Professor d’economia durant més de 40 anys, Manuel Delgado (1951) es presenta com a “Membre de l’Assemblea d’Andalusia”. Va participar del 2 al 7 d’abril a la trobada ESTAR, Encuentro Social contra la Turistización: Alternativas y Resistencias. Catedràtic de la Universitat de Sevilla fins al passat setembre, “preocupat pels problemes que genera l’economia per a la vida de la gent, i en els inicis de la meva investigació, en la pregunta de per què és pobre una terra com Andalusia que té un patrimoni natural, social i cultural suficient com per a què la gent tingui una vida digna”.
Quin ha estat l’objectiu d’ESTAR?
La gent a Sevilla s’està veient expulsada dels llocs on viu i això ha generat un clima de contestació. Des de fa temps, s’han anat produint protestes parcials. La trobada neix d’aquesta preocupació. El fet que a Sevilla es trobessin els grans caps del capital en una posada en escena com la que va suposar la Cimera Mundial de Viatges i Turisme, mereixia una resposta. La turistificació és la mercantilització i ús de l’espai urbà en benefici del capital global. Aquest procés està desplaçant a la gent i destruint vincles i teixit social a través de l’encariment de l’habitatge, i està destruint teixit econòmic a través de l’encariment i desallotjament dels locals tradicionals i la seva substitució per uns altres de grans cadenes.
Els dies 3 i 4 d’abril es va dur a terme la Cimera Mundial de Viatges i Turisme a Sevilla. Què s’hi va decidir?
En aquesta Cimera les grans corporacions decideixen on invertiran els seus diners. Es decideix com engreixar el negoci d’aquestes corporacions. Hi ha una qüestió interessant en aquesta cimera, i és que hi han assistit dos grans homes d’estat com són el president d’Espanya, Pedro Sánchez, i l’expresident dels Estats Units, Barack Obama. Això il·lustra fins a quin punt el poder polític està al servei del poder econòmic. Les decisions es prenen en consells d’administració o en cimeres com aquesta, i els polítics fan de gestors d’aquestes empreses, i això es veu amb normalitat. Darrere d’aquesta normalitat hi ha la idea que si es creen valors monetaris, llavors es crea riquesa per a tothom. Aquest dogma de l’economia convencional encobreix els efectes que aquest model genera a les parts més vulnerables de l’econòmic: el treball i la naturalesa.
Quin tipus de valors monetaris genera la indústria turística?
“En el cas de l’habitatge, l’augment del preu permetrà que segueixin arribant diners dels inversors, i així el capital financer pot seguir apropiant-se de més patrimoni”
Avui en dia la majoria del capital en aquesta indústria el tenen les empreses financeres. El capital financer diu que crea riquesa mitjançant la revalorització d’actius patrimonials, com podrien ser els habitatges. Quan apuja el preu dels pisos que es tenen en propietat, aquests actius passen a tenir un major valor monetari, i això suposa una creació de valor, diuen ells. En el cas de l’habitatge, per exemple, l’augment del preu permetrà que segueixin arribant diners dels inversors, i així el capital financer pot seguir apropiant-se de més patrimoni. L’expansió d’aquest procediment acaba amb l’apropiació a tots els àmbits de vida. És el que David Harvey va anomenar acumulació per despossessió.
En quin sentit s’apropien de la vida de la gent?
La pressió que tenen aquestes empreses de presentar bons resultats per captar fons als mercats financers porta també a la hiperexplotació de la mà d’obra. La pressió sobre el treball es tradueix en intensitats i ritmes molt superiors als que hi havia quan el capital financer encara no havia entrat en l’àmbit turístic. A Andalusia es tradueix en el fet que la càrrega de treball per hora s’ha duplicat des de l’any 2000 fins ara. Hi ha també una pressió cap a la naturalesa que es tradueix en degradació i deterioració ecològica. També hi ha pressió sobre altres àmbits necessaris per a la vida quotidiana; sobre l’espai, ocupant espais comuns als quals els hi canvien el seu sentit, excloent a la població del dret a l’habitatge, i deteriorant l’àmbit relacional i les tasques de cures, bàsiques per al manteniment de la vida.
En moltes ocasions no sabem qui hi ha darrere d’aquestes corporacions
Això facilita que aquesta pressió es porti a la pràctica sense una contestació. A Andalusia hem estat acostumats a identificar l’amo molt clarament, era el que anava a cavall. Amb la globalització hem perdut el sentit de l’orientació. Tot és més difícil de desentranyar.
Diferents veus han presentat el turisme com el sector que ha tret Espanya de la crisi. Perquè el creixement del PIB no ha repercutit en un augment de la qualitat de vida de les treballadores?
Els beneficis es reparteixen entre l’empresa i els costos laborals. L’empresa se n’emporta la meitat o en alguns casos més de la meitat. Això no ocorre en tots els sectors. El turisme és un sector en què la part que s’enduen els treballadors en el repartiment dels beneficis és menor al d’altres sectors. Els salaris estan entorn d’un 30% per sota del salari mitjà de la resta dels sectors de l’economia. Això s’accentua en el cas de les dones. Al voltant del 15-20% de les hores són hores extraordinàries, i la majoria no es paguen. La indefensió dels treballadors en el cas del turisme és especialment punyent.
De què parlem quan diem que el sector genera precarietat laboral?
