Un silenciós bloc d’habitatges de protecció oficial, amb set plantes, un local comercial i catorze pisos buits per a estrenar, es troba custodiat les 24 h del dia per un agent de seguretat que evita que siguin ocupats. El bloc està a l’avinguda Vallcarca de Barcelona i fa dos anys que roman tancat a l’espera del veïnat afectat per l’impacte del pla urbanístic al barri. Si durant aquest temps l’agent de seguretat ha pujat a la terrassa d’algun pis a fumar-se un cigarro, ha vist, a la vorera del davant, una placeta des d’on les riuades de turistes que surten del metro es preparen per pujar al Park Güell. A la mateixa placeta, semi-ocultes i protegides per tanques i lones, setanta persones sobreviuen en un dels assentaments barraquistes més grans de Barcelona.
Des de fa més de set anys, les xaboles precàries s’aixequen a banda i banda de les parets de la Fusteria de Vallcarca. “Sense ells, estaríem perduts”, explica l’Alin, un jove gitano romanès de vint-i-tres anys i pare de dues nenes, referint-se a aquest centre social reconstruït pel veïnat. A més de ser la seu del Sindicat d’habitatge de Vallcarca, la Fusteria s’ha convertit en un equipament essencial de suport per a les famílies, on poden proveir-se de llum, armari, magatzem i bugaderia. “Aquí els serveis socials i l’Ajuntament no venen a res. Qualsevol problema, qualsevol tràmit, l’hem de fer sols, o amb l’ajuda del Sindicat”, afegeix Alin que, com la majoria dels seus companys, sobreviu amb la recollida de ferralla.
La Fusteria s’ha convertit en un equipament essencial de suport per a les famílies, on poden proveir-se de llum, armari, magatzem i bugaderia
La greu situació que viuen les famílies de l’assentament sembla que no troba suport en les administracions. Les darreres setmanes, l’Ajuntament de Barcelona, en mans del PSC, ha mostrat la seva intenció de desallotjar les barraquistes d’aquests terrenys de titularitat municipal, sense oferir cap alternativa o negociació. Al mateix temps, ordenava diverses “intervencions” policials sobre el terreny. Uns fets que afegien més conflicte a un barri castigat pels cicles de violència urbanística i especulativa que han comportat desinversions, expropiacions, desallotjaments i enderrocs.
Respostes policials
“Primer van enviar a la Guàrdia Urbana, sense mediació ni explicació prèvia, a bloquejar amb pilones la porta de l’assentament. Després, va venir de nou la policia amb un camió grua, que va omplir un solar proper amb cinquanta blocs de formigó ‘NewJersey’ per evitar un nou assentament”, explica Manu, de l’associació Som Barri. “La setmana passada, de nou els guàrdies urbans volien fer una investigació sorpresa a tres locals ocupats, que són la llar de famílies romaneses, per forçar així un desnonament administratiu. Aquestes són les polítiques del PSC en matèria d’habitatge per a la gent més exclosa i vulnerable”, ironitza aquest veí de Vallcarca.
L’associació critica que l’Ajuntament només els ha concedit una reunió per informar-los de la situació, “rebutjant qualsevol negociació o ingerència veïnal”. “Veiem cert biaix racista amb aquestes intervencions, també quan constatem que amb els únics veïns que el districte no vulgui parar siguin, casualment, gitanos romanesos”. I critica que els tècnics de l’Ajuntament “van arribar a afirmar que expulsar-los de les seves barraques i locals era un ‘acte humanitari’ i que és més segur que dormin al carrer que en espais no condicionats”.
Fonts del departament de premsa de l’Ajuntament expliquen a la Directa que “la prioritat municipal a tots els nivells, districte i serveis socials, és la intervenció social per a aconseguir la vinculació, treballant prioritàriament aspectes de salubritat i seguretat per minimitzar els riscos de les persones que hi viuen”. A més, alerta que, durant l’any 2024, en els terrenys on s’ubica l’assentament hi ha previst el projecte d’urbanització del Parc Central de Vallcarca.
“La dinàmica de les administracions locals no pot donar una resposta social a aquesta situació, perquè estan impotents. Només queda la part policial”, explica Albert Sales, investigador de l’Institut Metròpoli
“La dinàmica de les administracions locals no pot donar una resposta social a aquesta situació, perquè estan impotents. Només queda la part policial”, explica Albert Sales, investigador de l’Institut Metròpoli. “L’estoc d’habitatge social és petit i han crescut els desnonaments invisibles i per impagament. Els serveis socials estan allotjant gent en pensions, a l’espera de l’assignació de pisos de la
mesa d’emergència. A vegades, no hi ha refugi ni tan sols pagant. Per això diem que és una emergència i una crisi”. Sales afegeix que “el barraquisme és la cara més visible d’un mercat d’habitatge excloent. I sobretot afecta població migrant, que no pot accedir a un habitatge a través del mercat, perquè els ingressos no donen”.
La majoria dels adults de l’assentament, com l’Alin, sobreviuen amb la recollida de ferralla. “Treballem fort i treballem molt, però guanyem molt poc. Trencant-me l’esquena puc arribar a recollir fins a 1.000 kg en diferents dies. Però pagat a dotze cèntims el quilo, parlem de 120 €. Per això continuem vivint a les barraques, no aconseguim una alternativa real. I per això tots els nens de l’assentament van a l’escola del barri, perquè puguin tenir una vida millor que la nostra” explica.
