L’estima pel poble gitano és el que mou Silvia Agüero (Madrid, 1985) a continuar lluitant cada dia. Activista des que era molt jove, escriu sobre identitat gitana, antigitanisme i feminisme en diversos mitjans de comunicació. Presenta Al lío, un programa d’informació, entrevistes i debat, a Canal R(e)d. És coautora del llibre Resistencias gitanas (Libros.com, 2020), junt amb el seu marit, Nicolás Jiménez, també activista. Amb la seua obra de teatre, No soy tu gitana, va de gira des de fa més de dos anys. Té una personalitat captivadora i una força contagiosa. Malgrat néixer a Madrid, fa molts anys que ha fet arrels al País Valencià i ens ha acollit a sa casa per a compartir aquesta conversa.
En alguns textos et defineixes com a militant propart natural, lactivista, feminista i contra l’antigitanisme. Continues definint-te així o ha canviat alguna cosa?
Alguna cosa ha canviat en el moment en què em trobe. Sempre em presente, per això del coneixement situat, que deia Donna Haraway. És a dir, per a saber qui soc, on em posicione, per a poder parlar políticament de qualsevol tema, ja siga del part, de l’activisme gitano o d’una altra cosa. Ara bé, en aquesta definició m’hi falta amant, perquè crec que és una cosa gojosa de la vida. Per descomptat, continue sent lactivista, continue donant pit a la meua nena, que ara ha fet 8 anys. I llavors, això d’amant és perquè m’agrada estimar, m’agrada fer l’amor, m’agrada voler a les persones; soc bastant afectuosa en el meu dia a dia… Sí, amant seria la resposta.
Has nascut al barri de Vallecas, a Madrid, dins d’una família paia, amb mentalitat antigitana. Com va ser la teua infància?
Això ho vaig posar en el llibre Resistencias gitanas. M’ho vaig pensar molt, i –merda!–, m’he penedit de posar-ho. Tothom em pregunta per això. Soc adoptada, saps? I quan va sortir això, se’m va dir que jo era de mentida, que no soc una vertadera gitana. Mai he contat la meua història d’adopció, però compartisc aquesta anècdota per a situar-me en un lloc molt millor. És a dir, estime als gitanos, ame el que és gitano. Conte això perquè he patit molt l’antigitanisme, tant a l’escola com en la meua família. Llavors, vull posicionar-me ací perquè la gent entenga que, encara que siga una família adoptiva, es pot ser racista. Llavors, a la meua infància hi ha hagut molt de racisme.
Quan comença el teu activisme feminista i gitanista?
Bé, n’he sigut bastant conscient des que era preadolescent. Tenia una educadora de carrer, que anava pel barri veient quins nens i nenes havien fet fugina. Llavors, amb la condició que anàrem a escola al matí, a la vesprada ens portava a alguns llocs, com al cinema. Un dia, amb 13 anys, ens va portar a Radio Vallecas i m’hi vaig quedar. Allí l’ambient és molt polític. Hi havia gent de tots els costats. I aquí vaig ser molt més conscient, i també em vaig polititzar. I bo, el feminisme, com qualsevol mena d’activisme, és una desconstrucció constant i que dura tota la vida. No dius mai: ho he aconseguit. No. Estàs en constant canvi sempre.
En aquest procés de politització i activisme, quins són els teus referents dins de la comunitat gitana?
Ara fliparàs… El meu marit [Nicolás Jiménez]. Abans de ser el meu marit, era la persona a qui llegia. I la meua iaia, les meues ties, les meues cosines. No és tant que hi haja una figura clau, sinó elles, perquè són les veritables protagonistes d’aquesta moguda i les que continuen lluitant cada dia perquè els gitanos i les gitanes no ens extingim. Fa poc, a Barcelona, de gira amb l’obra de teatre, un munt de gitanes van venir a dir-me, gairebé plorant, que jo era el seu referent. Em vaig emocionar moltíssim, però els vaig dir: “No, els meus referents sou vosaltres, que esteu en un gueto vivint, passant-ho malament i seguiu amb alegria per a continuar lluitant, voler tenir fills i filles i criar-los com a gitanos”. Això són per a mi referents: totes les persones gitanes que no s’avergonyeixen de ser-ho.
Preparant aquesta entrevista, em vas dir que no volies que se sabés on vivies perquè havies patit amenaces de mort. Va ser fruit del teu posicionament polític i el teu activisme?
