Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Una qüestió de noms

És positiu l’ús del terme ‘Països Catalans’ per al moviment sobiranista al País Valencià?

/ Pepepue

La resposta a la pregunta per a mi és molt senzilla: sí. Perquè no podem seguir l’estratègia de l’unionisme, l’estratègia dels que volen engabiar els mots. Al País Valencià parlem una llengua sense nom. Costa, i molt, que els nostres polítics utilitzin la paraula català, i ara no només està en qüestió el terme Països Catalans sinó també el terme País Valencià. A força de no usar els mots, es perden.

El vot dels valencians està captiu, tot està prohibit, no podem fer soroll perquè vindrà el Partit Popular; mentre que ells poden dir, fer i desfer d’una manera desacomplexada. En tenim la prova a la Plaça del Llibre d’Alacant: l’alcalde del PP ha decidit boicotejar-la perquè, com deia l’Ovidi, “hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense.”

I quina és la solució? Rebaixar plantejaments? Amagar les nostres conviccions per eixamplar la base? Amb qui? Amb els lectors de Las Provincias? Això són teories del segle XX i som al segle XXI. La base s’eixampla amb la gent jove, persones que no tenen por dels mots, a les quals el que els interessa és el contingut de les paraules.

Disfressar termes com ara català, Països Catalans o País Valencià és el que esperem els valencians dels moviments sobiranistes? Ben al contrari, el que volem és que omplin aquests termes de continguts moderns i adaptats al segle que vivim. I la resta són prejudicis, com explicava Joan Fuster, que “es concerten entorn de la paraula català. D’ençà del segle XV, català vol dir exclusivament home o cosa del Principat”. Quan “el gentilici comú es regionalitza, perd aquell abast total que tenia en la ploma de Ramon Muntaner”. Tot i que erròniament s’atribueix el terme Països Catalans a l’il·lustre veí de Sueca, en realitat el va encunyar un altre valencià, el jurista catarrogí Benvingut Oliver, l’any 1886.

Més d’hora que tard, un bocí d’aquests Països Catalans esdevindrà una república lliure, un país nou. I els valencians serem el que nosaltres decidim, un dret que ens neguen des de l’Estat espanyol, el dret a decidir.

El sobiranisme al País Valencià ha de reivindicar els Països Catalans com una aposta de futur, uns països inclusius i feministes

I és per això que el sobiranisme valencià, ben igual que el sobiranisme dels Països Catalans, ha de bastir els mots vells de nous continguts, com ara el de república.

Els Països Catalans han de ser un concepte de futur. Explicava Pere Calders que cadascú basteix les seues quimeres d’acord amb les seues il·lusions més recòndites. Potser els Països Catalans són això, una quimera, una il·lusió que duem a dintre el cor; però també són una cultura comuna, el nostre mercat natural, un mercat al qual com a professional de la cultura no dec ni vull renunciar. Volem el pa sencer, com deia l’Ovidi.

I exactament això són els Països Catalans, el pa sencer, que ha de mirar a Europa, que s’ha de bastir més que mai amb la Mediterrània –un mot imprescindible que també hem de recuperar.

El sobiranisme al País Valencià ha de reivindicar els Països Catalans com una aposta de futur, uns països inclusius, feministes, on capiguem tots –sigui quin sigui el nostre lloc de naixença–, una oportunitat que no podem perdre. Confiem que el sobiranisme, com explicava Fuster en el seu article “Qüestió de noms”, estarà a l’altura de les necessitats i sabrà fer-se’n responsable.

 

Article publicat al número 465 publicación número 465 de la Directa

Articles relacionats