Tantos deseos, tantas promesas
De un tiempo nuevo que nunca llega
Vamos afuera a hacer que suceda
Si hay que morir es de vivir
Biznaga, “El entusiasmo”
Canàries marca el camí. Aquelles illes tan espremudes com empobrides, aquelles illes que no existien al cap de ningú de la península més que com a destí turístic van cridar #CanariasTieneUnLímite. I després Mallorca, on ja cal okupar platges per poder gaudir-ne #MallorcaNoEsVen. I Màlaga #MálagaParaViviryNoParaSobrevivir. Barcelona va molt tard, però no es pot tocar els nassos a tanta gent en tan poc temps: la desfilada de moda del Parc Güell-Vuitton, l’acreditació de “veïna” a la Barceloneta per entrar a casa teva, perquè fan una Copa Amèrica, el reasfaltatge del centre de la ciutat perquè puguin cremar roda uns cotxes de carreres. Barcelona experience, la ciutat sencera reduïda a parc d’atraccions per als pijos de mig món. La resta, figurants de pel·lis tan dolentes com Vicky Cristina Barcelona.
He signat el Manifest pel decreixement turístic. Han convocat mani el dissabte 6 de juliol. Si Collboni diu que acabarà amb 10.000 pisos turístics i l’Ajuntament apuja la taxa turística és que ja s’adonen de l’afartament general. Trenta milions de turistes l’any. Trenta fucking milions. He signat el manifest però no per ideologia. Primer, per estètica. Tantes vegades que hem menyspreat Lloret i tots els voltants de la plaça Sant Jaume fan vergonya aliena. Si la zona és impassejable, les botigues són un atemptat estètic. Ni rastre de cap singularitat de país ni de ciutat més enllà d’un caganer gegant a una botiga de caganers souvenirs. Pots caminar de Paral·lel a Arc de Triomf i més enllà sense sentir res més que anglès, francès i italià.
Trenta milions de turistes l’any. Trenta fucking milions. He signat el manifest però no per ideologia. Primer, per estètica. Tantes vegades que hem menyspreat Lloret i tots els voltants de la plaça Sant Jaume fan vergonya aliena
He signat el manifest perquè és personal, una qüestió personal. Ningú que hagi treballat a les galeres d’una empresa turística, i que hagi pogut sortir-ne, les defensarà. Em van explotar, he escoltat moltes històries d’explotació i moltes nits torno a casa amb l’N13 i tota aquella gent invisible que sosté sobre les seves cames i els seus braços el 13% del PIB turístic de la gran Barcelona. Suats i rebentats, amb el greix de les cuines als cabells i la pell o amb els pantalons i les vambes negres de cambrer, i enganxats al mòbil per no adormir-se pel camí. Perquè quan algú diu que els hotels de Barcelona (el 80% de quatre i cinc estrelles) són molt competitius, que som una destinació competitiva, la traducció pràctica és que massa gent cobra massa poc per atendre massa gent que fa vacances. Treballar per al turisme de luxe pot ser un disparador del ressentiment de classe? La gran Anna Pacheco s’ho pregunta al seu últim reportatge-assaig (Estuve aquí y me acordé de nosotros. Una historia sobre turismo, Trabajo y classe) i el que troba no us ho explicaré ara (és un llibre baratet), però amb mi va funcionar exactament així: va despertar-se aquell nervi a partir del qual els subalterns obtenen força per a l’acció política (Walter Benjamin dixit).
A finals dels 80 i principis dels 90 gairebé tots els estudiants universitaris de classe obrera acabaven servint copes o paelles. El Sitges de l’època per a una cria de la Florida va ser, en molts sentits, una revelació. Convivien la llibertat més salvatge i absoluta per a uns amb la semiesclavitud i el caciquisme per a uns altres. Tot alhora. Nits interminables de drogues, música i l’ambient més LGTBI i més plus i més tot, però al meu restaurant el cap m’obligava a portar faldilles i aprofitava el poc espai de la cuina per grapejar-me impunement, i em va estafar amb el primer contracte. A Sitges, però vaig descobrir també, sense haver-me titulat, que estudiar servia per menjar. En un dels últims restaurants, allà ben al final del passeig marítim, bona part del personal eren pastors andalusos que feien cada any la temporada. Dotze i catorze hores diàries de curro, però els amos, de Sitges de tota la vida, no consideraven necessari afegir les postres als dinars o als sopars. Però als universitaris sí. I van amenaçar de marxar, amb la terrassa plena i al mig de la temporada, si no s’oferia almenys una peça de fruita per a tothom. I van guanyar.