Sí, va ser pel meu activisme. Fou en Forocoches. Fa quatre o cinc anys va sortir Rober Bodegas fent un munt d’acudits antigitanos. I vaig escriure un article en Eldiario.es, que es deia “Los chistes de payos no tienen ni puñetera gracia”, on era supercontundent amb ell. Aleshores, en Forocoches es va obrir un fil insultant-me i dient-me que necessitava un “palizón payo” i un munt d’antigitanades més. Em vaig espantar. En eixos dies anava a impartir un taller a Saragossa i van publicar al fil que anirien allí per mi. Llavors vaig cridar al centre cultural d’allí per a avisar-los, i ells van cridar a la policia, cosa que no m’agrada una merda. Em fa més por la policia que els paios de Forocoches. Però van venir més de 400 persones al taller.
Davant de fets com el que relates, amb quina garantia que es farà justícia va una persona gitana a denunciar qualsevol cosa davant la policia o la Guàrdia Civil?
La policia no actua bé amb ningú. Mira els sis de Saragossa, mira Pamela Palenciano… No hi ha justícia per a ningú. I amb les persones gitanes és més greu encara, perquè l’antigitanisme ho multiplica tot. A Daniel Fernández me’l van matar en la presó d’una pallissa, i després van dir que s’havia suïcidat. Però quan expliques estes coses, la gent et diu que això no pot ser. No et creuen, el sistema s’ha ocupat de fer que siga aixina. Llavors jo no vaig a la policia per a res. Mai telefonaria a la policia. Ho intentaria arreglar de totes les maneres possibles. Encara que em tragueren una navalla, igualment, ho intentaria arreglar d’una altra manera.
Què és l’antigitanisme o la gitanofòbia? Com es manifesten en el dia a dia?
Si vols que t’ho aterre, l’antigitanisme et fa la vida impossible i quan ho contes no et creu ningú. La gent es pensa que he superat l’antigitanisme perquè visc a un poblet, però el patisc tota l’estona. Per exemple, la professora del meu fill de l’any passat no em parlava. Em va tractar com si fos analfabeta durant tot el curs i jo em quedava callada. La meua veïna em deia: “Porta-li el llibre!”, però jo li deia: “No. Per a què? Perquè em veja com una excepció?”. Imagina’t que una senyora del meu carrer, que és una tia estupenda, una vegada em va dir: “No em digues que ets gitana, si no ho pareixes”. I m’ho va dir amb tota la bona voluntat del món. En l’obra, els tècnics em diuen: “Ah, no pareixes gitana”, o “parles molt bé per a ser gitana”, o “que bonica eres per a ser gitana”. Així, les vint-i-quatre hores del dia. Et cansa, t’avorreix. Fa que no vulgues socialitzar amb ningú que no siga gitana. I si això em passa a mi, imagina’t a una persona que viu en el gueto. La meua filla també ho pateix, i això no pararà. El més fort és que jo tinc més por que li donen una pallissa al meu fill, que no pas que violen a la meua filla. I normalment seria a l’inrevés, veritat?
“L’Estat, en tots els seus programes contra l’antigitanisme, diu que la responsabilitat la té la societat, mai es tira la culpa, però és qui el perpetua”
El 98 % de la població gitana està en risc de pobresa o exclusió social. Això és conseqüència de l’antigitanisme, però també de l’aporofòbia? O no tenen res a veure?
És antigitanisme. Perquè tu no li diries aporofòbia a una qüestió que ens passe a les dones i que tinga a veure amb l’àmbit econòmic, li diríem masclisme. I el masclisme repercuteix en els teus nivells de pobresa. Cal pensar-ho sempre com ho pensaries amb la qüestió masclista, perquè es veu molt clar. Suposadament, segons els paios que es dediquen a comptar, els gitanos som el 2 % de la societat. I la gent pensa que aquests nivells de pobresa són perquè no volem treballar. Mira, jo tinc dos treballs. Un, en Al lío, un programa per a Canal R(e)d. Tinc aquest contracte fix des de fa un any. Tinc 38 anys i és la primera vegada que tinc un contracte com aquest. I l’altra, la del teatre. Soc l’única de tota la meua família i de tota la família de Nico que té un contracte de treball. Nico és l’única persona de tot el barri del Pozo de Vallecas que té un grau universitari. Això és acumulació primigènia del capital, però amb el racisme. Silvia Federici ho explica molt bé en Caliban i la bruixa (Virus, 2018). Explica com l’acumulació primigènia del capital repercuteix en el fet que les cures s’hagen convertit en una cosa gratuïta i que ningú veu. Doncs és exactament el mateix amb l’antigitanisme. Si el 98 % del poble gitano està en risc de pobresa, jo no me’n deslliure. Encara que fa un any que tinc contracte, vull comprar-me una casa, que ací valen 40.000 euros, i no puc perquè no tinc per pagar l’entrada.
Diem que el que no s’anomena no existeix. I pensava, això és el que passa amb la història del poble gitano, que no s’ha anomenat mai, que s’ha invisibilitzat.
Totalment. I a propòsit.
