La idea que Concepció ha de mirar cap al riu, fa més de 130 anys que sona en els discursos de l’Estat xilè i de les seves elits. La seva mirada obvia que aquesta ciutat, de fet, ja hi mira, cap al riu Bío Bío, un dels més importants del país. Fa més de 130 anys que es va començar a construir, fins a consolidar-se, el territori que avui dia és Aurora de Xile. Un procés que ha estat paral·lel a l’expansió urbana del centre de Concepció, iniciada a principis de segle, i que ha comportat, entre d’altres, construir el pont Chacabuco, més recentment anomenat Puente Bicentenario Presidente Patricio Aylwin Azócar.
És una via que passe per damunt de la població d’Aurora per connectar de manera directa una vora del riu Bío Bío, on sol habitar-hi població enriquida, amb el centre de Concepció, on moltes d’aquestes persones hi treballen o tenen negocis propis. El Bío Bío, un curs d’aigua de 380 kilòmetres de recorregut —quasi la mateixa distància que hi ha de Barcelona a València—divideix la ciutat de Concepció i algunes comunes com Sant Pedro o El Venado, que acullen cases luxes. “El pont no soluciona els problemes de trànsit de Concepció, com les autoritats han dit, sinó que serveix per connectar la zona de la ciutat on viuen les elits amb la zona on tenen els seus negocis”, remarca Priscila Hernández, presidenta de la Junta Veïnal d’Aurora de Xile.
A principis del segle XX, Concepció va començar a experimentar un procés d’industrialització, que va dur-hi a treballar i viure molta gent, sobretot, del sud de Xile. La delimitació de la ciutat amb el riu ja estava marcada per l’estació de ferrocarrils construïda el 1873 i per la línia ferroviària. Per això, els primers assentaments a la vora del riu foren palafits on el riu passava per baix. “Moltes vegades, si el cabal del riu pujava, s’emportava les cases i la gent les tornava a construir, per això la història de l’Aurora, des dels inicis, està marcada per la resistència de la gent”, relata Hernández.
Els anys 90 estan marcats per la resistència de la població d’Aurora davant el programa del Govern xilè Ribera Nord, dirigit a vendre terrenys al sector privat per tal de desenvolupar-hi projectes immobiliaris
La brossa que llançava la ciutat anava a parar a la vora del riu. I el mateix va ocórrer arran dels terratrémols de 1939 i 1960. Enderrocaments i deixalles van anar conformant el terreny que Aurora és ara. La pràctica i l’experiència col·lectiva vinculada a l’“emplenament del riu” defineix, de fet, la pertinència i l’arrelament al territori fins avui dia.
“Tot el que hi ha a Aurora ho va construir la seua gent; mai va haver-hi intervenció estatal per a res, ni per l’enllumenat, ni el clavegueram, ni l’aigua potable ni els carrers”, remarca la presidenta de la Junta Veïnal. Fins a la dècada dels 80, tot el món va pagar contribucions a la municipalitat per viure a Aurora. Però mai qui visqué allà tingué títol de domini dels terrenys.
La dècada dels 90 està marcada pel procés de resistència de la població davant el sorgiment del programa Ribera Nord, la proposta del Govern xilè per desenvolupar processos de renovació urbana a la costa riberenca de Concepció. Es tractava d’un sistema de finançament basat en la venda de terrenys al sector privat per tal de fer-lo participar en el desenvolupament de projectes immobiliaris. L’acció governamental al territori es va traduir en l’expropiació i control de més de 8.000 m² de terrenys del SERVIU (Servei d’Habitatge i Urbanització de la Regió del Bío Bío), així com dels terrenys de Ferrocarrils de l’Estat. Poblacions assentades al voltant del territori de l’Aurora van acabar-ne expulsades.
Expulsió de població en nom del pont del “progrés”
El 27 de febrer de fa més d’una dècada, del 2010, és recordat a Xile com el dia en què el país fou sacsejat, de nord a sud, per un terratrémol amb una magnitud de 8,8 MW. És considerat el segon més fort de la seua història.
La intendenta Jacqueline van Rysselberghe indicà a les persones que habitaven l’Aurora que es presentaren com a afectades. “Havíem de signar un document que diguera que les nostres cases havien caigut i, suposadament, ens en donarien altres de noves, però a nosaltres no ens havia passat res”, explica Hernández. Amb la urgència del terratrémol, es va iniciar la construcció del Pont Chacabuco i, continua explicant Hernández, és quan comença “una lluita territorial forta”. “L’excusa de l’Estat per traure’ns d’ací era que impedíem el progrés i el pas del pont”, afirma.
“L’excusa de l’Estat per traure’ns d’ací era que impedíem el progrés i el pas del pont”, afirma Hernández
Després de deu anys, les obres encara estan per finalitzar. Sota el Pla Integral de Regeneració Urbana i Habitacional de l’Aurora de Xile —posterior al projecte Ribera Nord—, es van fixar les bases i alternatives en termes de millora de les condicions de vida de les pobladores del territori. Com detalla Constanza Vergara , que forma part de l’Equip Tècnic, estableix el reconeixement històric de la població i planteja “excepcionalitats que han fet que l’Aurora es puga mantindre ací”. Tanmateix, el pla va expulsar 200 famílies de la zona per la qual havia de passar el pont.
