Irònicament, el naixement del terme Països Catalans s’atribueix a l’il·lustrat valencià Benvingut Oliver Estellés. Apareix en la seua obra Historia del derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las costumbres de Tortosa (1876) com a sinònim de “territoris de parla catalana”. Continuant amb aquesta mateixa ironia, seria un altre valencià, de Sueca concretament, el gran Joan Fuster, qui en 1962 –als seus assajos Nosaltres, els valencians i Qüestió de noms– parlaria del terme ja no com una unió lingüística o cultural sinó que aniria molt més lluny: unitat política dels territoris catalanoparlants. Ell pensava que les comarques del País Valencià castellanòfones eren prescindibles en el projecte polític comú de nació catalana. És a partir d’aquest moment quan podem dir que hi ha un abans i un després en el pensament sobiranista valencià/català amb il·lustrats que, amb més o menys conformitat, empren amb més assiduïtat aquest terme per a definir el conjunt dels territoris tradicionalment catalanoparlants.
Els valencians vam començar a denominar-nos valencians, sense oblidar-nos de les nostres arrels catalanes i aragoneses, a meitat del segle XIV. A més
a més, és en aquesta època quan es comença a utilitzar la denominació llengua valenciana per a referir-nos al català que es parlava al Regne de València. A pesar d’això, mai s’havia dubtat dels nostres orígens i d’on provenia la nostra llengua fins fa vora quaranta anys. La dreta espanyolista, amb un component prou anticatalanista que amaga una valencianofòbia evident baix la senyera coronada, va començar a crear una corrent que s’anomenaria blaverisme. Aquesta dreta manipularia la història i faria servir les denominacions valencians o llengua valenciana d’una forma totalment interessada i empraria amb un sentit totalment anacrònic paraules com nació i estat per crear un discurs de separació entre els pobles valencià, català i balear. Sense cap dubte, aquest discurs va tindre una gran acceptació, ja que va ser assumit per partits de majoria com era el Partit Popular (que absorbiria Unió Valenciana més tard).
Si als anys setanta era prou habitual la denominació País Valencià o Països Catalans (ja fora en sentit cultural o polític), a les dècades següents era menys comú. Les noves generacions, que no havien tingut un aprenentatge de conscienciació com a poble com havien tingut les anteriors, creixien amb una nova forma de veure’s com a valencià i amb un gran sentiment de catalanofòbia que augmentava, sistemàticament, gràcies a les televisions estatals.
Abans d’emprar Països Catalans hem de llevar-nos el nostre autoodi, conscienciar el poble valencià que som poble i que som nació
No serà fins a la primera dècada del segle XXI quan començarà a veure’s un canvi de pensament. Un canvi que trobe que va començar en un espai més acadèmic (com ja havia passat abans) i que a través de noves formes de comunicació (internet) començaria a propagar-se a altres esferes de la societat. Un dels principals precursors d’aquest fenomen va ser la música en valencià; música reivindicativa que canta per la lluita de la nostra cultura i llengua des d’una perspectiva de poble.
A pesar d’haver-hi milers de persones que creuen en un País Valencià lliure i sobirà i que moltes altres comencen a interessar-s’hi, totes ja amb una conscienciació de poble, encara són un grup minoritari. Però es té enfront un enemic fort que ha imposat –sense quasi resistència– a la col·lectivitat valenciana un sentiment d’autoodi que, després de dècades, s’està ara aconseguint eliminar. El discurs anticatalanista que s’ha emprat durant els últims anys provoca encara un afrontament personal a aquells que s’adonen que sí que som un poble, però que es neguen a acceptar la denominació catalans o simplement no s’identifiquen amb la identitat catalana.
Per tant, crec que hui en dia no és positiu el terme Països Catalans per al moviment sobiranista al País Valencià. Primer hem de començar a llevar-nos el nostre autoodi, conscienciar el poble valencià que som poble i que som nació. El terme Països Catalans podria frenar una part de la població en el camí cap al sobiranisme valencià, ja que continua implicant un sentiment catalanofòbic que durant dècades se’ns ha imposat. Ens costarà, potser, lustres eliminar aquest sentiment, però quan es puga assolir serà quan podrem parlar ja sense por de Països Catalans i, per tant, també començar a dialogar sobre si a soles ser una unió cultural o anar més enllà i parlar sobre una unió política i nacional.
