Família Fracàs és un dels grups de la nova fornada del punk en català. Aquest trio de Terrassa s’allunya de l’estil folk que havien treballat alguns dels seus membres en un projecte anterior, Sigelpa, per endinsar-se en una sonoritat més pop-punk. Ara estrenen el seu segon disc, Passaport enlloc, que han pagat, segons que afirmen, “gràcies a ser més llestos que Spotify”. Intentarem esbrinar com.
Passaport enlloc va d’acceptar la frustració?
I no només aquest disc, Família Fracàs és un grup que neix de la frustració, és una unió de descontents. Per molta gent som fracassats que van tirant, però la seva vida no ens interessa. Aquí ens ho fem tot nosaltres. Si volem alguna cosa ens la construïm. No entrarem en el seu joc de ser esclaus per poder subsistir, o tenir fills perquè algú ens pagui la pensió. Expropiarem a qui ens explota per poder viure tranquils. No pensem seguir quiets esperant que algú em doni permís per a fer res. Do it yourself. Això és Família Fracàs.
Va lligat a fer-se gran?
Potser sí. Ja no tenim temps ni edat per quedar-nos asseguts. Els anys ens han ensenyat que ningú ens regalarà res, i estem sortint a buscar el que és nostre.
A la cançó “Punk Rock Sostenible” expliqueu com us aprofiteu d’Spotify per pagar la gravació d’aquest disc. Com se us acudeix la idea?
“Vam llegir que Spotify col·locava cançons pròpies a les llistes més escoltades perquè una part dels royalties que reparteixen cada mes entre els músics els tornés a ells mateixos. I vam dir, ‘si home!'”
La idea ens la van ensenyar ells mateixos! Vam llegir una notícia que explicava com Spotify col·locava cançons pròpies a les llistes més escoltades perquè una part dels royalties que reparteixen cada mes entre els músics els tornés a ells mateixos. I vam dir, “si home!”.
Hi ha una crítica implícita a la indústria musical?
Hi ha crítica implícita, però ens interessa més fer propostes. Ja ens vam queixar molt a Problemes del primer món [el seu primer disc]. Aquí volem proposar solucions i contraatacs, i l’expropiació és una d’elles.
Podeu explicar res de com ho vau fer?
Nosaltres només vam posar unes vaques a pasturar…
Us ha portat conseqüències, fins ara?
De moment no, però vam publicar la cançó fa només tres setmanes… Quan ens en porti seràs el primer de saber-ho! Sempre podem dir que era una deixa del nostre avi Florenci.
En això heu buscat inspiració en figures com Enric Duran?
“Enric Duran és un dels molts exiliats d’aquest país, però menys famós. Desafiar els bancs no és tan ‘trendy’ com desafiar la unitat d’Espanya…”
Totalment! Va demostrar que a vegades es pot fer justícia des de baix aprofitant les escletxes del sistema. Ells ens estafen per totes les vies, legals i il·legals. Nosaltres hem de ser més enginyosos perquè no fem les normes. Un altre dels molts exiliats d’aquest país, però menys famós. Desafiar els bancs no és tan trendy com desafiar la unitat d’Espanya…
És legítim fer apologia del robatori com feu a “Roba, amiga”?
Des que hem començat a parlar del robatori que veiem un tabú molt gran, com amb la violència. És clar que la violència és lletja, igual que el robatori, però quan hi ha un pacte de no agressió entre un poderós i un feble, i el poderós el trenca, ens sembla perfectament legítim que el dèbil respongui amb la mateixa moneda.
Quin ús doneu a l’humor o l’excentricitat en les cançons?
No som utilitaristes. Som absurds i ens surt així. Hi ha qui diu que amb l’humor se suporten millor les desgràcies… Potser és això? No se sap. El que sabem és que el panorama està ple de grups que sembla que no riguin mai.
El single que heu triat per llançar el disc és “Treballar és de pobres”. Hi dieu que “ens hem deixat enganyar”. Per què?
Els diners són un permís. Com a l’escola. Són literalment un paper firmat. Un senyor en un despatx del Banc Central Europeu et signa una autorització que diu que “aquest mes tens 1.000 euros de vida”, o “tens permís per cobrir aquestes necessitats, però aquestes ja no”. Doncs foteu-vos tu i els teus permisos. No et devem lleialtat, no et devem res.
“Qui es fa una tomba tota d’or no ha entès res”, dieu a “Quan sigui vell…”
“És clar que la violència és lletja, igual que el robatori, però quan hi ha un pacte de no agressió entre un poderós i un feble, i el poderós el trenca, ens sembla legítim que el dèbil respongui”
És que ens han ensenyat a viure pensant en el demà, però no ens han avisat que no hi ha futur per a tothom. El futur és ara, d’aquí res serem uns vells sense ganes de fotre res. Malgastar la joventut acumulant… per a què? Per ser els més rics del cementiri? Estic responent aquesta entrevista mentre treballo, t’asseguro que si fos ric no seria així…
A escala musical, quins referents us han acompanyat a l’hora de treballar el disc?
A la introducció, Tiny Moving Parts; a “Atracar un Banc”, Toy Dolls, a “M’agrada quan et separes perquè estàs com present”, uns Ramones amfetamínics; a “Passaport enlloc”, els Gossos, a “Punk Rock Sostenible”, Sigelpa; a “Teràpia de Vells”, Propagandhi; a “Treballar és de pobres”, Ska-P; a “Quan sigui vell”, Social Distortion; a “Roba, amiga”, els Dropkick Murphys; i a l’outro, The Rocky Horror Show.
