Clara Peya (Palafrugell, Baix Empordà, 1986) sempre diu que no vol explicar les seves cançons, que cadascú les ha d’interpretar a la seva manera i que el significat que els hi dona ella ha de quedar en el secret davant d’una mar immensa de possibles i subjectives versions… Tanmateix, avui tinc tretze àudios en una conversa via mòbil explicant-me els tretze temes que interpretarà aquest dimecres 15 de novembre a la Sala Paral·lel 62, en el marc del 55è Festival de Jazz de Barcelona, que servirà de carta de presentació del seu tretzè àlbum: corsé (Vida Records, 2023).
El col·lectiu que acompanyarà a Clara Peya –si bé ella puntualitza que són ja família– en aquesta actuació està format Adri González als teclats i sintetitzadors i Didak Fernández a la bateria i percussions, equip amb el qual ha produït l’àlbum. Interpretant les tretze veus d’aquest expressiu treball, també comptarà amb Aina Zanoguera i Carmen Aciar. La vetllada que, a més, gaudirà de convidades especials que han col·laborat en l’àlbum com els músics Ferran Palau i Àlex Serra, les ballarines Lorena Nogal i Kiko López i un cor format per figures com Judith Neddermann o les Sey Sisters. Repassem amb la compositora i intèrpret cadascuna de les parades d’aquest viatge en l’introspectiu món de Clara Peya tot i que, un cop més, prefereix deixar a lliure interpretació el seu propi Corsé.
“Sota les dents”, amb Leo Rizzi. “És un tema que em remet a la nit, té una producció molt nocturna. Un tema molt rodonet, té tot el sentit del món que inicïi el disc perquè diguem que és el més jove pel que fa a significat, una miqueta naif. La lletra parla de tu contra el teu cos, com ens boicotegem per culpa de tots els mandats socials que ens oprimeixen”.
“La lletra de ‘Sota les dents’ parla de tu contra el teu cos, com ens boicotegem per culpa de tots els mandats socials que ens oprimeixen”
“Cerebralmente”, amb Ede. “Una de les coses que m’agrada més d’aquest tema és que els bombos són legüeros i, en una producció tan electrònica, li dona aquesta forma més orgànica. Parla de poder sortir de la teva ment, parar el cap. M’agrada molt que tingui una outro on el piano es menja l’electrònica, aquesta va desapareixent i el piano va agafant força… És com si volgués dir que en algun moment pot arribar a la calma”.
“Abrir la luz”, amb Momi Maiga. “Tornem una mica al tema del bucle mental de l’anterior cançó. La part de producció de la veu està supertreballada, a moments em remet a Bon Iver, i la veu de Momi Maiga em sembla espectacular. Parla també de què el més senzill és molt més gran i molt més fort que el més complex… un petit gest pot ser tan significatiu…”.
“Les flors”, amb Marina Herlop. “A l’entrar la Marina Herlop, la producció també està una mica adaptada i pensada per ella i la seva manera d’explorar la veu… és una declaració real i un sincericidi sobre la impotència de no poder ser una flor. Una flor, per mi, són totes aquestes noies, no només amb cossos normatius, amb una bellesa hegemònica, però també amb actituds servicials, representant el que s’espera d’una dona: submisa, curosa, callada, atenta, simpàtica, cautelosa… per mi les flors són això”.
“Maldita imagen”, amb Albert Pla. “És una cançó que, a mesura que la vaig escoltant em va guanyant, conquerint. Parla del pas del temps i de que no ens ensenyen les virtuts que té fer-se gran. Les pèrdues d’envellir no haurien de tenir importància perquè, en realitat, estàs guanyant en experiència, en saviesa, autoestima, estàs guanyant en moltes coses, però et posen la imatge a davant… i caiem de quatre potes. És la lluita amb el pas del temps: com més lent vols que passi més de pressa passa. Que l’Albert sigui la persona que canta, té molt sentit, també perquè és una persona políticament incorrecta… i això ho fa encara més interessant”.
