Després de l’atac sorpresa del 7 d’octubre contra posicions israelianes i de tres mesos de resistència armada a Gaza, el suport a Hamas s’ha multiplicat ben bé per tres entre la població palestina de Cisjordània, fins i tot entre persones laiques, de línia progressista i esquerrana, del tot allunyades del que representa. Molta gent no veuen cap altre moviment polític alternatiu que faci front realment a l’Estat israelià, i perceben l’ofensiva de fa tres mesos com a “una victòria simbòlica”.
Entre l’afartament per dècades d’ocupació i colonització israeliana, i desencant amb l’autoritarisme i la corrupció de l’Autoritat Palestina (AP) –òrgan amb poder limitat a Cisjordània que bona part de la població del territori acusa de ser “titella d’Israel”–, molta gent, a Palestina, dona avui suport a Hamas malgrat no estar a favor de la seva ideologia islamista o dels seus preceptes religiosos.
Enmig de constants arrestos, batudes militars i agressions de soldats i colons israelians –el 2023 van matar més de 520 persones, l’any més mortífer a Cisjordània des de la segona intifada–, gran part de la ciutadania cisjordana veu Hamas com un agent capaç de donar un cop sobre la taula que realment ha afeblit Israel i ha tornat a donar ales a la causa palestina.
Laïcisme pragmàtic
Segons diversos sondejos i analistes, aquesta deriva cap a l’islamisme és més aviat pragmàtica i no mostra un veritable biaix ideològic, però sí que il·lustra la frustració dels més de tres milions d’habitants de Cisjordània, subjectes a barreres de separació, a la llei militar, a la segregació racial o a l’expansió de colònies israelianes que les arraconen i restringeixen cada cop més la seva capacitat de moviment.
“No estic d’acord amb la seva doctrina religiosa, però ara dono suport a Hamas perquè, amb el seu atac, va tornar a posar la qüestió palestina a l’agenda internacional”, diu Manar, una noia que no duu vel i de costums liberals resident a Ramal·lah, que participa en marxes de solidaritat amb Gaza, on ara onegen en major grau les banderes verdes de Hamas.
Amb tot, després del cop de les milícies gazianes del 7 d’octubre, que van humiliar l’Estat d’Israel com a potència militar i van enxampar totalment desprevingut el seu sofisticat aparell de seguretat i intel·ligència, “la causa palestina va tornar a sortir de l’oblit” al qual s’estava veient progressivament relegat a nivell mundial, considera Manar.
Més del 90 % de la població desitja la renúncia del president Mahmud Abbas, de 87 anys, qui, per a molta gent, ha perdut el contacte amb la realitat del carrer
Ho diu mentre camina entre carrers plens de trànsit a Ramal·lah, capital de facto de l’Autoritat Palestina, on resideix una classe mitjana bastida entorn d’aquest òrgan la creació del qual va ser fruit dels Acords d’Oslo (1993-1995). A l’urbs, encara que envoltada de colònies i checkpoints israelians, hi ha bars, cotxes cars i barris d’elits acabalades, en un ambient neoliberal que va sorgir a mesura que la comunitat internacional finançava les autoritats palestines.
Aquestes, dominades per l’històric partit nacionalista Fatah del difunt Yasser Arafat, van prometre un estat palestí independent, però només van aconseguir una autonomia limitada i dependent d’Israel, amb qui l’Autoritat Palestina té pactes de cooperació des de l’encaixada de mans d’Oslo, que bona part de la població palestina demana trencar.
Aquests acords són claus en seguretat o intel·ligència –regulen la col·laboració de forces palestines amb les israelianes, per exemple–, i per a molta gent són la prova que l’Autoritat Palestina obeeix els interessos israelians i és un agent que perpetua l’ocupació.
