Marxista fins a la medul·la, Elías Taño (Tenerife, 1983) ha esdevingut un referent de l’art gràfic. Amb tres colors i poques línies, exposa i resol complexes situacions socials. Establert a València, l’obra de Taño explica anècdotes trasbalsadores de persones que comparteixen amb ell experiències de vida quan se li apropen mentre pinta murals en llocs on s’ha viscut episodis de repressió i resistències. “Per a molta gent, la reparació històrica també exigeix veure públicament el que tenien amagat a la memòria”, explica. La seua obra ha sofert diferents episodis de censura, com ara el sonat cas dels murals en solidaritat amb les joves d’Altsasu que va pintar en 2018 a València i Sagunt, però no ha deixat de posar el seu treball al servei de multitud de causes obertament anticapitalistes, internacionalistes i antiracistes.
Quin impacte o transformació social busques quan polititzes el dibuix?
Partisc d’un desassossec amb el fenomen de la creació i l’art. Tota la societat ha anat allunyant-se del fet polític, també els i les artistes. Implicar-se en el que és polític pot jugar a la contra en l’àmbit professional i, en conseqüència, dificultar que et pugues guanyar la vida dignament. Però jo ho faig perquè m’interessen els imaginaris que podem construir mitjançant tota classe d’art polític (música, literatura, teatre, poesia…). En l’actualitat, sentim que som poques, que som xicotetes i que no podem canviar les coses, però l’art té un poder catalitzador: de sobte, amb un cartell, un mural o una il·lustració arribes a moltes més persones i el missatge genera menys rebuig automàtic. Des de l’art i la cultura es pot fer tot més transversal i els debats en l’àmbit ideològic són més interessants socialment. En el terreny pràctic, amb els anys he acabat en una posició de propaganda. No és una bona estratègia comercial, però sí que és una reacció a l’equidistància general que percep en l’art. A mi em sembla bastant més interessant denunciar i qüestionar-me les coses que passen. Entenc que hi ha persones que no ho facen, perquè ja no estem al món de la guerra freda, però també em fa pena i em resulta al·lucinant que hi haja artistes que s’allunyen de tots els problemes que hi ha al nostre voltant. És una expressió més de l’individualisme regnant.
Aleshores, fas art o propaganda?
Pots fer art polític com el fan Banksy o Escif: amb molta poesia, ironia i sentit de l’humor, amb un llenguatge molt subtil i potent. Però jo no tinc aquesta poesia, per això faig art polític en format propaganda. Per exemple, si parlem de la Comuna de París, a mi m’eixirà parlar de la violència, de gent amb els punys en alt, de banderes negres i d’una ciutat destruïda. Segurament no és gens poètic veure les institucions esfondrant-se i policies morts. Aquesta perspectiva no és que em faça millor que altres persones, al revés, en realitat ho visc com una limitació. Fa temps vaig intentar dibuixar de manera més agradable, més bonica, alegre i acolorida, però me’n vaig acabar allunyant i reafirmant-me en el que faig ara, malgrat que em puga causar dificultats.
Amb qui et comuniques amb el que fas?
M’ho he preguntat molt últimament. Quan em conviden a pintar a algun lloc, mai em posen restriccions respecte al discurs, però sí que pressuposen que faré una peça amb valors compartits i que m’adreçaré a tota la comunitat. Però què passa si la comunitat és de dretes, protaurina, masclista, racista i té una sèrie de valors que no compartisc? Em sentiria un traïdor amb mi mateix pintant una cosa equidistant. La meua conclusió és que a la gent de dretes no l’he de convéncer de res. Em dirigisc a la gent que lluita, dibuixe la gent que creu en un altre món possible. Veure’s representat o compartir imaginaris en un mural o en una publicació els dona força per a continuar lluitant. El poder catalitzador de l’art em sembla interessant per a fer política i establir diàlegs. La crítica que em fan és que “sempre pintes per als convençuts”. I sí, és cert, però els convençuts necessitem art. Perquè, si no, què fem? Ens posem a consumir art que no qüestione res, que siga formal i estètic? Fa molt poc he arribat a la conclusió que vull parlar als meus parells. No vull caure en l’error de la socialdemocràcia d’esquerres i no vull tenir el complex de governar per a tothom. Cal governar per a la classe treballadora, per a la gent que vol un canvi profund en les estructures i les relacions socials.
Queda clar qui són les teues amistats. Però qui són els teus adversaris?
