Si alguna cosa ha generat la pel·lícula Barbie (a part d’una recaptació de més de 1.400 milions de dòlars i una campanya de màrqueting mai vista) són expectatives. Moltes expectatives. D’ençà que es van filtrar les primeres imatges de Margot Robbie i Ryan Gosling patinant per Venice Beach, que no vam parar d’especular sobre com seria la nova pel·lícula de Greta Gerwig, directora obsessionada per repensar la feminitat i les relacions familiars, sobretot entre dones.
Si bé tenir moltes expectatives sovint ens porta a decebre’ns, després de veure el resultat final és interessant valorar la capacitat imaginativa que neix d’aquestes expectatives, prenyades de possibilitat. Confesso que jo somiava amb una representació de Barbieland com una utopia matriarcal i abolicionista de la família. De fet, sí que hi ha una mica de tot això en el petit univers rosa i plastificat mostrat a la pel·lícula, però queda ben lluny d’encarnar cap mena d’horitzó revolucionari.
Ja se n’ha parlat molt, de Barbie, i segurament hem d’agrair-li la normalització del feminisme (malgrat que sigui el feminisme blanc i liberal) entre un públic generalista i no necessàriament avesat a la paraula patriarcat. Sí, d’acord, tot això era a costa de la restauració de l’honor de Mattel, empresa estatunidenca de joguines líder al món. No és fàcil fer les paus amb Barbie, en tant que emblema del consumisme xacrós, però ja sabíem què anàvem a veure i, en aquest article, insistiré en el poder emancipador que també podria emanar de Barbieland a través d’una genealogia de ficcions i teories al voltant de la redistribució dels treballs de reproducció social.
Vull inscriure Barbieland en una genealogia d’utopies de ciutats de dones, des de ‘La Ciutat de les Dames’ de la pensadora humanista Cristina de Pizan (Cal Carré, 2022), fins a la ciutat de les guerreres Gerudo mostrada a la saga de videojocs The Legend of Zelda
És innegable el poder que històricament han tingut les ficcions per potenciar la imaginació i la projecció d’altres mons possibles. Des de fa uns anys que ens hem encallat en el realisme capitalista de Fredric Jameson i Mark Fisher, que proclama que és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. Fisher analitzava com les ficcions contemporànies no animaven al qüestionament del sistema, sinó que només reafirmaven la idea inculcada que vivim en el millor dels mons possibles. Estem programats amb aclucalls que ens impossibiliten veure-hi més enllà del que és real, o en acte. I si, a més a més, no tenim a la nostra disposició relats alternatius, utòpics i, sobretot, no apocalíptics, difícilment albirarem una altra concepció de món. Així que, com ens animava Fisher a Comunisme àcid (Manifest llibres, 2023) o Layla Martínez a Utopía no es una isla (Episkaia, 2020), cal recuperar les petites victòries, esquerdes i moments de trencament que han obert la possibilitat de construir quelcom diferent. I és aquí on radica el poder de les ficcions, en eixamplar la nostra capacitat imaginativa i convertir aquesta pulsió en realitat.
Vull inscriure Barbieland en una genealogia d’utopies de ciutats de dones. Des de La Ciutat de les Dames de la pensadora humanista Cristina de Pizan (Cal Carré, 2022), fins a la ciutat de les guerreres Gerudo mostrada a la saga de videojocs The Legend of Zelda.
Amb La Ciutat de les Dames, De Pizan va inaugurar un debat teòric al voltant de la dignitat de la condició femenina. Publicada l’any 1405, l’obra relata la construcció d’una ciutat al·legòrica per a les dones; un nou reialme on tindrien la llibertat d’imaginar i decidir amb autonomia qui es vol ser, com assenyala Georgina Rabassó al pròleg de l’edició no venal de Laie Edicions de l’any 2022. Guiada per les veus de la Raó, la Rectitud i la Justícia, l’autora juga a bastir una ciutat amb fonaments ben sòlids i amb grans dones com a referents. Alguna cosa de tot això adopta el món que trobem a Barbie, amb la creença compartida que els diferents models de nines treballant en camps com les ciències, l’esport o la música han ajudat a crear un món millor (el món fora dels límits de l’illa de Barbieland, el món real i no utòpic). La Ciutat de les Dames va ser el primer relat que es rebel·lava en contra de les definicions predominants que els homes havien fet de la feminitat. En una època on els grans textos d’Aristòtil, Boeci, Agustí d’Hipona, Boccaccio o Plató establien el rol de les dones, Cristina de Pizan proposà un acte d’autodefinició i valorització dels seus sabers.