“Una flor, per mi, són totes aquestes noies, no només amb cossos normatius, amb una bellesa hegemònica, però també amb actituds servicials, representant el que s’espera d’una dona: submisa, curosa, callada, atenta, simpàtica, cautelosa…”
“Hija del silencio”, amb Iris Deco. “Parla de què el silenci no canvia res. Quan tu amagues coses, les has de canalitzar…quan no pots expressar-te, necessites l’evasió. Parla de l’evasió, de la festa. La veu de l’Iris Deco em travessa l’ànima. Diguem que és una de les cançons més dolces del disc, potser menys arriscada pel que fa a la producció i també una cançó que ja li queda bé estar més despullada… Només amb un piano ja funcionaria”.
“Estat salvatge”, amb Alex Serra. “Doncs un tripi. Un viatge molt instintiu, molt connectat… com l’Alex. És això de quan trobes el plaer en alguna cosa i l’explotes fins al fons. Connectar-se amb el més essencial”.
“‘Vientre seco’ parla de la impotència de no ser allò s’espera que siguis, en aquest cas, quan no pots ser la família que s’espera; crec que la feina rau a treballar ser qui ets i no en aprendre a ser una altra persona, perdem molt temps intentant aconseguir ser diferents”
“Vientre seco”, amb Maren. “Parla de la impotència de no ser allò s’espera que siguis. En aquest cas, quan no pots ser la família que s’espera. Jo ho he fet a partir d’aquí, però en realitat parla de la impotència que genera tota l’estona voler ser qui no ets. Crec que la feina rau a treballar ser qui ets i no en aprendre a ser una altra persona, perdem molt temps intentant aconseguir ser diferents”.
“El tall”, amb Ferran Palau. “La traïció, la ferida, allò que fa mal, allò que pots fer si vols i has de decidir si fer-ho o no, utilitzar el poder d’una forma que fereix. Un dels meus temes preferits del disc, crec, on les paraules són molt crues i estan molt ben dites, Ferran Palau té aquest art de dir. És un tema molt senzill quant a producció, molt minimal, profund”.
“Ángel caído”, amb Anna Ferrer. “És un homenatge a totes aquelles mares que han perdut un fill perquè aquest no ha sabut o no ha pogut adaptar-se a un sistema com el que tenim i ha optat per la via de marxar, ha decidit que no volia estar més aquí, a través d’un suïcidi directe o indirecte… En aquest cas el focus no està en la persona que se’n va sinó en la persona que es queda. Una producció arriscada, un tema molt cru, però també amb esperança”.
“El plor d’un cavall”, amb Pol Batlle. “El Pol Batlle és una persona especial, amb carisma, diferent, genuí, per mi és molt interessant. Els cavalls no ploren, però si compten amb la incondicionalitat de l’estima d’un animal, l’instint, la connexió de qui és, el que necessita… ens fa pensar en el poc connectades que estem nosaltres. Aquí la producció se’n va més cap a artistes com Patrick Watson”.
“‘Ángel caído’ és un homenatge a les mares que han perdut un fill perquè aquest no ha sabut o no ha pogut adaptar-se a un sistema com el que tenim i que no volia estar més aquí, a través d’un suïcidi directe o indirecte”
“Alta traïció”, amb Salvador Sobral. “Salvador era l’única persona que veia capaç de cantar un tema així. És un tema molt difícil de cantar, potser és el tema que a mi m’agrada menys del disc (pel que fa a lletra i la melodia) però hi ha un curro de producció brutal amb traces de Stromae, salvant les distàncies… El salvador ho canta molt bé amb un català molt curat, això també m’agrada: posar a cantar en català a persones no catalanes i cantar castellà a persones no castellanes. El tema és víscera, és enfado, és la cançó menys profunda de disc”.
“Nana para mi”, amb Sílvia Pérez Cruz. “És el meu tema preferit, el canta la Sílvia Pérez Cruz que també és la meva cantant preferida del món (sóc poc original… però és una bèstia). Parla del suïcidi i, en aquest cas, sí que parla en primera persona, algú que des d’un lloc conscient diu que no vol estar aquí, no li compensa, no li agrada i dormir és l’única via. La producció és més Billie Eilish. Totes les referències musicals són coses que oloren no que s’imiten perquè l’àlbum té coherència en si mateix… M’agrada acabar un disc amb un cor perquè té veure amb el col·lectiu, té a veure amb cuidar-se”.