Tu t’has dedicat a investigar i a divulgar com s’ha invisibilitzat el poble gitano al llarg de la història…
Bé, això en realitat va ser una cosa de Nico, que té moltíssima informació perquè s’ha dedicat anys a investigar la història del poble gitano. Quan estava embarassada de Carmen Manuela, vaig patir molta violència obstètrica antigitana i em vaig preguntar: on estan les dones en aquest relat? Ens vam posar a investigar, per exemple, la biografia de Rosa Cortés, o de la Presó General de Gitanos. És necessari conéixer la història, i el poble paio, a l’Estat espanyol, té un gran problema amb la memòria. Hi ha un desarrelament absolut amb els nostres avantpassats. El poble paio no sap d’on ve. I crec que el poble gitano conserva la memòria, encara que no siga escrita, pels cants, per les coses que ens han contat les nostres iaies, perquè hem tingut aquest respecte, o simplement perquè no oblidar ha estat la nostra posició enfront de l’antigitanisme.
L’exclusió o criminalització cap al poble gitano comença per atacar el seu sentiment de pertinença, de col·lectiu, perquè no encaixa amb el sistema capitalista i individualista imperant?
Crec que el punt de partida de l’antigitanisme caldria preguntar-li’l a un paio, com dient “a veure, a tu què et passa?”. I que hi hagués una teràpia per a això. Però, sí, som un contraexemple tota l’estona. A les Novelas ejemplares de Cervantes, que es van escriure fa 412 anys, hi ha la història de la gitanilla, i aquestes novel·les realment tenien un pes ideològic en la societat, perquè assenyalaven a la gent què estava malament i què estava bé. La gitanilla era la dona que no s’ha de ser. Una dona fresca, sexual… I l’arquetip ha anat canviant amb el temps. Parle de les dones, però també això està vinculat a les altres opcions de gènere. Quan les gitanes estaven donant el pit en un mercat ambulant, les paies estaven comprant els potitos a la farmàcia i la llet en pols. Ara que hem tornat al pit i a la criança natural, les gitanes som el pitjor perquè donem el biberó. I sempre estem així. No sols en la criança, sinó en la manera de ser. Un dels aprenentatges que hem de fer com a societat és el d’anar juntes sempre, i fer-nos costat. Això que “si ens toquen a una, ens toquen a totes”, que diem en el moviment feminista, en el cas dels gitanos, ja és així. Fem una telefonada i en venim 300. I això ens ho tiren en cara: “És que hi aneu 300”. És clar, és que jo sola no puc.
Hi ha hagut més de 320 lleis fetes per a la “integració” de la comunitat gitana, al llarg de la història. Però tu expliques que, per a aquesta “integració” cal desfer-se de les senyes d’identitat gitana. Pots posar-ne algun exemple?
Les lleis castigaven absolutament tot el que fos gitano. Sé que hi ha més de 320 perquè quan arribem a la 320 ens cansem de comptar. La primera llei que es va fer amb els Reis Catòlics deia: “No podeu caminar més de tres o quatre gitanos junts”. És molt fort, però les dones gitanes s’hi van rebel·lar en contra. Deien: “Tres o quatre gitanos junts? D’acord, doncs a nosaltres no ens afecta perquè som gitanes”. I això va arribar a les oïdes dels Reis Catòlics i van haver de canviar la llei especificant “gitanos i gitanes”. I a partir d’aquí es van fer lleis específicament contra les dones. Ho castigaven tot: la manera de vestir, la parla… Un dels seus grans triomfs va ser l’epistemicidi. És a dir, que van matar la nostra llengua. No la vam perdre, la van matar. La van matar a base de lleis.
El mot resistència és un dels que millor defineix aquest esdevindre històric del poble gitano enfront de la seua desaparició.
Sí, estic en aquestes ara. Nico té una teoria fabulosa que és que ens hem adaptat a les lleis per a continuar sent gitanos. Crec que hi ha hagut molta més resistència de la que ens han contat, perquè totes les coses que estan escrites les han fet tres paios, literalment. És a dir, tres historiadors paios, que conten el que els interessa a ells, perquè les coses no són objectives. Llavors, fins que no tinguem els documents reals, com, per exemple, les cartes que enviava el bisbe d’Oviedo al marqués de l’Ensenada per a explicar-li com resistien les dones, no m’ho acabaré de creure. Ara, qui té diners per a anar als arxius de Saragossa o de Madrid? Crec que es tracta de resistència i no resiliència. A mi la resiliència em toca el cony.
Què vols dir amb això?
