Val la pena llegir La Nou moscada, d’Amitav Ghosh, publicat per Capitán Swing, per a submergir-se en els orígens del que podem dir colonialisme agrari i comprendre el paral·lelisme entre les alteracions ambientals que van acabar amb el món d’innombrables pobles amerindis i australians i l’actual crisi planetària. Desplega la seva tesi centrant-se en el comerç de la nou moscada per part de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, la primera multinacional de la història. Amitav recull i relata la croada d’aquesta “empresa” en el segle XVI per a monopolitzar el comerç d’aquesta preuada espècia pel seu suposat poder medicinal per a combatre la pesta que llavors assolava Europa.
“La nou moscada era tan valuosa a Europa que amb un grapat es podia comprar una casa o una nau”, afirma en el llibre, motiu que va portar els holandesos a creuar mig món fins a arribar a l’únic lloc on es podia trobar l’arbre de la nou moscada, les Illes de Banda, a Indonèsia. El que no van aconseguir anys abans britànics i portuguesos, ho van aconseguir els holandesos en diferents enfrontaments: reduir la població local d’unes quinze mil a tot just mil supervivents. Era necessària tota aquesta violència per assegurar-se uns beneficis? El seu oficial al comandament, Jan Coen, ho tenia molt clar: “No pot haver-hi comerç sense guerra”. Però afegia: “I no hi ha guerra sense comerç”.
Aquesta “emprenedoria” reflecteix molt bé el significat de la paraula colonització, que no té el seu origen etimològic en el cognom del navegant, sinó en colonus, ofici de treballar la terra, en llatí. Això ja ens dona pistes, perquè fa referència al sistema de conquesta d’un territori aliè, les Illes de Banda, Amèrica o Àfrica, per a buidar-ho, rehabitar-lo i reconfigurar-lo segons la manera de viure de l’ocupant. No “només” són batalles en què matar guerrers. També cal acabar amb dones i nens encara que no entrin en combat. La contesa també ha de liquidar les seves llengües, cultures i tradicions. I, finalment, la colonització completa requereix transformar el paisatge assaltat. ‘Terratransformar’, diu Amitav.
El significat de la paraula colonització té el seu origen etimològic en colonus, ofici de treballar la terra, i ens dona pistes, perquè fa referència al sistema de conquesta d’un territori aliè
Per què és tan important alterar el paisatge? Sota el pensament hegemònic actual, en què cossos i territoris estan separats, potser se’ns escapen els motius, però podem acudir al concepte de “país” per als aborígens australians, per a interioritzar-ho millor: “una unitat espacial prou gran per albergar un grup petit i prou petita per a conèixer-la de manera íntima fins a l’últim detall”, com recull Deborah Bird Rose en El somni del gos salvatge, editat per Errata Naturae. En un país, els seus paisans —és a dir, aquella població que comparteix un mateix paisatge— saben cuidar-se d’ells mateixos.
Les guerres de la colonització porten, llavors, afegit un component biològic. Les seves tàctiques són lentes, però també violentes i estan centrades en acabar amb maneres de viure, com deixa molt clar en 1565 el conqueridor italià Girolamo Benzoni (citat per Silvia Federici en Caliban i la Bruixa), en descriure el que els pobles indígenes deien dels invasors, i com percebien aquestes tàctiques: “Diuen que hem vingut a aquesta terra per a destruir el món. Diuen que ho devorem tot, consumim la terra, canviem el curs dels rius, mai estem tranquils, mai descansem, sempre correm d’aquí cap allà, buscant plata i or, mai satisfets i després hi especulem, fem la guerra, ens matem entre nosaltres, robem, insultem, mai diem la veritat i, diuen, que els hem despullat dels seus mitjans de vida”.
Guerres per al desenvolupament
L’ecocidi que representa destruir boscos i selves establint monocultius o extingint els bisons que alimentaven als pobles locals, tenia una justificació per als colonitzadors. A diferència de la població local, són ells els que saben explotar unes riqueses que no estaven sent aprofitades per la població local.
És un xoc cultural entre un pensament mecanicista, que considera tota la natura com un recurs a explotar per al seu propi lucre, i un altre fonamentat en una relació profunda i espiritual amb la terra i la resta d’éssers vius. Encara més, l’explotació d’aquests territoris sacrificats en favor del comerç, amb els seus monocultius de canya de sucre, espècies o cotó, es va dur a terme amb població humana, local o portada d’Àfrica, esclavitzada, ja que des de la superioritat “blanca” també era considerada un recurs, un objecte.
És un xoc cultural entre un pensament mecanicista, que considera tota la natura com un recurs a explotar per al seu propi lucre, i un altre fonamentat en una relació profunda i espiritual amb la terra i la resta d’éssers vius
Tots aquests processos van permetre buidar la natura de tota mena de béns, amb un potencial en els mercats que van crear les condicions favorables per al sorgiment del capitalisme. La cura de la terra o agricultura local per a la supervivència, va ser substituïda progressivament per formes d’agricultura industrial buscant la lògica pròpia del productivisme. No és d’estranyar que els avanços militars per a les guerres contra els pobles i els territoris fossin utilitzats a la vegada com a avanços per a les batalles que l’agricultura industrial requeria per a esprémer la natura.
