Fayez Badawi va néixer en un camp de refugiats al Líban fa més de setanta anys. La seva família va ser expulsada de Palestina durant la Nakba de 1948 i ell va tenir clar des de ben jove que el seu camí era la militància dins de l’esquerra revolucionària palestina. Durant anys va ser portaveu a Europa del Front per a l’Alliberament de Palestina (FPLP), una organització marxista-leninista i laica, amb braç polític i militar. Ja retirat, continua activament denunciant l’ocupació israeliana de Palestina i defensant el dret del seu poble a la resistència. Aquesta entrevista es va celebrar abans de l’alto el foc del passat 24 de novembre.
Hi ha membres del govern israelià defensant obertament una nova Nakba. És només el desig d’aquests ministres o és l’escenari real?
Ara mateix, la franja de Gaza està essent arrasada i en part ocupada per tropes d’Israel. I a Cisjordània, l’exèrcit i els colons estan cometent abusos i constants violacions dels drets humans. Israel està duent a terme a Cisjordània el mateix que feien els nazis quan ocupaven, per exemple, Polònia: entren en un barri, l’envolten, hi fiquen tancs, destrueixen cases, arresten persones o fins i tot, si algú no els agrada, li disparen. I no passa res. El pla d’Israel és buidar el territori de Gaza, expulsant els palestins al Sinaí egipci. I a Cisjordània, el mateix: volen fer-nos marxar a Jordània. Aquest pla ja ha fracassat i fracassarà perquè la resistència a Gaza, avui en dia, malgrat tot, existeix. Donaré un exemple senzill: Vietnam. Els Estats Units va entrar en la guerra de Vietnam i com en va sortir? Israel pot destruir les nostres cases, els nostres col·legis, els nostres hospitals. Però hi ha una cosa no poden destruir: el nostre esperit de lluita i de resistència. Com a membre de l’esquerra palestina, considero que l’única solució és l’aplicació del dret internacional. Però mentre això no passi, la nostra obligació és resistir i defensar el nostre poble.
L’ha sorprès la reacció de la Comunitat Europea o l’esperava?
“El nostre enemic és l’imperialisme, el capital encapçalat pels Estats Units; el segon, el sionisme i la seva entitat anomenada Israel; i el tercer, els governs reaccionaris àrabs”
Com a marxista, no m’ha sorprès. El 1967, en Ghassan Kanafani, un escriptor palestí que va ser assassinat amb 36 anys, va dir: quin és el nostre enemic? El nostre enemic és l’enemic de tots els pobles del món, l’imperialisme, el capital encapçalat pels Estats Units. El segon enemic és el sionisme i la seva entitat anomenada Israel; i el tercer enemic, els governs reaccionaris àrabs. Cal diferenciar entre governs i pobles. L’alegria que em va donar veure els jueus antisionistes sortir al carrer dient “Free Palestine” amb la bandera palestina! Quan a llocs d’Europa es prohibeix la bandera palestina, a Glasgow (Escòcia), [els aficionats del Celtic] omplen el camp de futbol d’elles. El que hauria de fer la UE, si tingués dignitat, seria aplicar els seus propis estatuts, començant per la clàusula que diu que quan un estat no respecta el dret internacional, cal sancionar-lo.
Creu que el genocidi a Gaza pot d’alguna manera impedir que tirin cap endavant els acords d’Abraham, de normalització amb els països àrabs? O creu que és una simple interrupció?
Hi ha un consens entre la població dels països àrabs de rebuig a la normalització amb aquest estat criminal d’Israel. Els pobles s’han mobilitzat i han posat pressió sobre els seus propis governs, sobre els Estats Units i sobre el mateix Estat sionista. Ja heu vist el que va passar en Bahrain, que es van normalitzar relacions, però la població va forçar el rei a què expulsés l’ambaixador d’Israel.
Vostè deia fa uns anys que Hamas era la dreta religiosa. Què ha passat a Palestina perquè aquesta dreta hagi cobrat tan protagonisme i l’esquerra tingui un rol secundari?