Em van explotar, he escoltat moltes històries d’explotació i moltes nits torno a casa amb l’N13 i tota aquella gent invisible que sosté sobre les seves cames i els seus braços el 13% del PIB turístic de la gran Barcelona
Molts anys després vaig treballar en un tablao flamenc. Res més que turístic i amb més classes i subclasses socials: els amos, les del despatx, les de la cuina, les de la neteja, els cambrers, els artistes gitanos. Tant l’alegria com el plor de segles del poble gitano els vaig entendre allà. Ens sostenien a totes amb el seu art, però els tractaven com sempre els han tractat els señoritos. En aquell submon de paralegalitat ple de gent amb poca formació i possibilitats, els enredaven fent-los creure que els protegien. Gent dels barris alts ratejant sous mentre llençaven els diners en capricis i inversions inútils. Sobres i sobres de diners cap amunt i cap avall en aquest i tots els negocis dels voltants: des de sempre, el turisme i la comptabilitat en B han estat sinònims. Epíleg: les de l’oficina vam reunir proves, vam oferir-les als companys cambrers quan van denunciar els caps. I van guanyar.
La Pacheco ens recorda que aquesta màquina infernal que tritura persones i ciutats és una altra de les pèssimes herències del franquisme. Va ser llavors quan ens van fer creure que el turisme era una font “neta” de riquesa, mentre els constructors franquistes feien lleis a la seva mida i arrasaven costes i paisatges. Des d’aquell primer turisme cutre que havia nascut podrit vam fer el salt als Jocs Olímpics i als consorcis publicoprivats. Turisme de Barcelona és el consorci suma de l’Ajuntament, la Cambra de Comerç i una pila d’empreses més amb aparença de fundació. Qui va ser el seu primer president i durant 26 anys? Joan Gaspart, el mediàtic expresident del Barça, llavors empresari hoteler i fill i net d’empresaris hotelers que havien fet fortuna durant el franquisme. Qui presideix ara Turisme de Barcelona? Jordi Clos, el president del Gremi d’Hotels des de fa més de vint anys. Qui decideix la política turística de la ciutat des de sempre i qui ha estat sempre al darrere de l’ampliació de l’aeroport? Facin les seves apostes. Petit i necessari afegit sobre l’amic Gaspart, l’empresari model: tant la seva empresa d’aviació Spanair com el seu grup hoteler van fer fallida deixant molts treballadors i proveïdors tirats, però ell mai ha deixat de viure bé ni de tenir altaveus mediàtics, i aquesta mateixa setmana apareix a la llista de morosos d’hisenda perquè ens deu un milió d’euros. Barcelona lifestyle.
Posar límits al turisme és una qüestió personal per moltes raons i també perquè l’anunci de Collboni té trampa: diu que tancarà 10.000 pisos turístics, però perquè creu que Barcelona pot créixer en 5000 noves places hoteleres
Turisme de Barcelona té per objectiu “avançar en una economia del visitant més equilibrada i respectuosa amb l’entorn i amb més retorn per al conjunt del teixit empresarial i la societat en general”. Més retorn per les empreses i la societat al mateix temps? Oxímoron garantit, que diria l’Arcadi (Oliveres). Aquest consorci fa anys que inventa fórmules perquè la festa no s’aturi. Els nòmades digitals, per exemple, no han vingut sols, algú va inventar un programa que es deia Barcelona Workation per atreure’ls, i com aquest, molts altres programes similars. Un turisme respectuós i sostenible? Really? Ells mateixos es donen a ells mateixos uns certificats de sostenibilitat sota el segell Biosphere. Potser abusem una mica dels recursos humans i naturals, però als lavabos sempre hi haurà minipots de xampú de plàstic reciclat. Turisme de Barcelona porta trenta anys “venent” la ciutat i ho ha fet tan bé que se l’estan quedant els fons d’inversió. Molt boig que amb el panorama que tenim, Barcelona hagi aconseguit 41 milions d’euros del fons Next Generation per “desconcentrar” el turisme, o sigui, per repartir-los per molts més barris i carrers.
Posar límits al turisme és una qüestió personal per moltes raons i també perquè l’anunci de Collboni té trampa: diu que tancarà 10.000 pisos turístics, però perquè creu que Barcelona pot créixer en 5000 noves places hoteleres, i l’àrea metropolitana en 15.000. El gran lobby hoteler sempre guanya i a ciutats com l’Hospitalet serem els primers de la llista en rebre tots els impactes negatius. Per això cal posar límits. A la promoció turística amb fons públics. A les grans infraestructures al servei d’altres que no som nosaltres. Als megaesdeveniments. Als pisos turístics. Als creuers. Prou de condicions laborals de merda per a les persones treballadores del sector turístic. Prou d’ignorar l’enorme petjada de carboni. Tantes vegades que durant la pandèmia vam imaginar que aquells hotels buits es convertirien en habitatge públic, en residències públiques per a gent gran, en casals de joves, en espais comunitaris per a veïnes i entitats. La meva gent va guanyar a Sitges i al tablao. I no sé quan ni com, però tornarà a guanyar. Vamos afuera a hacer que suceda. Gorra, aigua i crema solar, i de mani el 6 de juliol.
