El dia 23 de març, l’Assemblea Pagesa i Ciutadana ens mobilitzem arreu del país per una agricultura pagesa sense grans terratinents enfocada a una producció de qualitat per al consum humà de les poblacions properes. Amb pagesos nombrosos i autònoms, amb cura de la terra i del medi, independents de l’agroindústria i de la deriva tecnocràtica del sector primari (digitalització, pirateria intel·lectual dels coneixements a través de les cartilles digitals, etc.). Tot això en aliança amb els col·lectius ciutadans crítics amb un sistema alimentari en mans de l’especulació.
Estem en contra de les polítiques agràries actuals, que només han estat i són l’excusa per aconseguir deixar la producció agrària en mans del gran capital i transformar els pagesos en proletariat agrari. Per això la nostra és una esmena a la totalitat d’aquestes polítiques i no pas a les mesures parcials sobre ús d’adobs o biocides. No creiem que la que potser és la Comissió Europea més dretana de la història hagi plantejat la reforma de la Política Agrària Comuna (PAC) amb l’objectiu de donar suport als pagesos ni de millorar el medi.
Totes les versions de la Política Agrària Comuna (PAC) que hem patit tenen l’objectiu final d’aconseguir un sector agrari digitalitzat, robotitzat i proletaritzat, sense pagesos
És la mateixa comissió la que vol deixar passar sense cap control els nous transgènics i ha donat deu anys més de vida al glifosat. La mateixa comissió que ha introduït la financerització del sector amb els crèdits de carboni, que ara serveixen, per exemple, perquè l’aeroport d’Amsterdam tanqui granges holandeses per tal de poder continuar contaminant. La mateixa que li dona l’etiqueta verda al biogàs que es produirà a partir de fems i purins i que servirà per justificar l’existència de les macrogranges de bestiar. I perquè totes les versions de la PAC que hem patit només han posat un vel al procés continu de pèrdua de pagesos a tota Europa amb l’objectiu final d’aconseguir un sector agrari digitalitzat, robotitzat i proletaritzat, sense pagesos.
No podem esperar res d’una Generalitat per a la qual qualsevol excusa és bona per malmetre sòl fèrtil, ja sigui la ciutat esportiva del Girona FC, una megaplanta de biogàs, o un nou polígon logístic per a empreses de transport). Com podem esperar que la Unió Europea o la Generalitat facin cap control de les importacions quan, en temps del tripartit, aquesta animava als empresaris agrícoles catalans a invertir al Marroc. I tot amb l’argument de la disponibilitat de 100.000 hectàrees de les quals es poden obtenir “les primeres collites de la temporada del mercat europeu”, és a dir, animant-los a competir amb la mateixa producció catalana.
També és la Generalitat qui ha permès que un 70% de la producció final de tot el sector estigui lligada al monocultiu ramader. Si la integració ramadera va permetre la supervivència de molts pagesos del secà en un moment històric, ara ja s’ha convertit en el monstre que devora als seus fills. Vall Companys produeix més carn de pollastre que tota la indústria càrnia de Catalunya i té prop d’un 50% de les truges, mentre Guissona produeix un 25% dels pollastres i té un 25% dels porcs d’engreix. I per alimentar aquest monocultiu ramader hi dediquem prop del 70% de la producció de cereals i bona part de la superfície de reg. En aquestes condicions és impossible l’existència d’una ramaderia extensiva en condicions dignes i que pugui pasturar matollars i boscos per a limitar els possibles incendis forestals.
L’entrada generalitzada del gran capital en el sector ha provocat que avui les explotacions agràries amb més de 100 ha de terra ja ocupin pràcticament el 50% de la superfície agrària útil de Catalunya
Defensem la terra agrària per a qui la treballa i per fer-la fora del mercat. Com s’entén que la renda agrària hagi disminuït un 23% del 2002 al 2020 i que la feina total al sector caigués un 24% del 2003 al 2016? En canvi, el preu de la terra, tant al secà com al reg, havia augmentat el 2021 un 142% respecte al del 2002. Doncs s’explica per l’entrada generalitzada del gran capital, que s’ha afegit al del mateix sector. Avui, les explotacions agràries amb més de 100 ha de terra ja ocupin pràcticament el 50% de la superfície agrària útil de Catalunya. Són les més de 200 ha de Sorigué (també té infraestructures, com molí d’oli, càmeres de fruita…), que amb el propietari de La Sirena controlen Agro Water Almonds i les seves més de 1000 ha per la Vall de l’Ebre; les 2000 ha que té el grup Borges entre Espanya i Portugal; Nufri, que manega l’equivalent a la meitat de tota la fruita que es produeix a Catalunya, i té més de 1000 ha de fruiters a Sòria.
Finalment, és imprescindible en un país semiàrid que defensem l’ús de l’aigua per produir aliments per a les persones. No té sentit mantenir en la seva dimensió actual cultius com l’alfals o les dobles collites de cereal i panís, els més grans consumidors d’aigua i dedicats a l’alimentació animal o a l’exportació a països àrabs. El primer destí de l’aigua ha de ser la producció d’aliments de qualitat per abastir a tota la població local. Això no vindrà de la mà de l’anomenada modernització, que com s’ha vist al Segarra-Garrigues només ha servit per fer fora als pagesos que no l’han pogut pagar, deixant l’aigua en mans d’aquelles grans empreses. Tot això és el que s’amaga darrere del ridícul llenguatge d’escola de negocis dels “esquemes de cooperació vertical”, on es parla de “lluitar contra l’atur rural” i d’arrelar els joves… però no com a pagesos.
En definitiva, ens hem de replantejar el sector de dalt a baix, perquè deixi de ser un productor de biomassa barata per a l’agroindústria i torni a ser un productor d’aliments de qualitat. L’alimentació ha de ser un bé comú, fora del mercat i l’especulació, garantida en quantitat i qualitat a tota la població del país, i no només per a minories. Ha d’estar organitzada amb relacions horitzontals entre pagesos i societat alimentada, acordant uns nous principis de funcionament que parteixin de remuneracions justes que permetin adaptar la producció a les necessitats. El repte és organitzar-nos tots els que tenim aquest horitzó, des de la producció fins al consum, i sortir al carrer per aconseguir-ho.