Les reubicaren al complex habitacional CNT Angol —fora del territori aurorí— i construïren les Illes urbanes M1 i M2. Però encara queden 200 famílies més pendents de ser reubicades, en un projecte al qual no se li ha donat continuïtat. “Fa set anys que vivim un abandó total i sistemàtic”, denuncia Hernández, una de les afectades per l’espera d’un projecte habitacional que no s’ha concretat i que, denuncia, “del que l’Estat encara no ha donat resposta”.
Priscila Hernández és una de les persones a l’espera d’un projecte habitacional que no s’ha concretat i que, denuncia, “del que l’Estat encara no ha donat resposta”
A més, va ser un procés amb una càrrega emocional gran dins de la població. “Vam viure amb molta tristesa i dolor veure la marxa dels veïns i com les seues cases anaven enderrocant-se; el barri mai ha tornat a ser el que era”, explica Hernández. Aquest trencament intern també va estar present en les famílies que marxaren, ja que les noves cases no comptaven amb les dimensions ni l’espai al qual estaven acostumades a viure. “Algunes tenien animals i horts que van haver d’abandonar i això canvià radicalment les seues formes de vida; l’Estat ho va reduir tot a menys de la meitat”, explica.
Una altra de les conseqüències va ser la fragmentació de la població i l’abandó del territori. Es va tardar més d’un any en netejar-lo i, fins avui, els terrenys buits no es poden utilitzar. SERVIU, una vegada destruïdes les cases, va cavar diversos solcs de més d’un metre de profunditat a terra, que també s’inunden amb la pluja, hi creixen males herbes i a més la gent hi deposita brossa a l’interior.
Alternatives habitacionals aturades
El Pla Integral inicial per a l’Aurora està aturat. Va ser modificat durant el govern de Sebastian Piñera i la nova proposta només preveia donar solució habitacional a 130 famílies. Des de l’Equip Tècnic de l’Aurora de Xile, afirmen que aquest pla “ni tan sols s’assembla al projecte original”. Reconeixen que ofereix solucions a un nombre reduït de persones del total de 200 famílies del territori. Per això, exposen que no es pot implementar un projecte que no respon ni a la quantitat de terreny ni de famílies que hi ha. “No entenem com es pot planificar així la ciutat: posant un tros de població urbanitzada a un costat i sense urbanitzar a l’altre”, afirmen des de l’Equip Tècnic.
Des de l’Equip Tècnic de l’Aurora de Xile reconeixen que el pla previst ofereix solucions a un nombre reduït de persones del total de 200 famílies del territori que ho necessiten
A mitjan novembre, dues setmanes després que s’anunciara que OHLA, empresa de construcció espanyola, serà l’encarregada de construir la tercera etapa del Pont Bicentenari, la població d’Aurora de Xile va comunicar la conformació d’una taula de treball intersectorial amb el Govern. Demanada per la població, aquesta taula té previst rendir comptes del que es fa dins del territori a cada ministeri i veure els efectes dels projectes que porten a terme al territori.
Entendre el territori íntegrament
El Club Huracà, el Col·legi Santa Catalina i la Fàbrica de Panys, són els tres llocs principals que donaren pas a la configuració social i urbana del territori i que consagraren l’Aurora com a assentament informal i, amb el pas dels anys, permanent.
Per exemple, l’edifici neoclàssic on s’ubicava la fàbrica, encara es manté a peu dret i està declarat lloc històric patrimonial. Entre les propostes de la població es troba establir-hi un espai comunitari de reunions i un museu d’història de la Ribera del Bío Bío.
També, el Club Huracà, a més de ser un centre esportiu, conforma el centre de la població i part de la seua identitat. Fou fundat com un club social i esportiu el 1939. Des d’ençà que ha estat el lloc de trobada i socialització entre famílies pobladores de la zona i de la resta de Xile. Camilo Emilio Figueroa té 76 anys, el seu pare fou un dels fundadors del Club Huracà i el que ell recorda és la unió i familiaritat que caracteritzava aquest espai.
Per a la població de l’Aurora és important conservar un lloc obert on practicar esport perquè, com apunta Hernández, “a les poblacions oblidades pren força el narcotràfic i la delinqüència, i l’esport esdevé una manera per la xicalla de sociabilitzar i poder eixir de l’estigmatització”.
“Tot el que s’ha anat construint al voltant de la població, com ara un teatre, un centre comercial o el pont mateix, està pensat per a la vida a la gran Concepció”, critica Camila Barraza, membre de l’Equip Tècnic de l’Aurora
Camila Barraza, membre de l’Equip Tècnic de l’Aurora, remarca també la necessitat que les solucions per aquest territori passen per “pensar la població en totes les seues dimensions”. És a dir, no tan sols en termes d’habitatge, sinó d’infraestructures per a la població. “Tot el que s’ha anat construint al voltant de la població, com ara un teatre, un centre comercial o el pont mateix, està pensat per a la vida a la gran Concepció”, critica Barraza, alhora que remarca que calen instàncies que “tinguen en compte la vida ací”: la vida esportiva, cultural, patrimonial i el reconeixement històric.
“L’Aurora és una disputa d’hàbitat popular enfront de l’urbanisme; és un dels llocs que ha resistit a l’arribada de la planificació urbana amb les idees del Nord i la idea de grandesa, que es contradiuen amb les formes de vida pròpies del territori”, afegeix Barraza, per qui és una mostra del xoc entre les polítiques de planificació de les ciutats i “el dret a existir i persistir” d’algunes comunitats.