Serien les persones a qui genera ràbia el que faig. No és que vulga molestar-les, sinó que m’interessa obrir certs debats que sé que respondran amb violència. Cal pegar la volta perquè no guanye sempre el relat únic. Per mi, ací està la clau de parlar amb aquesta massa conservadora de la societat, com ara la gent que pensa que parlar en èuscar és estar a favor de la lluita armada. Davant de la confrontació, no fuig ni busque els grans consensos; busque incidir en el conflicte. Em sembla bé mediar en els dissensos, però des de l’art m’interessa obrir aquests desacords i afrontar-los.
Banksy, Escif, Blu… Què opines de l’anonimat d’algunes artistes de carrer? Creus que és part del negoci?
“En el procés de pintar els murals sempre em diuen coses, a favor i en contra, hi ha certa tensió quan fas coses al carrer i això m’agrada molt ”
Crec que no. Aquesta opció és una decisió personal, que en el seu moment, segurament va tindre motius legals. L’entenc com una decisió política per a mantindre certa marginalitat respecte a l’obra i a la persona. Per mi, l’anonimat com a pràctica pot ser molt intel·ligent, per exemple, per estalviar-te problemes legals i per motius de seguretat. Quan vaig pintar els murals d’Altsasu a València i a Sagunt, vaig rebre amenaces de nazis, em van reconéixer pel carrer diverses vegades i vaig haver de passar temps sense eixir de casa. Després tot va passar, però encara ens exposem a eixes situacions cada dia i acabem seient als bars sempre mirant a la porta, com diu Miquel Ramos al seu llibre [Antifascistas, Capitán Swing, 2022]. Realment vaig començar en aquest món perquè m’encanta dibuixar on siga i perquè, per damunt de tot, m’agrada la política i després l’art. Jo comunique i dibuixe per política. Crec que, des del principi, he funcionat a cara descoberta perquè tampoc em sent artista mural ni dibuixant. Autodenominar-se “artista” remet a “algú especial”. En tot cas, reivindique ser artista i de classe treballadora, i això no té res d’especial: t’alces a les set del matí i treballes fins a les sis de la vesprada per a pagar les factures.
Quins elements creus que fan que sigues un perfil tan atractiu?
A mi m’agradaria seduir a través de l’art, en tant que és polític i explique causes col·lectives. Però la tècnica no em preocupa tant, segurament perquè em sent intrús en aquest camp, ja que no vaig estudiar Belles Arts, ni tampoc em guanye la vida amb l’art. Tinc un treball que no té res a veure amb aquest ofici, però és la ferramenta que em possibilita fer art polític. Igualment, soc conscient que, a banda dels aspectes polítics, el vessant estètic també pot resultar atractiu. En la meua estètica reivindique tots els referents d’on agafe els recursos i amb els quals he construït una forma pròpia de treballar: el cartellisme cubà, el muralisme xilé i mexicà o la producció soviètica, entre d’altres. També em trobe amb una limitació molt gran perquè no sé dibuixar d’una altra forma, però estic còmode. Al principi, volia agradar a tot el món i incidir en els grans debats, però, justament, treballant, he vist poc de debat, perquè a la dreta no li agradarà el que faig, ho destruirà i s’acabarà el debat. En el procés de pintar els murals em diuen moltes coses, a favor o en contra. Sempre hi ha certa tensió quan es fan coses al carrer i això m’agrada molt.
Dialogues amb les parets i confrontes el sistema, però, com tothom, estàs dins del sistema. Com trobes l’equilibri per a criticar-lo sense sostindre’l?
Per mi, la consigna és la de Lenin: “cal estar en tots els estaments del poder”, però amb la condició de no renunciar als teus principis revolucionaris. Aquesta és la meua taula de salvació perquè ningú fagocite el que faig. El meu discurs no tindrà mai una condescendència amb cap mercat artístic. Primer, perquè no visc d’això; segon, perquè no renuncie a uns valors, i tercer, perquè en l’àmbit personal i artístic m’esforce a ser coherent amb el missatge i la meua pràctica política. Si desvincules la vida política de la vida professional, et va molt millor en l’aspecte material i aleshores pots sustentar la vida dignament. Aquesta decisió, per descomptat, em causa molts mals de cap, bàsicament perquè no em puc dedicar només a l’art i m’encantaria.
Has deixat de pintar al centre de València. Els murals poden contribuir a processos de mercantilització de les ciutats?
Sí, cal tindre molta cura. No vull ser moralista, però el mercat et pot fagocitar. Existeix la tendència mundial de rehabilitar zones abandonades o vulnerables i transformar-les a través de l’art, usant la crítica social per a traslladar missatges positius a la comunitat. Trobe legítim voler mercantilitzar-se com a artista per millorar les condicions materials de vida, però evite pintar al centre perquè, malgrat que no em sent responsable de la gentrificació ni la turistificació, hi podia contribuir. Té un cost elevat, però hi ha formes d’evitar entrar en el joc de la mercantilització.