Això de la resiliència em toca el cony perquè és com que ho aguantes i ho suportes tot. No, no suporte res. Aleshores, què? El poble palestí és resilient? No em sembla la paraula més adient per a un poble que està patint un genocidi i que està resistint, que s’està barallant, lluitant i matant perquè el seu poble visca i continue vivint, continue tenint el seu idioma, els seus costums i la seua cultura. No, no em sembla resiliència, em sembla resistència. Resistència, rebel·lia, rebel·lió, o com vulgues anomenar-ho, però no resiliència. Hamas és la resistència del poble palestí, i cal dir-ho. Jo no condemne a Hamas, jo els secunde. Clar. És que és l’únic element que els queda per a defensar el que és seu. I qui t’ha dit a tu que no has de lluitar per allò que és teu? Lluita!
Creus que caldria crear un partit polític que combatera l’antigitanisme des d’una posició d’estat?
Si hi haguera un partit gitano, potser sí. Va haver-hi un intent a l’Estat espanyol, que el va muntar Nico, però no van obtenir prou representació. Aquesta reflexió me l’he fet molt, perquè em vaig presentar com a diputada de Podemos a La Rioja. Vaig guanyar les eleccions internes, però l’endemà me’n vaig anar. I és que pense que l’estructura política és antigitana. L’antigitanisme és institucional i es perpetua i es promou des de les institucions. Per a començar, l’Estat diu en tots els seus programes contra l’antigitanisme que la responsabilitat la té la societat. Ells mai es tiren la culpa i són qui ho perpetua. Aleshores, no em sembla que en una estructura antigitana estiga la solució. A més, l’antigitanisme no se soluciona en quatre anys, ni en vuit, ni en setze. Crec que no hi haurà cap pas important que jo vaja a veure amb els meus ulls. Ja hauré mort quan això passe.
“Crec que al poble gitano hi ha hagut més resistència que resiliència. A mi la resiliència em toca el cony: equival a dir que ho aguantes i ho suportes tot. I no, no suporte res”
Has escrit el llibre de Resistencias gitanas, has editat una revista, has publicat moltíssims articles en Pikara Magazine i altres mitjans. Tens l’associació Pretendemos gitanizar el mundo i fas una obra de teatre. D’on neixen la força i la inspiració per a tirar endavant tots aquests projectes?
Quan vaig estar embarassada de Carmen Manuela, vaig tenir un impuls de creativitat forta. Després, en parir, com que va ser tan bonic, vaig tenir com una explosió d’oxitocina tremenda. Llavors, Nico tenia molta informació i vam muntar un blog, i vam començar a penjar tot el contingut que teníem. En acabat, muntarem l’associació. D’això fa huit anys, i tot ha anat molt a poquet a poquet. L’única cosa que fem és recerca i difusió. No fem res més. No creiem en l’assistencialisme, i no tenim diners per a més. Soc una mica hiperactiva mentalment.
L’obra de teatre sorgeix a partir d’un taller que feies en el Teatro del Barrio de Madrid.
Conec a Pamela Palenciano des que tenia 15 anys, i un dia em va dir: “Per què no fas un monòleg, que ets molt graciosa en els tallers?”. Al cap de poc temps vam escriure el projecte, el va enviar al Teatro del Barrio, i en una setmana ens van dir que sí. Llavors, vaig fer una residència artística d’un any, amb Nüll García, que forma part de La Estraña Compañía. Vaig comptar amb molta ajuda, també de l’Alba Flores i de la meua cosina Alba González. Nüll va dirigir, Pamela va fer el treball actoral i, hòstia, portem gairebé dos anys.
És de les poques peces en les quals una dona gitana parla des del jo i no és una representació?
Fins que estrenàrem, era l’única obra de dones gitanes que hi havia fora del circuit de l’associacionisme i del circuit gitano. Això era molt important per a mi, que les persones gitanes que vingueren a veure l’obra se sentiren representades, i ho fan. He fet l’obra en el Polígono Sur de les Tres Mil Viviendas de Sevilla, on tot el públic era gitano i els ha encantat. Per a mi és un triomf. No volia fer una obra per a paies. I mola moltíssim perquè hem aconseguit, gràcies a Nüll, que les persones gitanes i les paies riguen en una mateixa frase, cadascú per una cosa diferent. És al·lucinant. Jo volia fer una obra de veritat, que pogués estar a l’altura d’altres que estigueren en el mateix teatre. No volia una merda paternalista, soc molt cabuda i molt perfeccionista.
Quins projectes tens per al futur?
M’agradaria fer una altra obra, però no sé sobre què. M’agradaria tornar a fer la revista, gairebé no en queden exemplars. Continuar amb el programa Al lío, que cada vegada va millor, i fem coses més potents. Vam anar a un poble per a poder pagar 250 euros de lloguer i viure del que ens agrada i ho hem aconseguit. Continuar així i criar a les meues filles; això estaria molt bé.