Vallcarca, runes i suport mutu
“A la ciutat ja no hi ha tant de sòl disponible, s’ha edificat a molts solars del districte de Sant Martí, que era a on hi havia la majoria d’assentaments de la ciutat. Avui, les xifres mostren un descens d’ocupacions de solars i naus, però perquè s’han transformat, i per això hi ha un increment d’ocupació d’immobles com baixos, locals comercials o entitats bancàries buides. Són formes d’infrahabitatge, més invisible i silenciós” detalla Albert Sales.
“Podem fer qualsevol cosa, qualsevol treball. No volem res gratis, només volem una oportunitat”, sentencia l’Alin, habitant de l’assentament de Vallcarca
No és casualitat, doncs, que aquests nous assentaments hagin pogut trobar lloc i consolidar-se en aquest barri ple de solars a causa de l’especulació urbanística. Neil Smith, un dels teòrics de la gentrificació urbana, ho va anomenar “zones de desenvolupament desigual”. Segons Smith, mentre unes zones de la ciutat s’elititzen i s’hi fan inversions d’alt valor immobiliari, artístic i cultural, d’altres es converteixen paral·lelament en barris degradats, àrees de desinversió, creixement de la droga i marginalitat avançada.
Com explica la sociòloga Juliana Marcus, “sota l’aplicació del PGM, Vallcarca va patir durant anys una destrucció programada a partir del buidatge material i simbòlic, en un context de mercantilització de les ciutats. A l’onada de destruccions, no va seguir la de reconstruccions, i es van crear descampats i solars, espais vacants anomenats buits urbans per part de les administracions, alguns dels quals van ser reapropiats per a donar usos veïnals”.
Per Manu, de l’associació Som Barri, “és una contradicció amb la qual convivim. Veiem com el barri s’abandona i precaritza cada dia més. No volem que ningú visqui així. Tothom està en contra dels assentaments. Però aquesta és l’última opció, és l’únic que tenen, i no podem permetre que es quedin al carrer”. L’Alin, per la seva banda, conclou: “Som del barri, coneixem a molts dels veïns, fa anys que treballem en aquests carrers, els nostres fills van a aquestes escoles i parcs. Podem fer qualsevol cosa, qualsevol treball. No volem res gratis, només volem una oportunitat. I de moment, només ens la dona el Sindicat. I continuarem lluitant amb ell”.
Un pla per la “seguretat” i el “civisme”
Per distanciar-se de l’anterior govern municipal d’Ada Colau, del qual els socialistes formaven part, el partit de Jaume Collboni ha irromput al consistori amb un nou pla per a la ciutat, centrat en “seguretat” i “civisme”. Tot i que l’afectació sobre l’assentament és anterior al canvi de govern, els moviments recents van en sintonia amb el Pla Endreça, segons l’Ajuntament “un pla de manteniment integral i transversal amb l’objectiu d’assolir l’excel·lència de l’espai públic de la ciutat (…) Inclou intervencions immediates en neteja, manteniment de mobiliari i actuacions de control per a la reducció de conductes incíviques”.
“No hi ha diferència entre lemes com ‘Netejar Badalona’ del PP o ‘Endreçar Barcelona’ del PSC”, assegura José Mansilla, membre de l’OACU
A la pràctica, el pla reorienta efectius de neteja i de la Guàrdia Urbana. També manté reminiscències d’altres èpoques, quan el tripartit municipal, també amb el PSC al capdavant, impulsava l’any 2005 l’Ordenança de Civisme. L’objectiu era controlar i sancionar activitats a l’espai públic, entre elles la prostitució o la venda ambulant. Una normativa que ja va ser molt criticada aleshores per suposar “higienisme social”, “voluntat repressiva” i “manca de propostes o anàlisis estructurals”. El Pla Endreça actual intensifica les inspeccions i sancions vinculades a aquella ordenança.
Ja ho va denunciar el Sindicat de Manters aquest passat estiu, alertant d’una intensa pressió policial i decomís de material amb el desplegament del Pla, tan sols amb “finalitats polítiques i d’amagar la pobresa sota la catifa”. José Mansilla, de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU), és contundent: “No sé encara per què la gent se sorprèn. Si aquestes són les polítiques del PSC de tota la vida. Polítiques de dreta amb embolcall d’esquerra”. Per l’antropòleg el Pla Endreça “és una transmissió simbòlica: es barreja i posa al mateix nivell la brutícia dels carrers amb la brutícia de col·lectius humans sencers. És higienisme en tots els sentits. I un cop es genera això, no hi ha diferència entre lemes com ‘Netejar Badalona’ (García Albiol, del PP) o ‘Endreçar Barcelona’ (Collboni, del PSC)”.
Per Manu, els plantejaments del Pla Endreça formen part d’un “discurs molt reaccionari que contribueix a deshumanitzar els barraquistes. No els tracta com un problema de persones amb noms i cognoms, de veïns arrelats a un teixit de barri consolidat durant anys, sinó que són brutícia, una brutícia que molesta veure i un problema de salut pública que cal netejar”.
Per la seva banda, Albert Sales puntualitza que són discursos i polítiques que inclouen “una distinció entre bons pobres i mals pobres”: “El barraquisme obrer massiu del segle passat, dels grans assentaments a la ciutat informal, és més còmode, es relata des de l’èpica, són migrants reconeguts, que amb els anys van aixecar barris sencers”, mentre que “l’actual barraquisme és el de la marginació social, el de la migració incòmode, el de l’exclusió residencial i del racisme institucional”.
