix la força dels partits d’extrema dreta.
