“Garrot, seràs l’esport
del futuret. Del futurot”
Garrotada en swing, Ovidi Montllor
Inici. Quan jo era petitet –i desallotjaven el Cinema Princesa i per primer cop veiem un helicòpter policial sobrevolant la ciutat en negra nit i amb un focus enlluernador– vaig conèixer un gran, que aleshores es deia Albert Martínez. Es deia així en funest homenatge a l’infiltrat policial que duia aquell nom durant els anys de la insubmissió a la mili –quan el CNI del PSOE es gastava els quartos del clavegueram en el moviment antimilitarista i contra una desobediència civil que va posar fi al servei militar obligatori. La insubmissió ho va pagar amb 1000 anys de presó col·lectiva –teníem centenars de companys empresonats– i milers d’anys i panys de sentències, però mai vam deixar de cantar. Avui, els nostres fills –que l’exèrcit és pur patriarcat– ja no han d’aprendre a morir ni a matar i saben desobeir l’horror de cada guerra –Gaza, Kiev o Gernika repetida un i mil cops.
D’aquell altre Albert Martínez –l’altre, el nostre, el que forma part de la nostra vida en comú– avui tots sabem que es diu Jesús Rodríguez, que és fill de Santa Coloma i germà de totes les lluites hagudes i per haver. Per sort nostra. Per dissort enrabiada, també sabem que des del novembre passat, al costat d’una desena de persones, ha estat embogidament imputat per terrorisme en la causa de Tsunami Democràtic. I no, no jutgen deu persones: ens volen processar de nou a totes i tots i, en concret, al dret de protesta. Cada vida és un món, i en el matís hi ha sempre el detall. Per això del cas d’en Jesús és impossible abstraure’n qui és i que fa –perquè som allò que fem i allò que resistim i allò que escrivim.
En Jesús és periodista de la Directa que, entre moltes altres coses, ha despullat la guerra bruta estatal, mai no ha deixat de vigilar sempre els vigilants i no deixa passar ni un sol abús de poder. Destapar –en equip, com tota a la Directa– quatre infiltrats en dos anys, per esmentar un sol exemple. La resta és pura venjança dels inquisidors del segles XXI. El que no és resta són les tones de solidaritat rebuda. En pocs dies, centenars d’associacions, grups de periodistes i entitats de drets humans es van sumar solidàriament al manifest de denúncia Periodisme no es terrorisme i alertant d’una nova volta de cargol repressiva. Atenció a la jugada que pot ploure altra vegada, cantava un Ovidi sempre alerta dels manaires i les garrotades.
Fa dues dècades, en el tombant del segle XXI, al nostre Jesús Rodríguez, aka Albert Martinez, un d’aquells agents ‘democràtics’ que nien a Via Laietana el va agafar pel coll enmig del carrer i li va etzibar: “el pròxim seràs tu”
Nus. Entre trinomis i tricornis: som aquí. El trinomi tricornial repressiu per antonomàsia al Regne d’Espanya: guàrdies civils, jutges patriòtics i periodistes amb porra –i policies amb ploma. Ens volen culpables i fa temps que hem deixat de ser innocents. La fantasmagòrica UCE-3 (Unitat Central Especial Tres) de la Guàrdia Civil són els agents Smith de torn –de Matrix o de 1984 o del 2024. Però n’hem vist de tots colors des de 2012 –i des de molt abans, també. Fiscals que afinen, comissaris del fang, polis que s’escolen fins als llits dels militants, Pegasus, Candiru, balisses de seguiment, micros, macro i microespionatges, fons reservats, acusacions falses i invariablement tota la impunitat del món. Ho sabem. I el que encara està per saber, és clar, en la constant històrica que tot sura i que només n’hem vist, per ara, la cresta de l’iceberg. No sabeu pas, escrivia Camilieri.
Dir-ho aquesta setmana té sentit. Tot just aquesta setmana, quan hem conegut –els rostres sense rastre de les restes de la impunitat– els noms dels torturadors de la dictadura franquista al cau del dolor de la Via Laietana, 43, en el documental emès dimarts passat al Sense Ficció. Noms que s’havien mantingut del tot amagats i silenciats –fins el 2024, cinquanta anys després d’aquella ‘pacífica transició exemplar’ amb més de 700 morts. Perquè, és clar, Via Laietana no parla encara només del passat que ens volen esborrar, també desxifra un present inquietant i escateix les possibilitats d’un futur democràtic –o de regressió autoritària. Fa dues dècades, en el tombant del segle XXI, al nostre Jesús Rodríguez, aka Albert Martinez, un d’aquells agents ‘democràtics’ que nien a Via Laietana el va agafar pel coll enmig del carrer i li va etzibar: “el pròxim seràs tu”.
A aquell agent el van ascendir després de l’1 d’octubre, en les bromes de la democràcia quan la democràcia és de broma. En aquells anys, quan érem petitons, algú gran –la Gabriela Serra– ens va ensenyar el trilema de les tres P. Fèiem “tallers sobre la por” en espais alliberats on apreníem dels budells de la repressió. I la Mari Gabi ens va dir que la repressió és una síntesi de tres paraules que comencen amb p: pasta, patiment i propaganda. I tota la solidaritat humana del món per capgirar-ho. Gent de rius de mar i de muntanya reclamava l’Ovidi.
Desenllaç. Boca orella, boca a boca i de mà en mà, aquestes darreres setmanes no hem deixat de fer el que provem de fer cada dia: autoorganitzar la solidaritat, ordir la resposta, multiplicar els vincles, autogestionar la causa, assamblearitzar la vida. A l’engròs i al detall. Ells no ho veuen, però nosaltres sí. Tot un barri en moviment, aclaparat i indignat i solidaritzat per la falsa acusació de terrorisme: des de la trama cultural, al cooperativisme santsenc, passant pel periodisme i desenes de mitjans i des del cor dels moviments socials –del sindicalisme pel dret a l’habitatge al moviment migrant antiracista.
