El deute, l’extractivisme, la resistència i la reparació són només alguns dels conceptes que es van dur a debat a la jornada “En defensa de la vida: resistències ecofeministes a l’extractivisme”. Aquesta trobada internacional, organitzada per l’associació feminista CooperAcció, va aplegar defensores, activistes, investigadores i militants ecofeministes de Catalunya, la Mediterrània, l’Amèrica Llatina i Àfrica els dies 19 i 20 d’abril a l’espai La Bonne (Barcelona).
Sota el títol “Treure les urpes de l’extractivisme financer de les nostres vides”, Camila Esguerra i Uzuri Aboitiz –investigadores feministes–, Francesa Poggi –de Sindillar/Sindihogar– i Bahar Sakizlioglu –de la Xarxa d’Urbanistes Feministes de la Mediterrània– van obrir la jornada i van reflexionar al voltant del deute i l’economia feminista. L’activista Agnès Adelaide també hi havia de participar, però no va poder arribar a Barcelona perquè el seu visat no va ser autoritzat.
A poc a poc, la sala Vallespí del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison es va anar omplint de persones que venien a escoltar, reflexionar i pensar en tot el que envolta el model econòmic actual. “Per què s’endeuten, les dones?”, van començar plantejant Aboitiz i Esguerra. Les investigadores han dut a terme l’estudi Sacar la deuda de la casa y del cuerpo: ¿quién le debe a quién? (impulsat per CooperAcció), que analitza els efectes de l’economia del deute en l’autonomia de les dones i persones feminitzades, i que evidencia que la mateixa subsistència de la vida provoca l’endeutament.
Aquest estudi també planteja com, darrere del deute, es generen estratègies que s’aproximen a una realitat a la qual no tothom té accés de la mateixa manera. Segons les investigadores, el país d’origen o, fins i tot, l’orientació sexual poden provocar una desigualtat afegida. Aboitiz i Esguerra van exposar durant la intervenció les grans conclusions que es poden extreure de la seva recerca, com ara les diferències que existeixen entorn de la inclusió financera, que els microcrèdits cada vegada estan ocupant un espai més gran a la vida de les famílies o que el deute es viu com un treball de cures que reforça els rols de gènere. Van detallar també que el deute domèstic és un problema global que afecta de manera diferent cada col·lectiu.
Per dur a terme l’estudi, les investigadores van seleccionar una mostra de vint dones i persones feminitzades de Colòmbia i Barcelona. Per mitjà d’entrevistes en profunditat, van elaborar una anàlisi relacional que contraposava dues realitats que comparteixen moltes característiques comunes. Així, han pogut evidenciar, entre altres conclusions, que existeix una intersecció entre deute i migració. Aboitiz i Esguerra asseguren que moltes dones i persones feminitzades que s’han vist obligades a marxar del seu país d’origen s’endeuten per enviar remeses als seus familiars o, directament, per fer el viatge de partida.
“Hem de posar al centre del relat la subsistència de les dones”, remarca Camila Esguerra, qui afegeix que el deute cada cop està més “feminitzat, racialitzat i colonitzat”. La investigadora, d’origen colombià, emfatitza que “els països del nostre continent han nascut endeutats” i assegura que, un cop s’entra en un estat de vulnerabilitat econòmica, és molt difícil poder-ne escapar.
Des de Sindillar es va explicar que moltes dones empobrides “viuen el deute com un salari” per poder menjar
La seva perspectiva va ser complementada durant la jornada per la Francesca Poggi i altres membres, com ella, de Sindihogar/Sindillar, un sindicat independent de dones migrades treballadores de la llar i les cures nascut a Barcelona l’any 2011. “Estem cansades que es parli de nosaltres sense ser nosaltres les que parlem”, van expressar de manera crítica i reivindicativa. Sindillar va defensar el seu espai al llarg de la taula rodona i va explicar que les seves integrants s’han vist immerses en la pobresa, la precarietat i l’endeutament. “Un cop entres a la roda del deute, ja no en pots sortir”, explicava la Gloria. Tant ella com la Nancy van haver de marxar del seu país per buscar un nou camí. Tot i això, asseguren que arribar aquí ha estat complicat: “Hi ha molt racisme cap a nosaltres”. Des de Sindihogar/Sindillar es va explicar que les dones pobres són les que habitualment s’endeuten per poder menjar: “Ho vivim com si fos un salari
i ho assumim”.
La sala plena acompanyava un debat entre les investigadores, defensores, activistes i militants ecofeministes, que es van anar passant el micròfon per aportar la seva perspectiva, vivència, visió i reflexió al voltant del deute. Moltes van coincidir que contraure un deute implica directament, a causa dels rols de gènere preestablerts, ser una bona esposa, dona o mare. Algunes van afegir també que el deute afecta la salut mental, ja que provoca sentiments de vergonya o culpa.
A continuació va prendre la paraula Bahar Sakizlioglu, sociòloga i membre de la Xarxa d’Urbanistes Feministes de la Mediterrània. En la seva ponència va parlar de l’extractivisme financer i de com pot arribar a afectar l’exercici dels drets i l’autonomia de les dones. Va compartir també un estudi que explica els processos de gentrificació del barri de Tarlabasi, a Istanbul, que és considerat un dels més pobres i amb més sobrepoblació de la ciutat turca. Sakizlioglu va detallar quines estratègies de resistència ha hagut d’afrontar el barri i quin impacte han tingut en les dones i identitats dissidents. “Allà, la supervivència és una forma de resistència”, va concloure. La sociòloga va explicar com Tarlabasi és un barri marcat per l’exclusió on les persones queer, dissidents i de gènere no binari han pogut trobar un espai per poder ser. Arran de tot això, remarcava: “Les cures es desplacen a les comunitats feminitzades o LGTBIQ+ i se’n fa una mercantilització”.
Aquesta situació també es relaciona, segons el seu punt de vista, amb el deute i el procés migratori. Sakizlioglu considera que l’habitatge està directament lligat amb el deute i apunta que moltes persones es veuen vetades del dret a l’habitatge per culpa de les institucions financeres, que transformen els barris en aparadors turístics. “Per mi l’habitatge és un bé de consum quan la gent es veu obligada a desplaçar-se del seu país”. Un torn obert de preguntes va posar punt final a un acte marcat per la lluita feminista i de classe.
