Des de sa casa ha acostumat a veure com el sol s’aixeca per la mar i s’amaga al capvespre per les muntanyes de la vall. Ha contemplat dia rere dia com la silueta del castell d’Al-Qal·là va esborrant-se amb les últimes clarors d’un cel rogenc per a dibuixar-se novament al sant demà amb la firma fresca d’una rosada matinera que impregna graullers, espantallops i margallons. Envoltada d’una vall de bancals proveïts d’una terra esquerdada que pel febrer es comença a cobrir d’una túnica blanca. Un decorat de marges de pedra seca eterns que s’enfilen escalonats pels vessants de muntanyes escarpades, cercant fins a l’últim pam de terra i que uns segles abans havia sigut trepitjat pel pas sigil·lós dels sentinelles de La Muntanya.
Maria ha tingut una vida de quotidianitat marcada per l’inalterable ritme de l’aigua que discorre per la font del llavador de la plaça. Sa casa mai ha tingut pany i a vegades he dubtat que tingués fins i tot porta. Una casa que estrenava en tastar la vida i que encara hui té el record d’un gerani que munta fins al terrat. Amb els anys, s’ha habituat a la xicalla que va a l’escola pel carrer Pont a correcuita, escridassant melodies revestides d’esses sonores i vocals obertes. Tot mentre sent la campana de l’església que està a pocs metres de sa casa.
La seua llar és un balcó a la vall que resguarda. Sovint ha esperat que el seu home vingués del camp mentre llavava la roba amb destresa rutinària al llavador de la plaça. Mai passava gran cosa i això era prou. Sempre amb una cadira a la porta quan l’edat va ser més avançada i acompanyada del soroll de l’aigua de la font relliscant per la pedra amb una constància sols equiparable a la del pas del temps.
Quan el seu home va morir, allà, al racó de sa casa, em va contar:
Un matí es va alçar i em va dir que li feia mal el peu.
Era la mort que li pujava per la cama.
Recorde que en aquell precís moment es va fer un silenci sepulcral. Les abelles que per allí rondaven varen buscar ràpidament un lloc on descansar el batec de les seues ales per a emmudir el moment mentre les granotes de la bassa del costat deixaven de raucar i guardaren respecte a la solemnitat que mereixia aquella sentència. Les fulles de la figuera romangueren inerts vers qualsevol brisa i, si hagués entonat eixes mateixes paraules uns quants segles abans, els soldats d’Al-Azraq pararien en sec de repicar les seues espases contra les dels invasors. La força amb què descrivia la familiaritat de la mort podia haver sigut extreta del poema més amarg del poeta. Haguera jurat que el temps s’havia parat si no hagués sigut pel continu i inalterable esdevenir d’aigua de la font.
Certament, el temps va ser molt ingenu i la pretendria fer presonera en un racó de la seua ment, on sols romanen els records més llunyans. Tanmateix, en eixe indret de la nostra comarca, ella controlava tots els elements i, concretament en aquell racó, s’havia fos amb tots ells. Intentar engabiar-la, sols podia fer-ho un ingenu com ell.
El temps va ser molt ingenu i la pretendria fer presonera en un racó de la seua ment, on sols romanen els records més llunyans. Tanmateix, en eixe indret de la nostra comarca, ella controlava tots els elements i, concretament en aquell racó, s’havia fos amb tots ells. Intentar engabiar-la, sols podia fer-ho un ingenu com ell
Una nit, sota la lluna de Sant Joan, una raboseta l’observava a la vorera del mateix toll de la serra de l’Albureca en què Amira, muller del moro dels ulls blaus, es va suïcidar en assabentar-se de la desfeta que condemnaria al seu poble. La mirada immortal de l’última flor de la vall quedaria coberta a poc a poc d’unes algues que la unirien definitivament a l’esdevenir de La Muntanya. Maria, amb unes mans de seda que semblaven haver oblidat la terra entre les ungles, es pentinava els cabells mentre es mirava de reüll a un espill d’aigua verdosa i fresca. Un mantell blanc amb aroma de cirerer li cobria la meitat del rostre. L’esguit que ocasionava el curs de l’aigua sols permetia escoltar molt tènuement els versos que s’escolaven pels seus llavis:
L’aigua és vida
diu la lluent rialla del riu.
Canta neta i transparent la séquia.
L’aigua és vida,
Somia l’ombra amable que m’acompanya
aigua és vida…
I sent els llavis la lluna
que m’ofereix tèbia i dolça
l’olor gustosa de l’herba.
Recentment, vaig anar a la mateixa plaça on fins feia uns pocs anys Maria m’havia vist jugar i créixer. Per més que mirava la seua porta tancada no em podia acostumar al buit a la plaça que provocava la seua absència. Vaig decidir asseure’m a un banquet que encara mira a sa casa a l’espera de què en algun moment o altre la porta grinyolés abans d’obrir-se. De sobte, quan finalment em decidia a anar-me’n, vaig veure que una raboseta parava en sec d’acuitar al ratolí que perseguia i em mirava amb uns ulls expectants i vidriosos. Al cap de pocs segons continuaria la seua cacera. Al fons, la música de l’aigua de la font del llavador fluïa de forma inexorable.