La repressió és una síntesi de tres paraules que comencen amb p: pasta, patiment i propaganda. I tota la solidaritat humana del món per capgirar-ho
Si això va per llarg –i fa pinta que l’Estat dins l’estat així ho ha plantejat i prova de guanyar als seus tribunals, doctrina del xoc, el que és incapaç de guanyar a les urnes– la solidaritat ha d’anar molt més enllà i provar de ser gairebé infinita. L’experiència demostra, a més, que és el que més els emprenya –i l’únic que funciona a curt, mig i llarg termini. Precaris a la deriva, quan nosaltres érem petitets i vam conèixer un gran –l’Albert Martínez, és a dir, en Jesús Rodríguez– les baules generacionals de l’esperança mai no vençuda al país de Salvador Seguí i Francesc Paronas, de Teresa Claramunt i Micaela Chalmeta, ens ensenyaven sobretot a aprendre.
Un dia em van donar un llibre, que vaig llegir-me d’una revolada, però que per mi mai no ha acabat: allà, Gilles Perrault –entre l’horror del feixisme, l’heroisme anònim de la resistència i la perversió criminal de l’estalinisme– recordava que, en tota lluita, guanyen els que aguanten 15 minuts més que l’enemic. Sempre serem aquests 15 minuts de més. Sempre, fins i tot en temps de descompte. Encara som aquí perquè continuem aguantant 15 minuts més –aguantant, aguantant-nos i aguantant-los. L’Ivan Miró sempre diu que “la nostra paciència ens fa savis, perquè tenim tota la vida per desobeir-la“. Dimarts vinent, la desobeirem a pulmó i a cor obert. Perquè volem, xiuxiuejaria l’Ovidi.
I continuïtats ininterrompudes. Dic dimarts, perquè dimarts vinent el Grup de Suport a en Jesús Rodríguez –mai cap represaliat sense grup de suport– ha organitzat amb la Directa i amb la col·laboració imprescindible de Paral·lel 62 un concert solidari amb en Jesús –és a dir, amb totes les persones represaliades– on hi serà l’Anna Andreu, la Mireia Calafell, la Lu Rois, la Maria, els Ovidi4, en Toti Soler, en Mohamad Bitari, en Joan Garriga i en Lluís Llach. “Garrotada! Cantarem” exigia l’Ovidi. Les entrades van volar en un tres i no-res i es van exhaurir gairebé d’un dia per l’altre. Però un altre projecte de cultura cooperativa, La Guixeta, ha decidit fer un streaming solidàriament, atenent les entrades de fila zero solidària que ja s’han venut, que en són moltes i que en poden ser moltes més i que es poden comprar fins el mateix dimarts a les vuit del sempre. Aquí mateix. 20 eurets que són poc quan la causa és tan gran, però avui per avui és la forma més pràctica, concreta i factible de solidaritat disponible.
La solidaritat, és clar, mai és virtual, però sí virtuosa i concreta. I per això la cirereta final és aquest atracament voluntari, perquè costejar la factura de la repressió només té dos mecanismes possibles: suar la samarreta o autoatracar-nos. Dimarts farem totes dues coses. Totes dues entre totes i tots.
Ell per nosaltres i nosaltres per ell, en el nostre nosaltres compartit i col·lectiu mai interromput. I ‘ells’, els altres, els de l’altra banda del telèfon, els del trinomi amb tricorni, a veure si són capaços de desxifrar el vincle, la solidaritat, l’estima
Nosaltres per tu. Vincles contra les urpes i contra els seus robatoris, els nostres autoatracaments i esforços mancomunats. I val, sí, també som tot el temps que aquests canalles ens fan perdre. Però és de nou el de sempre: ell per nosaltres i nosaltres per ell, en el nostre nosaltres compartit i col·lectiu mai interromput. I ‘ells’, els altres, els de l’altra banda del telèfon, els dels trinomi amb tricorni a veure si són capaços de desxifrar el vincle, la solidaritat, l’estima.
Som on som encara: els mercaders no ens poden comprar –perquè no estem en venda–, el poder no ens pot entendre –perquè no entén la fraternitat dels iguals–, cap caserna ens pot controlar del tot –perquè les nostres vides són sobretot analògiques– i els repressors no ens poden descodificar –perquè tenim llengua pròpia mai no abolida.
O dit en paraules de Galeano, que sempre retorna de cop quan més cal, com la pluja fina: “El sistema, que genera violència com qui transpira i que practica el terrorisme d’Estat cada cop que ho necessita, no té escrúpols en emprar la violència terrorista com a coartada de la seva mentida incessant. Però, comet delicte de terrorisme qui adverteix que una democràcia vigilada i buida de justícia no és una veritable democràcia? Indueix a la violència qui ens desvela que una pau sense dignitat s’assembla massa a una guerra reprimida? La culpa de la cara la té el mirall?”.
Dimarts donarem la cara contra els seus miratges i no ens caldran miralls perquè ens mirarem a la cara, reconeixent-nos els uns en els altres, provant que sigui un altre dia que duri anys. I així, gairebé sense voler, també fem riure l’Ovidi allà on estigui, tot veient com les llavoretes que va plantar han anat creixent i creixent i s’han anat fent grans, molt grans, fins que als homes i a les dones no se’ls pesi amb les balances. T’estimem, Jesús –ells per diners, però nosaltres per amor.