Quin és el paper de les artistes gràfiques en el context polític i social actual? Venen temps de més censura?
El que ens passe als artistes és el que menys em preocupa. Sabem que, a qui més impactarà el nou context polític és a les més desfavorides. Respecte de l’art, a hores d’ara hi ha molta gent dient: “ara més que mai, cal que els artistes es polititzen molt més”. I jo pense: però si la meua fam ja està molt polititzada! M’he mostrat molt crític amb les propostes dels governs del canvi, perquè justament el que han fet és despolititzar-ho tot. Sé que no són el meu enemic a batre, perquè jo estic en contra de la dreta més reaccionària, però durant aquests darrers vuit anys no han fet cap autocrítica. Han volgut governar per a tothom i això no és possible. La meua opinió és que s’ha de governar per a la classe treballadora, per a qui menys té, per a la gent que ho ha tingut tot en contra. Continuaré dient el mateix, perquè mai he estat condescendent amb la socialdemocràcia: estaré allà, coste el que coste, per a okupes, grups antirepressius o moviments veïnals, conscient que seguiré sent objecte de més repressió que altres artistes. En el nou context, serà molt interessant veure com reaccionen: què passarà quan pintem al carrer? Què passarà amb la falla de l’ajuntament de 2024 que fa Escif? No crec que s’atrevisquen a censurar-la, però el pitjor escenari possible és l’autocensura. Com a artistes, tenim el privilegi de l’altaveu i tenim la responsabilitat de no autocensurar-nos prèviament. Qui intenta mediar en un conflicte i cau en l’autocensura, en lloc d’enfrontar-se a una situació, perd l’oportunitat d’avançar.
Per quines raons València despunta com a bressol d’il·lustradores, de l’autoedició i de propostes d’intervenció mural?
“Com a artistes, tenim el privilegi de l’altaveu i la responsabilitat de no autocensurar-nos. Qui ho fa, enlloc d’enfrontar una situació, perd l’oportunitat d’avançar”
M’agrada molt València perquè, en el camp de l’art, ningú ha de demostrar res a ningú en comparació amb altres ciutats més grans on sí que hi ha certa pressió per voler sobreeixir. Ací he conegut l’ambient més sa i col·laboratiu de l’Estat espanyol. Crec que hi ha un clar context de no competitivitat a causa del caràcter de la gent, que no és massa difícil, del clima i perquè tenim assumit cert paper de “provincians”. Aquesta és la nostra sort i des d’ací ixen coses precioses. Però clar, a diferència de València, si triomfes a Barcelona o Madrid, ja et coneixen a tot arreu. Per contra, ací hi ha dinàmiques conjuntes i col·lectives entre les persones que fem art polític, perquè la ciutat és xicoteta i ens coneixem totes. També està l’Associació de Professionals de la Il·lustració Valenciana (APIV) que, si l’entenem en tant que sindicat, és un òrgan cabdal. Hi ha molt poques persones que viuen dignament només d’això i en general crec que hi ha una falta de consciència de classe, en tant que autònoms. Vas pel teu compte i et creus empresari. L’APIV té un paper molt decisiu si volem fer d’això un ofici perquè defensa els nostres interessos. També no note excessivament els salts generacionals a l’hora de relacionar-nos. De fet, quan vaig arribar a València, em vaig formar amb gent més major que em va acollir i em va ensenyar l’ofici.
Com has gestionat emocionalment els episodis de censura, repressió i de sobreexposició mediàtica?
Més enllà de les trobades amb nazis, el pes de les amenaces o la vandalització de murals, no he tingut grans problemes. La solidaritat m’ha salvat i m’ha ajudat a superar molts episodis i sobretot a comprovar que s’organitza la resposta davant de qualsevol agressió. El que més desassossec m’ha produït és la sobreexposició en xarxes socials i la imatge que s’hi projecta. Allí tot se sobredimensiona i tergiversa. En realitat, la meua vida professional és molt fràgil, en l’aspecte material i, per sort, tinc una xarxa molt ampla que em dona suport i on trobe aliances. Existeix la idea que, si per xarxes socials es veu que un artista fa moltes coses, vol dir que li va bé, però és justament al contrari. La gent a qui li va bé fa poques coses, la resta estem navegant en una precarietat galopant i nedem en la subsistència quotidiana. Estem tota l’estona fent i desfent i les nostres condicions materials no milloren. I no ho dic per la promesa neoliberal de “si t’esforces, tot t’anirà millor”. També tenim dret a viure sense luxes, però dignament, perquè som bons professionals.