El passat no ha deixat de passar
En la campanya #NoÉsBo de la revista Sobirania Alimentària, hem volgut visibilitzar que lucrar-se amb el comerç de mercaderies agràries continua sent un dels motius de les colonitzacions actuals. Encara que sense l’èpica dels cruels navegants del passat, la nostra societat sembla que ha assumit la mateixa motivació amb normalitat.
En multitud de mitjans s’ha informat sobre les enormes extensions que s’estan arrabassant a les selves de Borneo o de la República Democràtica del Congo en favor de la palma africana, que nodreix la indústria agroalimentària. També de l’anomenada república “sojera” que, ocupant bona part del con sud d’Amèrica Llatina, ha desplaçat milers de pagesos de les seves finques o “tambos” per alimentar les macrogranges intensives de porcs de casa nostra. Però hi ha molts més exemples que revelar.
Sense enviar expedicionaris, Catalunya juga un paper important en el comerç de l’alvocat, tan sol·licitat per a dietes saludables com la nou moscada en el seu moment
Sense enviar expedicionaris, Catalunya juga un paper important en el comerç de l’alvocat, tan sol·licitat per a dietes saludables com la nou moscada en el seu moment, però amb uns impactes significatius quant a destrossa de muntanyes i consum d’aigua allà on s’instal·len les seves plantacions. Som una gran importadora i exportadora d’aquest fruit, tant del que es conrea a Andalusia com del procedent d’Amèrica Llatina.
En el procés de colonització que exerceix el Marroc sobre el territori del Sàhara Occidental, també juga un paper important el control de les seves riqueses naturals, fonamentalment l’explotació de les mines de fosfats i la pesca en les seves aigües territorials de productes com el pop. De tot el pop importat per Catalunya l’any 2022, el 80% va arribar procedent d’aquesta il·legítima ocupació. Exercim de metròpolis?
El cas que més dramàticament escenifica avui el rol de l’agricultura en la colonització el tenim en Palestina. En la nova ofensiva de l’exèrcit d’Israel, a més de llançar bombes i míssils contra la població palestina, es continuen derrocant també els fonaments ecològics de la seva forma de vida amb tractors i excavadores. Ho veiem per exemple en l’eliminació de camps d’oliveres, garrofers, ametllers i figueres, base de l’agricultura i de les formes de vida locals.
Israel ha anat buidant Palestina per apropiar-se del seu territori fundant noves “colònies de colons” i comercialitzant els béns de la seva natura, en aquest cas, els dàtils de varietat medjoul
Amb aquesta progressiva, però violenta guerra silenciosa, pam a pam, Israel ha anat buidant Palestina per a apropiar-se del seu territori fundant noves “colònies de colons” i comercialitzant els béns de la seva natura, en aquest cas, els dàtils de varietat medjoul. Catalunya, en els últims deu anys, ha augmentat per quatre el valor de la importació d’aquests dàtils. “No pot haver-hi comerç sense guerra i no hi ha guerra sense comerç”, aquesta fosca frase continua sent veritat.
A mitjan segle passat, la pagesa i poeta occitana Marcela Delpastre escrivia: “He menjat el pa dels altres. No és bo, el pa dels altres. Només té gust de cendra i de sang”. Els dàtils de Palestina, el pop del Sàhara, l’alvocat del Perú o Colòmbia, són les últimes bategades de la colonització agrària que alimenta el capitalisme? Les mans i cossos de les persones esclavitzades en aquells temps, no són les mateixes mans i cossos que avui recullen maduixes en els hivernacles de Huelva o préssecs a Lleida?
He menjat el pa dels altres. No és bo, el pa dels altres. Només té gust de cendra i de sang.
He begut el vi dels altres. No és bo, el vi dels altres. Només fa olor de suor i de sang.
I també, l’aigua dels altres, que raja dins llur cau, o bé dins llur font.
He sembrat el pa dels altres. No és bo, el pa dels altres: l’han pastat amb cendra i sang.
He veremat el vi dels altres. No és bo, el vi dels altres: és barrejat amb suor i sang.
Quan faré les meves segues, quan beuré l’aigua de la meva font, aleshores, maleït siga el pa dels altres!
Quan veremaré la meva vinya, maleïda la vinya dels altres! Escopiré dins llur vi: el vi dels altres no és bo.
Et passa per sota el nas i només en sents l’olor, però si te’n fan tastar se’t torna, a la gorja, en vinagre, té el gust de la cendra i de la sang.
L’aigua, si te’n donen, per mullar-te la punta de la llengua, et cremarà com la sang.
Cada dia pasten llur pa amb la teva suor i la teva sang.