“La precarietat laboral no és només una qüestió de salaris, sinó també té a veure amb les condicions en les quals es produeix el treball. Algunes de les condicions de treball entrarien en el que s’anomena com a noves formes d’esclavitud al segle XXI”
La precarietat laboral no és només una qüestió de salaris, sinó també té a veure amb les condicions en les quals es produeix el treball. Algunes de les condicions de treball entrarien en el que s’anomena com a noves formes d’esclavitud al segle XXI. Un cas claríssim és el de les Kellys, què són dones que treballen en unes condicions tant de salari com d’intensitat en el treball que haguessin estat molt difícilment imaginables fa 30 o 40 anys. Cobren 2 euros per habitació. Han sofert un procés d’externalització, de manera que les contracten empreses externes al lloc de treball, que ha suposat que cobressin entre un 30 i un 40% menys que abans i també que es desvinculessin del conveni col·lectiu. D’aquesta manera han passat a condicions pactades bilateralment amb les empreses que gestionen aquest treball. Aquestes condicions les porten a una medicació freqüent per a poder treballar.
Les relacions desiguals entre el Nord i el Sud generen especialització en sectors de treball per territoris. Qui ha creat les condicions per a què el sector turístic sigui el més important a l’Estat espanyol?
És una imposició des d’una economia que està construïda per l’home, del nord, blanc, heterosexual i procedent d’una elit de poder. La divisió internacional del treball ha fet que grans àrees del planeta siguin àrees de proveïment per al funcionament de les economies del nord, creant un intercanvi desigual entre les diferents parts del planeta. En el cas espanyol, hi ha una qüestió important que té a veure amb què l’àrea de la mediterrània té unes condicions idònies per al turisme. El capital ha posat com a objecte del desig aquests territoris després de la punxada de la bombolla immobiliària-financera. El paper del turisme s’ha accentuat com una sortida per a les seves inversions. Clar que això s’ha fet amb la connivència i participació dels poders polítics. Que en realitat es diuen així però tenen poc de poders, perquè el poder ha experimentat una translació des del polític cap a grans organitzacions empresarials.
Per què polítics com Pedro Sànchez estan interessats a què empreses inverteixin al territori?
Els polítics s’han convertit en gestors del capital global. Els polítics tenen també interessos econòmics quan gestionen els recursos en benefici del capital global. Hi ha un transvasament de la política cap als grans negocis i dels grans negocis cap a la política; això que en diuen les portes giratòries, que jo crec que ja no hi ha ni portes, se les han emportat també… En no pocs casos han fet d’aquesta gestió una forma d’enriquiment. Aleshores hi ha corrupció, i no és quelcom anecdòtic, sinó sistèmic. Necessitem anar guanyant parcel·les de poder i control col·lectiu davant d’aquesta despossessió massiva que estem sofrint.
En aquesta divisió del treball, quina relació té Andalusia respecte de l’Estat espanyol?
“A final dels 70 el poble andalús va reivindicar amb força una sortida per a aquesta situació de subalternitat, però el PSOE ha anat desactivant tots els elements socials, culturals i polítics que tenien algun potencial d’alliberament”
El nostre paper dins de l’estat ha estat el de proveïdors de matèries primeres com ara aliments, minerals, etc. Un paper que defineix una posició subalterna, en la qual pintem molt poc. Cada vegada menys. A final dels 70 el poble andalús va reivindicar amb força una sortida per a aquesta situació de subalternitat, però des que va començar la farsa de l’anomenat govern autonòmic el PSOE ha anat desactivant tots els elements socials, culturals i polítics que tenien algun potencial d’alliberament. Aquest partit ha fet un gran mal a Andalusia i avui el nivell de consciència està molt per sota del qual va haver-hi en aquells primers anys. Es va proposar, per exemple, una reforma agrària que va tenir com a conseqüència la seva desactivació, quan era un element que hagués pogut tenir una capacitat de transformació molt gran. Així hem conegut contínuament conductes que han anat trencant el que ja havia minvat bastant el franquisme, que és una cultura antisistema, que tenia el seu origen al camp, i que tenia un potencial molt gran.
La ‘marca España’ es ven a l’exterior amb estereotips com la sangria o les sevillanes. Quins riscos té la creació d’aquests estereotips?
Per a Andalusia això ha suposat l’apropiació de les expressions culturals andaluses per part de la suposada cultura espanyola. Passen a engrossir aquesta marca que es ven com que té a veure amb la suposada cultura de l’estat, que és una cultura virtual, perquè no té un suport real. Cada poble dins de l’estat té una manera d’entendre la vida i de viure-la, i no hi ha el denominador comú. Hi ha elements que es treuen del context del seu lloc original i que perden tota la capacitat que tenien de transformació. En el cas andalús, les nostres expressions culturals han estat sostretes, manipulades i desactivades, perquè se les ha buidat de contingut. El flamenc, per exemple, és una expressió cultural que té un potencial alliberador enorme perquè és una espècie de gemec, de crit, de protesta, i això ha estat mercantilitzat. Gairebé totes les nostres expressions potencialment més alliberadores han estat desactivades. Però encara les cultures són molt profundes i penso que podrien reactivar-se moltes coses. Al cap i a la fi, de tot això hi ha una cosa que em sembla molt interessant, i és que malgrat 500 anys d’intentar matar als pobles, no ho han aconseguit.