Així ho argumenten Manar i altres persones a peu de carrer, i ho reflecteixen les enquestes del Centre Palestí per a la Investigació Política, que des de fa temps assenyala la gran impopularitat del president de l’AP, l’octogenari Mahmud Abbas. El seu govern, acusat de corrupció i manca de democràcia pel fet de no celebrar comicis des de l’any 2006, va acabar fracassant en el projecte d’aconseguir un estat sobirà, i no ofereix perspectives de futur que generin confiança i optimisme entre els palestins.
L’Autoritat Palestina, en crisi
Segons un sondeig del mes de desembre, mentre el suport a Hamas es triplica, més del 90 % de població de Cisjordània desitjaria la renúncia d’Abbas, que ja té 87 anys i per a molta gent, sense cap mena de contacte real amb el carrer. “L’Autoritat Palestina s’ha convertit en un llast, i algun moment aquesta situació serà del tot insostenible”, assenyala l’analista polític Hamada Jaber.
“El lideratge d’Abbas és feble –prossegueix Jaber–, no ha aconseguit cap canvi i la seva impopularitat reflecteix un fracàs polític i en el procés de pau”. Això també s’evidencia amb el sorgiment de milícies de joves que actuen independentment de les faccions polítiques tradicionals, i que han fet que l’Autoritat Palestina perdés control sobre zones del nord de Cisjordània com Nablus o Jenin.
Davant d’aquest escenari, i enmig de l’ofensiva israeliana sobre Gaza, on les milícies de Hamas encara resisteixen, “no hi ha cap altre partit que li pugui fer ombra”, remarca Jaber. Així mateix, mentre grups històrics esquerrans, com el Front Popular per a l’Alliberament de Palestina “estan en decadència”, hi ha molta gent a Cisjordània que veu Hamas “com l’única alternativa amb poder per canviar les coses”.
Curiosament, el suport que té Hamas a Gaza és més moderat que a Cisjordània pel desgast d’haver governat a la Franja des de l’any 2006 i pels estralls que han causat la contraofestiva israeliana als seus atacs, mentre que els sondejos indiquen un ascens del suport a la lluita armada a Cisjordània, on més del 70 % de la ciutadania la defensa com a via per lluitar contra l’ocupació i enfrontar-se a la violència creixent dels colons.
Només un terç de la població palestina creu en l’anomenada solució de dos estats per acabar el conflicte amb Israel, gairebé impossible de materialitzar davant el creixement d’assentaments jueus i l’augment d’atacs de colons israelians
A hores d’ara, només un terç de la població palestina creu en l’anomenada solució de dos estats per acabar el conflicte amb Israel, cosa gairebé impossible de materialitzar davant el creixement d’assentaments jueus i l’augment d’atacs de colons israelians, que des de l’inici de la guerra de Gaza han aconseguit el trasllat forçós d’unes quinze comunitats agrícoles al territori cisjordà amb total impunitat.
Aquesta extrema violència, equiparable a pitjor amb la dels anys de la segona intifada i alimentada per l’ofensiva israeliana sobre la franja, ha acabat de canviar la percepció de moltes persones a Cisjordània que no veuen altres vies de sortida o millora, tal com confessa la mateixa Manar. Segons Jaber, molta gent està satisfeta que Hamas aconseguís fer saltar pels aires els plans d’Israel, “que pretenia enterrar la qüestió palestina” amb l’ajuda dels Estats Units.
Això s’ha vist, per exemple, amb l’avenç de la normalització dels llaços de l’Estat israelià amb el regne de l’Aràbia Saudita. Segons Jaber, aquest procés es va aconseguir frenar amb l’atac de Hamas, “i als ulls palestins va fer que el pla israelià i nord-americà d’ignorar la causa palestina es percebés com a fracassat”.
Amb tot, el futur és molt incert, però tothom coincideix que Hamas ha trencat els fràgils equilibris que permetien a Israel imposar la seva política repressiva sense grans traves, i ha obert un nou capítol on no només es troba davant d’un escenari de conflicte sense precedents i a llarg termini a Gaza, sinó també a Cisjordània.