Un altre dels grans relats utòpics basats en comunitats de dones és el que trobem a la novel·la Terra d’elles (Laertes, 2020), de Charlotte Perkins Gilman, publicada originalment el 1915. Ens presenta un territori on només habiten dones que viuen com a germanes, adoren la Mare Terra i són vegetarianes perquè han eliminat tota violència contra altres formes de vida animal. Núria Sara Miras, a Filòsofes de la contemporaneïtat (Edicions UB, 2023), destaca que tots els espais de la Terra d’Elles són oberts, transitables i comparteixen les tasques domèstiques perquè totes les habitants puguin ocupar el seu temps com els plagui. Miras ho defineix com una “maternitat cooperativa”, on l’evitació de tots els mals “està relacionada directament amb l’abolició de la propietat privada i la regulació de la jornada laboral, que és mínima o inexistent”. Els ideals d’aquesta societat utòpica s’arrelen en les bases d’El manifest comunista (una edició recent a Tigre de Paper, 2020) de Marx i Engels, que defensaven l’abolició de la família burgesa, vinculada a la propietat privada i a la pretensió dels homes de posseir les seves dones.
Barbieland comparteix alguns elements de la ‘Terra d’Elles’, en primer lloc, l’obertura de tots els espais. Les cases de les Barbies no tenen parets i es veuen les unes a altres des dels llits i les cuines. Tampoc no mengen animals, perquè, senzillament, no mengen
Barbieland comparteix alguns elements de la Terra d’Elles, en primer lloc, l’obertura de tots els espais. Les cases de les Barbies no tenen parets i es veuen les unes a altres des dels llits i les cuines. Tampoc no mengen animals, perquè, senzillament, no mengen; però el principi de no-violència també és ben present en el món de nines de Greta Gerwig. Tanmateix, l’element compartit que resulta més destacable és l’absència de desig i d’amor romàntic. A Terra d’Elles les dones tenen filles per partenogènesi, sense necessitat d’un home ni de tenir relacions sexuals. El desig i el plaer semblen inexistents en aquest món, així com ho són a Barbie, on ni tan sols es tenen genitals. A la novel·la de Perkins Gilman serà l’arribada de tres exploradors homes el que significarà la destrucció de la comunitat: quan tots tres es casen amb dones del col·lectiu, seguint les idees del seu univers de l’amor romàntic, és a dir, posseïdor de la feminitat per la força, el clar signe de la masculinitat tòxica. I això és exactament el que passa a la pel·lícula Barbie, que el Ken protagonista desitja posseir la Barbie interpretada per Margot Robbie i, quan descobreix que sota el patriarcat podrà tenir el poder de satisfer el seu desig, decideix desmuntar la utopia matriarcal de Barbieland a cop de cavall (o això es pensa). Les dues accions que transgredeixen l’ordre establert evidencien la fragilitat de les estructures socials i dels sistemes de repartició justos.
Els dos últims casos a comentar mostren dues societats matriarcals en moments de conflicte. L’un és el que trobem en El nom del món és bosc (Raig Verd, 2021), d’Ursula K. Le Guin, on una societat matriarcal amb forma humanoide es rebel·la contra el grup d’humans que ha colonitzat el seu planeta i atura l’espoli de recursos minerals. Amb menys èpica podríem parlar del procés de desprogramació del patriarcat que veiem a Barbie i que culmina amb la presa del Congrés de Barbieland. L’altre cas és el poble de les Gerudo dels videojocs The Legend of Zelda, una ciutat de dones enmig del desert i que engendraran el mal endèmic del regne d’Hyrule: Ganondorf, que esdevindrà Ganon la Calamitat i tornarà eternament per enfonsar el món en les tenebres. Crec que l’esperit guerrer d’aquesta tribu és el que manca a Barbieland: la força de combatre la injustícia més enllà de la seva illa aïllada i utòpica per aconseguir el que ja creien haver assolit: la igualtat per a totes les nenes i dones. És una quimera demanar que una macroproducció estatunidenca ens ofereixi el relat de la revolució o, seguint el lema de la sèrie de manga i anime Utena (1999), que ens mostri el poder de revolucionar el món; de desmuntar els rols establerts que predeterminen què podem arribar a ser (però no per això deixa de ser desitjable).
Aquestes històries narren modes alternatius de viure que ens obliguen a confrontar la nostra realitat amb la ficcionada, a buscar-hi punts en comú i extreure’n tot allò que desitgem canviar del nostre món. Un dels pals de paller d’aquests relats és la inexistència de famílies tradicionals, que connecta amb les idees sobre l’abolició de la família, com ja apuntàvem amb Terra d’Elles i el seu vincle amb les bases del comunisme. Com explica Jules Joanne Gleeson en l’antologia de textos Las degeneradas trans acaban con la familia (Kaótica Libros, 2022) d’Ira Hybris, l’abolició de la família és una estratègia provocativa, però sens dubte positiva, perquè ofereix les claus per a una criança col·lectivitzada i sistemàtica. Aquestes comunitats utòpiques no hi són per aplicar-les al peu de la lletra, sinó per escapar de la realitat asfixiant i monopolitzada per una única forma de conrear l’amor i les cures. No construirem mai models alternatius i sostenibles de societat si abans no els podem pensar. És aquí on radica el poder ocult d’utopies com Barbieland, en deixar-nos imaginar altres formes de viure juntes.