“La dreta ens ha guanyat políticament. Ha treballat millor el carrer i en l’àmbit social. Però tampoc es pot obviar que Hamas rep el suport de molts països àrabs mentre l’esquerra no”
Estem farts que tot sigui “Hamas, Hamas, Hamas…” És important que la gent sàpiga que Hamas és l’organització més recent de Palestina. Ja fos durant les matances quan es va crear l’Estat d’Israel o quan es va trossejar el territori, durant els anys 60 i els anys 70, Hamas no existia. Durant la matança de Sabra i Shatila, al Líban, no existia. Israel sempre necessita excuses, però Hamas sorgeix després de la primera intifada. Llavors Hamas comença a participar -encara que no m’agradi- en la vida política palestina. I va guanyar les eleccions [de 2006], mentre que nosaltres les vam perdre. Primer, els palestins havien votat la dreta nacionalista i després van votar la dreta islàmica. Jo vaig anar a felicitar Hamas perquè cal respectar la maduresa democràtica del meu poble. No obstant això, la Unió Europea va dir que la victòria no havia estat democràtica. Com que no? El que no és democràtica és la Unió Europea. La dreta ens ha guanyat [a l’esquerra laica] políticament. Ha treballat millor el carrer i en l’àmbit social. Aquest ha estat un dels errors comesos per l’esquerra. Però tampoc es pot obviar que Hamas rep el suport de molts països àrabs mentre l’esquerra no gaudeix d’aquest suport. De fet, sovint l’esquerra no pot ni menjar. I malgrat tot, l’esquerra també ha augmentat el nombre de militants.
En aquest sentit, des de l’esquerra palestina hi ha un projecte de futur?
Ara per ara, l’única clau és defensar el nostre poble. En tot cas, la lluita per l’alliberament nacional també està relacionada amb la lluita de classes, amb la lluita de les dones, amb la lluita social. Som un poble com tots els altres pobles del món.
Parlem sobre el 7 d’octubre. En l’atac liderat per Hamas es van cometre abusos i es va matar a civils, una vulneració dels drets humans que sempre critiquem a Israel. Des d’aquest punt de vista, considera que l’atac va tenir errors de plantejament?
“L’única sortida al conflicte és la següent: un únic estat de Riu Jordà a la mar Mediterrània, la capital de la qual és Jerusalem. I en aquesta terra, un Estat Palestí, laic i democràtic”
Hem quedat que un poble que viu sota l’ocupació té dret a defensar-se. Quants anys porta Gaza sota bloqueig, sota una vida inhumana? El poble ja estava enfadat amb la resistència: “A veure, estem morint. I no ens defenseu?” Fins i tot els mateixos militants es preguntaven fins quan estarien en silenci. La resistència va aguantar les crítiques i, de la nit al dia, va fer aquesta acció. Es va prendre la màxima caserna general dels sionistes, on es van capturar ordinadors, informes i els màxims dirigents. L’atac del 7 d’octubre feia un any que es planejava i no va ser de Hamas, va ser de la resistència palestina en conjunt. Van participar-hi les brigades d’al-Quds, la brigada d’Al-Qassam, les brigades d’Abu Ali Mustafá, les brigades nacionalistes palestines, i altres. Totes estan treballant de manera conjunta i encara que hi hagi un partit més fort que un altre, és igual.
Els atacs del 7 d’octubre han propiciat un clima d’impunitat interna i internacional vers Israel. I el govern d’extrema dreta l’està aprofitant. Diria que hi ha hagut un càlcul equivocat per part de la resistència respecte a la possible reacció d’Israel?
Mai hi ha càlcul per a la resistència. Pitjor de com estem ara, no hi ha res. Si agafem la història de la fabricació de l’Estat d’Israel, sempre hem sofert matances, sempre hem sofert atacs. Has parlat de l’extrema dreta israeliana, però Yitzhak Rabin era d’esquerres, segons ells, i és el que va promoure [quan era ministre de defensa] que els soldats israelians trenquessin els ossos dels infants palestins [que protestaven]. Un mata en mode falcó i l’altre mata en mode colom. El conflicte principal no és entre israelianes sinó amb el poble palestí. El conflicte entre ells és secundari.
Visualitza alguna sortida al conflicte?
L’única sortida al conflicte és la següent: un únic estat de Riu Jordà a la mar Mediterrània, la capital de la qual és Jerusalem. I en aquesta terra, un Estat Palestí, laic i democràtic, on puguin viure tota la ciutadania que respecti la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra història, el nostre dret.
